Ni Bach ni James Rhodes: Iván Morales i Quim Àvila

27.06.2019

Podríem considerar que estem en un soterrani fosc, amb llums estroboscòpiques, un after a les set de la matinada on ressona una música fosca, que va i ve, un brunzit etern. Però allà no hi ha cap zombi ballant. De fet ja sabem on som, però no acabem d’entendre exactament quin és aquell espai que ha dissenyat l’equip comandat per Iván Morales: l’escenògrafa Judit Colomer, l’il·luminador Raimon Rius, el dissenyador sonor Jordi Busquets i la coreògrafa Carla Tovías. L’únic que sabem és que en qualsevol moment Quim Àvila entrarà en escena i d’alguna manera ens explicarà la història de James Rhodes, un pianista genial amb una truculenta història darrere. Potser aquell Espai Lliure, aquella música, aquelles diferents llums que creen el seu propi ritme ens submergeixen en la caòtica ment de Rhodes. Res d’això. No hi ha segones lectures. Tot és en cru. Directe i sense concessions. Instrumental és més que la història de James Rhodes, és un (altre) al·legat polític d’Iván Morales.

Quim Àvila protagonitza ‘Instrumental’ al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Ja ho eren, a la seva manera, Cleòpatra, Jo mai o Sé de un lugar. Retrats generacionals, de perdedors, de lluitadors vençuts. I la seva prosa filtrava un malestar absolut contra la societat, oferint l’amor sempre com única solució possible per la redempció. En aquest cas, Morales parteix d’un personatge real, d’un geni que és el gran heroi de la contemporaneïtat. James Rhodes, que ara omple palaus i liceus amb el seu piano, va patir abusos sexuals dels cinc als deu anys per part d’un professor de gimnàstica. La seva vida ha estat de tot menys fàcil. Però en un acte sense precedents va salvar-se gràcies al poder sanador de la música. Després ho va vomitar tot en un llibre: Instrumental. I ara Quim Àvila ens explica la història de James Rhodes sense voler fer de James Rhodes. L’Instrumental teatralitzat és una recreació de l’infern que va viure el pianista, però l’actor entra i surt del personatge, de la realitat ficcionada per dialogar-hi des de la realitat com a actor. Així doncs Àvila comença a introduir-nos Rhodes des de la lectura del llibre Instrumental per, a poc a poc, abraçar la primera persona interpretativa i dirigir-se al públic com a Rhodes. Però l’espai i les accions el delata. Àvila/Rhodes és l’encarregat de posar els discs al tocadiscs, de manipular les llums amb les diverses taules que hi ha disposades, de jugar amb el micròfon de peu. No hi ha res que sigui natural, tot és una coreografia que acompanya l’horror de les paraules.

Igual que el llibre, l’obra té contrapunts humorístics, que descol·loquen l’espectador. Iván Morales aposta per un distanciament del personatge a través de moments de trencament com el rellotge que marca el compte enrere cap a la gran confessió (quan de fet, tots ja sabem el trauma que ha patit) o quan l’actor comenta que hi ha un altre llibre, Toca el piano, que serveix perquè qualsevol iniciat en el piano aprengui a tocar Bach en sis setmanes. I ja ens avisa que quan acabi l’espectacle ens farà una demostració. Més endavant, fins i tot, venint d’un moment emotiu, torna a trencar l’artifici per ensenyar-nos, per ordres de l’Iván Morales, un vídeo editat de la seva evolució. Però que el lector no es cregui que aquests trencaments serveixin per treure dramatisme a la situació, que hom no consideri que sigui una burla. De fet, Morales està jugant al mateix joc que el mateix Rhodes fa en el seu llibre treballar l’humor per poder explicar la seva història de la manera més crua possible, però sense fer-se mal. Estic segur que l’acudit de la minicadena és 100% Rhodes.

Judit Colomer signa l’escenografia del muntatge ‘Instrumental’ al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Però tot és tan cru, tan summament dur i tan catàrtic que a la força hom ha de sortir trencat d’alguna forma. I això és en gran part gràcies al treball que fa Quim Àvila en tot moment. No és fàcil jugar a ser James Rhodes, explicar la seva història amb sensibilitat, amb força i amb empatia emocional. Sobretot si a més a més has de sortir constantment del personatge i interactuar de manera directa amb el públic (la lectura de la carta és arriscada, però funciona). I és que una de les claus per entendre l’èxit i la, esperem, exitosa representació que pugui tenir arreu del territori català (i espanyol) és la implicació directa que té amb el públic. I ens recorda que probablement, per estadística, unes quantes persones que estan allà assegudes han estat víctimes de pederàstia.

I, bé, no he dit ben bé la veritat abans. Sí que hi havia un element escenogràfic que tenia una funció metafòrica: els matalassos, formant el camí de la vergonya. Els hem trepitjat en processó, amb certa solemnitat. Un acte d’empatia cap a les víctimes que finalitza amb la cançó promesa per l’actor al piano del hall. I sí, se’n surt bastant bé. Tot i ser Bach, tot i no ser James Rhodes.