Naufragant entre dones

12.10.2018

En la bona traducció que Albert Nolla ha fet d’Ohan (Edicions de 1984), una deliciosa novel·la curta de Chiyo Uno, llegim els avatars en clau japonesa d’un triangle amorós que com gairebé tots els triangles amorosos acaba en tragèdia.

Ohan, un relat d’una gran densitat poètica, perfecció narrativa i que conté una atmosfera prístina fins i tot en les ombres que també embolcallen els lectors, està considerada l’obra mestra de Chiyo Uno (1897-1996). Escriptora que dominava l’art de narrar, Chiyo Uno va ser guardonada i molt reconeguda en el Japó modern. Uno va ser pionera en el que es va anomenar mo-ga, abreviació que vol dir noia moderna, encara que, curiosament, també es va fer famosa per haver estat una inspirada dissenyadora de kimonos.

A Ohan se’ns presenta un home dèbil, covard, de poc caràcter, entre dues dones: l’esposa Ohan i l’amant Okayo, una geisha. Al poc d’esperar una criatura, Kano abandona Ohan per anar a viure a casa de la geisha per la qual ha perdut el cap. Set anys després Kano retroba Ohan i reinicia una relació clandestina amb la pròpia esposa. Casualment, en aquest mateix període (el relat transcorre al llarg d’un any) enfortirà el lligam amb el fill que no ha conegut: un nen de set anys que un dia, sortint d’escola, es presenta a la botiga del pare sense saber que és el seu pare amb l’objectiu de comprar una joguina. La història entre les dues dones i el fill, pel qual el botiguer va experimentant l’atracció de la sang, sembla que passi per damunt de Kano, que no condueix res, tot i que, amb fatxenderia, ho fa veure i ho fa creure a les seves dones. Perquè, en realitat, tot i la submissió cultural a què estan sotmeses, són les dones les personalitats fortes de la història escrita per Chiyo Uno. Fins i tot és forta la psicologia en construcció d’un marrec de set anys que en la seva innocència clarivident és més assenyat i adult que el pare.

L’habilitat de Chiyo Uno, escriptora de tremp en la seva delicadesa i bon gust, que a més de ser una gran dama de les lletres japoneses, va ser una coratjosa pionera del pensament feminista al Japó, és mostrar un home que ell mateix es qualifica d’enze, i amb raó. Trenats en el relat explicat pel mateix Kano, els lectors van endevinant la tragèdia que els encongirà el cor alhora que troben moments que fan riure amb tants tràfecs amunt i avall entre una dona i l’altra. Aquests moviments que semblen més moguts pel vent que no pas per la capacitat de discerniment de Kano, provoquen en el protagonista una tensió que es podria estalviar si fos un home com cal, tal com ell mateix diu diverses vegades en el seu relat, no un home que no té clar què vol fer a la vida que sembla que li portin els altres, fins i tot la mestressa de la botiga on treballa.

A Ohan hi ha una crítica subtil i ben dirigida per part de Chiyo Uno respecte d’un tipus d’home que s’arrossega mentalment com si portés al cap unes sabatilles gastades, un home pusil·lànime que no es decideix a prendre una direcció clara, i això que és Kano qui no para d’exclamar-se que no té tranquil·litat, que se sent culpable i, per tant, incòmode… En Kano és, en efecte, un enze d’alta graduació que, per posar-lo encara més en evidència en un text magistral, Chiyo Uno fa que Ohan, l’esposa, i Okayo, la geisha, l’estimin, si bé cadascuna a la seva manera. Fins i tot en l’art de donar elles guanyen, demostren més talent per a viure una vida amb un sentit, tant si és moral com si és frívol. I és que l’amor pot ser una de les formes que pren la intel·ligència de la vida com ve a demostrar també el petit Satoru, el fill, o la jove Osen, la neboda adoptada per la geisha Okayo qui, de forma generosa, li diu pare sense ser-ne ni exercir-ne.