Màxim Serranos: Narrar(-se) des de l’altre barri

17.04.2013

Màxim Serranos Soler (Vilanova i la Geltrú, 1975) s’estrena en el terreny de la novel·la amb el llibre Explicit vila nova (El Cep i la Nansa, 2013), després d’haver publicat tres llibres de contes a la mateixa editorial: Incipit vila nova (i la Geltrú), La seducció de la vida i Paramites, els dos últims en format ebook. Alguns dels seus relats han estat traduïts al castellà, a l’italià i al francès.

 

Màxim Serranos

 

A cavall de la paròdia, el llibre d’aventures, la picaresca i la guia de viatges, Serranos ens ofereix una història en clau pseudobiogràfica narrada per un personatge mig viu, mig mort, desaprensiu, misantrop i irònic, un sociòpata amb certes constants vitals i postvitals:

«Voler ser infeliç, molestar-me si algú es nega a ser-ho, el rebuig de la societat, l’ús i abús de l’alcohol, suportar el mal temps amb estoïcisme, però ploriquejant una miqueta, o aquella síndrome tan divertida que alguns en diuen “del cul d’en Jaumet”» (p. 103)

L’autor domina la llengua: barreja reeixida de diferents registres, expressions col·loquials i genuïnes, jocs de paraules, pulcritud lingüística, bones descripcions, bones comparacions i bon ritme narratiu. De tant en tant, alguna reflexió marca de la casa: «Tots [eren] gent sana i divertida, és a dir, abominable» (p. 104); «La gent fa fills per explicar històries i jo no en tenia cap d’acceptable. No, no són els gens els que miren de perpetuar-se, sinó els relats» (p. 186).

El protagonista i, alhora narrador, passa comptes amb la seva antiga vida un cop mort. És un personatge que, si bé actua i pensa com una persona que no té res a perdre a la vida, no arriba a ser mai inquietant, ni morbós, ni pertorbador. Per contra, és un personatge que “viu” en una espècie d’infern asèptic, sense emocions, sense sentiments, sense tacte, només records i pensaments buits que, en ocasions, li serveixen per revisitar el passat i fer un diagnòstic desencantat del present, tot inserint-hi ––de vegades subreptíciament–– referències literàries, culturals i pictòriques.

Val a dir que la novel·la guanya en profunditat i interès ja avançada la narració, cap a la meitat, quan la història pren un to més còmic, més paròdic, i alhora, més reflexiu, crític i compromès. Vull dir: la novel·la passa de ser un simple experiment literari més o menys enginyós que no avança en cap direcció concreta i sense potencial al·legòric (algunes de les primeres notes a peu de pàgina no hi fan gaire bé, per massa fàcils), a esdevenir una obra amb un pòsit lúcid, realista, intel·ligent, metaliterari i irònic, com ara la referència al català com a llengua morta (com el propi protagonista), la reflexió sobre el desarrelament i la generació mòbil, el final amb què es clou la novel·la, els vells grotescos del tren o les reflexions del tipus: «Tots els paradisos s’acaben: o Caín pela Abel o els empresaris valencians hi construeixen blocs de pisos» (p. 164).

En definitiva: la vida i la mort d’un sociòpata narrada per ell mateix, en clau estrictament personal i biogràfica, una novel·la amarada de paròdia, picaresca i aventures que van d’una punta a l’altra de món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Estiguem atents als moviments de Màxim Serranos, em refereixo als que impliquen la seva producció literària.