Natalia Ginzburg. La ciutat i la casa

No fa encara un any que celebràvem el centenari del naixement de Natalia Levi (Palerm 1916 – Roma 1991), una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània. Li agradava definir-se com una escriptora petita, però l’obra de la Natalia Ginzburg -cognom adoptat del seu primer marit; Leone Ginzburd, editor i activista antifeixista en la Itàlia de Mussolini- de petita no en té res, i és que estem davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que, inspirant-se en les emocions i en les petites coses, va saber expressar, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del segle XX.

En els anys vuitanta decideix entrar en política i es presenta a les eleccions italianes com a independent dins el Partit Comunista. Va ser en aquesta etapa que publica la novel·la “La ciutat i la casa“(1984), la seva darrera obra, que ara es publica en català de la mà de Club Editor traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba.

La història s’articula al voltant de la correspondència privada d’una colla d’amics. El Giuseppe, cansat de patir problemes econòmics, decideix marxar a Amèrica per instal·lar-se amb el seu germà. La separació amb els amics i amb la família obliga a intensificar una relació epistolar que ja era habitual. Homes i dones es despullen sense pudor deixant visible la vida privada de l’època. Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians, trivials i logístics, amb fets desgraciats i confessions molt íntimes.

La narració de l’escriptora és seca, directa. Ho explica tot amb molt poc. La Ginzburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria, et fa còmplice de la seva intimitat. Aquí també ho serem de còmplices. Sí, resulta fàcil creure que les cartes intercanviades també van dirigides a tu, com si fossis un més de la colla, perquè els remitents confessen errors, pors i sentiments que sovint es rebel·len només davant els íntims.

La novel·la exposa situacions i escenes corrents, senzilles, mentre toca temes més complexos com ara el sentiment de pertinença, associat aquí a la casa i als petits objectes que la vesteixen. Ho expressa el Giuseppe, que ha venut la seva casa de Roma per marxar a Amèrica i encara sent que casa seva és la romana: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. O la família, encarnada fora de totes les convencions en la figura de l’Alberico, el fill homosexual del Giuseppe que planteja un nou model de convivència. Natalia Ginzburg es mostra transgressora aquí, igual que el potent personatge femení de la Lucrezia, una dona intensa, d’enamorament fàcil, que segueix els seus impulsos arrossegant als seus cinc fills amunt i avall.

L’autora també introdueix, aquí i allà, les seves reflexions sobre el matrimoni, l’amistat i les relacions difícils entre pares i els fills. Mentre les cartes viatgen incansables d’un continent a l’altre notes com el temps passa i s’accelera i tot s’esvaeix o canvia; la família, la societat i fins i tot les amistats més sòlides.

Podeu comprar online ‘La ciutat i la casa’ al portal llibreter Libelista.