Natàlia Cerezo i quinze contes per a un estiu

29.08.2018

A vegades, a l’agost, quan ningú no ho espera, contra tot pronòstic, neix un llibre màgic. És el cas d’A les ciutats amagades, de Natàlia Cerezo, que l’editorial :Rata_ publicarà a finals de mes en català, la llengua original, i en castellà. Un llibre de quinze contes de mar i de sal, de lluna emmascarada de bosc. Que fa la sensació, a qui el pren, d’haver trobat una petxina de sanefes tot nedant arran de platja, amb aquella mena de joia secreta i breu. I és que bona part dels contes tenen per escenari les vacances d’estiu i la costa catalana, per bé que n’hi ha d’altres, com “Com pot ser que aquest home sigui el meu pare?” o “Nord” que són terriblement hivernals, terriblement remots.

Natàlia Cerezo és :Rata_ | Foto: Ariadna Arnés

Parlar d’estacions per a parlar d’A les ciutats amagades no és accidental. Tots els personatges de Cerezo s’amaren, de fet, del temps i del paisatge. I es deixen embolcallar i penetrar per ells. “El sorolls del bosc la tranquil·litzen. Sona com un vaixell que empeny el mar.” Com en les novel·les del modernisme més aferrissat, tot allò que passa al cel, als arbres, a les flors i al vent es junyeix a tot allò que passa per dins del personatge. El llenguatge de Cerezo és, però, molt lluny de l’exuberància modernista; és, més aviat, d’una simplicitat aparent, amb el batec mig insinuat d’una escriptura lenta a darrera. Així doncs, el temps és sempre una pista de l’estat d’esperit del personatge, i, fins i tot, un auguri d’un esdeveniment imminent. Els personatges de Cerezo ballen al llindar on comença el món de les formes, els colors i les sensacions, un món gairebé oníric, de calidoscopi. Un món que es pot deixondir d’un moment a l’altre, amb un moviment subtil, com d’encanteri, que distorsiona tota la resta: “la seva faldilla fa remolins verds.” I, llavors: “Li sembla que els músics toquen cada vegada més fort i que les gotes de pluja que cauen del sostre són calentes.” El lector mai no sap quan el món de les sensacions el sobrevindrà. I, sempre que passa, és com una petita festa major literària.

El vaivé del mar, la llum i els oreigs són, doncs, constants en els contes de Cerezo. Però encara hi ha una altra cosa que ho és més: la tebiesa de la quotidianitat familiar. La majoria de contes s’emmarquen en contextos familiars en què el lector tasta nítidament les relacions entre els membres de la família i en què, segur, s’hi reconeix. “La mare em va escampar la crema per l’esquena i em va rascar la sorra que li havia quedat entre els dits” o “El pare va buidar totes les caixes, va seure al nostre costat i em va estrènyer fort la mà.” Generalment, les filles joves, tot just adolescents, d’aquestes famílies de paper, són les veus narratives principals. Veus de candidesa però altament intuïtives, amb una punta d’innocència al cor i una punta de desafiament als dits. “Em vaig treure el vestit, els sostenidors i les calces […] vaig agafar embranzida i vaig saltar tan lluny com vaig poder. Tenia els ulls oberts però no veia res, només notava el buit entre el penya-segat i el mar, el vent a la cara”.

Tant el llenguatge com l’imaginari de Cerezo, farcit de vacances, de famílies i de natura simbòlica arreu, recorda directament al de Jetta Carleton i la seva única novel·la Quatre germanes. Carleton comença així: “El meu pare tenia una granja a l’oest de Missouri, sota el riu, allà on les muntanyes Ozark s’anivellen amb la planúria. És una contrada bonica. Ofereix calma, blat i caquis, móres, nous negres, herba i roses silvestres. De tant en tant tornaven a la granja per passar-hi un estiu. De seguida tornàvem als antics costums. Preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d’irrealitat plàcida.” Cerezo, ho fa així: “Ens llevàvem cap a les vuit, esmorzàvem amb la Montserrat […] i ens estàvem a la piscina fins les deu, quan es començava a omplir. Després caminàvem una estona pel bosc i passàvem la tarda estirats al prat o al costat de la riera. […] Cada divendres el pare ens passava a buscar pel càmping i anàvem a l’hospital a veure-la. Li portàvem flors silvestres, maduixes diminutes amb gust de bosc i pedres de colors que havíem trobat al fons del riu.” L’autora catalana situa, com la nord-americana, l’acció dels seus contes en aquests dies de vacances, que tenen la seva claror, vegetació i ritme propis, enmig d’aquesta “irrealitat plàcida”. Que actua de sordina nostàlgica a davant dels fets cruents, que també hi son.

I si l’imaginari dels contes de Cerezo ressona semblantment al de Carleton, les seves protagonistes tenen un deix rodoredià irrevocable. I sovint, tots aquests personatges femenins d’A les ciutats amagades, tot i que xarrupen Coca-coles i masteguen xiclets de menta, s’haurien pogut fer amigues de la Colometa o de la Zerafina, o l’Armanda Valls de Mirall Trencat. I s’agermanen, sobretot, perquè totes elles, les de Rodoreda, les de Cerezo, es disposen amb el mateix temperament, d’una certa indefensió i timidesa, a davant d’alguns fets mundans.

L’Ona s’endinsa, per exemple, en una festa nocturna de càmping, i sembla que tinguem a davant una Colometa moderna endinsant-se al batibull del ball d’envelat. La mare de l’Ona és a l’hospital, la mare de la Colometa és morta. Sobre totes dues, amb més o menys consciència, hi plana un buit. Hi plana la mancança d’una guia, d’un agombol. A totes dues de seguida els molesta la roba. “La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia”, explica la Colometa. L’Ona fa: “Amb cura, em vaig treure les sandàlies”. Rodoreda descriu la plaça així: “A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons cloques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets.” Cerezo, de la festa al càmping, en parla així: “Hi havia fanalets caiguts, trepitjats, molls i un incendi petit en un cendrer, que cremava amb fortor de paper i de tabac mullat.” Totes dues, a més, pateixen l’assalt d’un noi. “Estirava la porta del bar, amb les sandàlies a la mà, quan el David va agafar-me pel braç. […] Va abraçar-me. Me’n vaig separar de seguida, feia molta calor i ja havia suat el vestit”. I, alhora, la Colometa diu, compungida, quan el noi d’ulls de mico se li posa al davant: “I sentia olor de suor forta i olor d’aigua de colònia.” Però, més enllà del reguitzell de semblances i fronteres, Natàlia Cerezo ja té, des d’aquest primer llibre, veu de Natàlia Cerezo.

Obrir un llibre de :Rata_ és mirar una constel·lació. No hi ha ni un bocí de pols de paper que no tingui un sentit, o un secret mig dit estampat a sobre. Hi ha, és clar, les històries de cada conte omplint el blanc; però hi ha, també, encenalls biogràfics de l’autora que s’escampen per les pàgines restants. En forma de citacions esmunyedisses per les solapes i els replecs, de fotografies personals una mica difuminades, de fragments de manuscrit original, i de paratextos amicals, de j.l. badal i de Marta Orriols, que són un convit a recomençar. Tots aquests afegitons biogràfics, com estels centellejant ençà i enllà del llibre, el fan ser un llibre-circuit, un llibre-joc, un llibre-constel·lació. Entrar en aquest llibre de :Rata_ és, doncs, entrar en els quinze contes de Cerezo. Però és, alhora, entrar en l’univers vital de l’autora, que s’escampa inesperadament pels racons del llibre i, en fer-ho, esdevé, també, material literari.