Negres i marietes

11.07.2019

El Grec ens ha portat, en la mateixa setmana, quatre espectacles per recordar. Dilluns i dimarts, Nora Chipaumire presentava a la Sala Hiroshima la seva trilogia sobre la negritud, i dimecres i dijous Taylor Mac ha ocupat el Teatre Lliure per convertir-lo en un lloc (encara) més marieta. La tria de Francesc Casadesús és política. I el públic s’ho passa teta. D’això, a casa, en diem un win win.

Nora Chipaumire ha presentat la peça ‘N!gga’ a la Sala Hiroshima. © Ian Douglas.

Dilluns a la Hiroshima. Quan entrem a la sala ja fa molta calor. Trobem Nora Chipaumire i Shamar Watt a l’escenari, on també estarem drets tots els espectadors. “This is the introduction” serà el mantra de #PUNK, una sessió punk de música negra i spoken word, i un ampli catàleg sobre la negritud. “Els negres ballen per als blancs”, es podria subtitular la peça, veient la (quasi) absoluta blancor del públic i la negritud dels intèrprets. Com feia Childish Gambino al vídeo de This is America, la parella representa el repertori de gestos que el colonialisme ha associat històricament als negres: des de l’orgull i l’arrogància fins a una manera de caminar simiesca, i, sobretot, la hipersexualització dels cossos negres. Shamar Watt salta, balla i sua entre els espectadors, convertint-se en una presència física poderosa i perillosa, atractiva i animal. Les mirades que tant ell com ella claven directament als espectadors, amb actitud desafiant, ens fan sentir a nosaltres, pobres blanquets, encara més poca cosa. La peça no acaba d’arrencar, i de fet es pot considerar un escalfament: dels intèrprets, del públic i de la mateixa dramatúrgia de la peça. Escalfament global. Chipaumire i Watt acaben extenuats, a terra, com després d’una batalla.

Després de la pausa comença 100% POP, continuació de la peça on la negritud pren una clara inspiració: Grace Jones. La jamaicana més andrògina i més atractiva de tots els temps serveix de base musical (Pull up to the bumper, Libertango, La vie en rose), i una taula-cotxe fa les funcions de temple pel discjòquei. “This is 1980”, “Cold war” o “Checkpoint Charlie” seran els mantres d’aquesta peça en què, després de l’escalfament previ, hi haurà una mica més d’interacció amb els espectadors. Nora Chipaumire hissarà tres banderes negres (amb lleugers lluentons) cap al final de la peça, les banderes d’Àfrica i la negritud. El públic vibra de valent, fa anar els ventalls com en una sessió de voguing a Harlem i adora els seus ídols. Negres.

L’endemà, *N!GGA tanca la trilogia sobre la negritud de la creadora. “Nigger” significa negrata en anglès, el terme pejoratiu utilitzat històricament pels blancs, del qual els negres s’han reapropiat i omplert de poder. En aquesta peça el públic està assegut a la grada de la Hiroshima, i Nora Chipaumire ocupa el tron fet d’altaveus de fusta, amb corona al cap, jaqueta de torero i bat de beisbol com a vara reial. Shamar Watt, pantalons curts i corona, ven imitacions de Gucci, Chanel i Hermès, i interpel·la els turistes (blancs) que van a Zimbàbue o a qualsevol país de l’Àfrica a la cacera de les bèsties (sexuals). L’espai sonor d’aquesta peça està dedicada a la rumba congolesa. A la guitarra, David Gagliardi: la superposició de capes i textures musicals típicament africana acaba creant un ambient carregat, sorollós, on els ritmes es trepitgen uns als altres com les paraules dels intèrprets. A la sortida, espectadores i espectadors ens confessen que el record del cos suat de Shamar Watt els alegrarà la setmana. Ja en som unes quantes.

 

Grec 2019: #PUNK from Barcelona Cultura on Vimeo.

 

Dimecres al Teatre Lliure. Curiositat i moltes ganes de festa entre els espectadors. De vegades les expectatives altes poden ser molt traïdores. Que li digui a l’Ivo van Hove. Taylor Mac va arribar, va triomfar, ens va enamorar i va marxar. Ras i curt, Mac és un showman de cap a peus, una drag queen política i divertida, tot un actoràs. Activisme amb purpurina. La revolució serà amb lluentons o no serà. De l’espectacle original de vint-i-quatre hores, finalista al Premi Pulitzer, A 24-Decade History of Popular Music, ens va portar la versió reduïda, de només dues hores. Com a traductor, l’artista i curador Quim Pujol, i una solvent banda de cinc músics en escena (piano, contrabaix, bateria, guitarra i trompeta). Amazing Grace va ser el primer tema de la nit, un concert que en realitat és un repàs pel repertori musical tradicional dels Estats Units d’Amèrica. “Un sacrifici radical, queer i ritual”, segons Mac, on el públic és sacrificat al ritme de la música. “No venerem la creació, sinó l’acte del creador. No l’heroi, sinó la gesta. No l’artista, sinó el fet de crear. No el nom, sinó el verb”. Taylor Mac baixa a la platea i tria una espectadora, la Isabel, i fa que tot el públic la veneri, com una deessa que és. La Isabel recordarà aquesta nit durant tota la seva vida, n’estem segures. Eleganza Extravaganza. “Truqueu a la vostra cangur ARA”, avisa Mac, que no ens pot prometre que l’espectacle durarà exactament dues hores.

Moments estel·lars de la nit: Taylor Mac interpreta Born to run, de Bruce Springsteen, himne extraoficial del Dia de l’Orgull Hetero, mentre el públic li llança tot de pilotes de ping-pong. Taylor Mac tria i fa sortir tres senyors a l’escenari, la imatge prototípica del “pare català”. “Vosaltres representareu el patriarcat”, els diu. I els dedica Only you de The Platters, mentre els recrimina que tot sempre hagi d’anar sobre ells, que ells siguin els que facin el món girar i que siguin capaços de convertir la foscor en llum. “És clar! Si sou tan blancs que no necessiteu ni llum, per brillar!”. Més hits de la nit: la cançó dedicada a Marsha P. Johnson, una de les activistes drag que va iniciar els disturbis de Stonewall, ara fa cinquanta anys. Abans, breu menció a l’alcaldessa Ada Colau, que abans es disfressava de superheroïna per lluitar contra els bancs, i primeres notes de la sintonia de Spiderman. El ritual per convertir tot el públic en gai (“I si ja sou gais, us convertireu en el doble de gais”). El públic convidat a ocupar l’escenari, i l’aparició de la cantaora Mariola Membrives as guest star, cantant La tarara de Federico García Lorca, amb Taylor Mac assegut a terra, com un espectador més. La reapropiació d’una cançó del conservador i pro-Trump Ted Nugent per convertir-lo en un himne de festa de graduació gai. I, finalment, el moment més brillant de la nit: l’aparició de la Colla de castellers dels Trempats de la UPF, que aixequen un pilar de quatre al ritme de People have the power, de Patti Smith. Castells, purpurina i lluentons. Castells i revolució. Si hem de donar les gràcies a Taylor Mac perquè ens hagi fet adonar que els castells són cool, ho farem. Gràcies, Taylor. Servidores ja ho sabíem, em sembla.

 

Grec 2019: Taylor Mac – Amazing Grace (in the streets of San Francisco) 2017 from Barcelona Cultura on Vimeo.