Mussart 2014: Una exploració de la llibertat

8.08.2014

L’edició del Mussart d’enguany va tenir lloc aquest passat 2 d’agost. Es tracta d’un festival singular, una acció poético-musical, tal com va definir-lo l’organització en la seva promoció. Ho és principalment per dos motius: pel seu format específic, i pel lloc en què es realitza.

Mussart 2014 | Foto: Xavier Mariné

Format i marc tenen a veure, però no estan vinculats de manera necessària, evidentment. El format, ideat pel seu director artístic, el reusenc Francesc Cerro-Ferran, estructura el festival, o l’acció si es prefereix, en tres parts ben delimitades: una conferència inicial que fa una sintètica exposició del tema sobre el qual gira cada edició, unes lectures de poemes o breus textos en prosa a càrrec de diversos rapsodes, i un concert musical final. El marc, que certament és únic i per això amb justícia pot respondre al tòpic d’incomparable, és l’entorn del poble de la Mussara, o sigui les runes que queden en peu d’aquest poble abandonat als anys cinquanta del passat segle, en les impressionants cingleres de la serra homònima que s’aboquen a la vall on es drecen els pobles de Vilaplana i Alforja, al Baix Camp. Enguany, i si fa no fa com cada any, la boira va contribuir a dotar aquells paratges del seu particular encís, i també un plugim intermitent va fer acte de presència a última hora. Cap dels dos elements, però, van impedir una notable afluència de públic, que aparentment no para de créixer edició rere edició. Una estimació de l’organització s’aproxima als mil assistents, un èxit enorme tenint en compte l’objecte i la recòndita i no tan accessible localització.

Estructura i entorn s’han integrat, de tota manera, en una assimilació que fa difícil avui imaginar-ne unes altres formes: els conferenciants fan la seva exposició en un espai central en pendent que funciona com a improvisat auditori, els rapsodes es distribueixen en punts concrets que escampen les lectures pel feréstec entorn, i el concert recondueix els assistents al refugi muntanyenc que serveix també d’alberg o centre de reunió per al sopar. Aquesta integració, que ens pot semblar natural, és una obra de l’enginy de Francesc Cerro-Ferran, i del seu afinat sentit de l’escenificació i el temps teatral. I ben pensat, pot representar una mostra molt apropiada del tema escollit per a l’edició d’enguany: la llibertat. Concepte de llibertat en la creació, i els límits amb els quals topa. Dit d’una altra manera: la presumpta llibertat de l’artista davant els materials amb què ha d’exercir-la i que, d’una manera o altra, determinen la seva obra.

Els conferenciants convidats a aquesta ocasió van ser Adam Manyé, poeta, professor d‘ensenyament secundari i gestor públic nascut el 1967 al Morell, però que es defineix a si mateix com a cambrilenc, i Salvador Juanpere, nascut a Vilaplana el 1953, professor d’art a la Universitat de Barcelona i artista destacat. Si Manyé es va centrar en la creació poètica, Juanpere, que va revelar que no solament és nascut en aquell petit municipi sinó que la família provenia directament d’aquells paratges avui solitaris, va referir-se més aviat a l’acció de l’artista visual, o plàstic. Si Manyé va al·ludir a la seva preferència per una poesia que explora els límits de la llibertat tot mirant de franquejar-los, o directament d’enderrocar-los –va usar termes com subversió i fins terrorisme-, Juanpere va incidir en la limitació que suposa la subjecció a la matèria. Enfront de la lleugeresa de la matèria bàsica de poeta, la paraula, el llenguatge, l’artista treballa amb materials pesants –encara que puguin avui prendre forma virtual en les gràfiques d’un ordinador-. Per a Juanpere, la tasca de l’artista és més l’erosió de la matèria que l’acumulació amb què treballa el poeta, i per això acudeix sovint a la imatge de la llima com a eina essencial per aquesta feina. No va estar-se de proclamar que sovint l’artista enveja el poeta, la lleugeresa, l’aparent major llibertat amb què pot exercir la seva tasca. Manyé, en justa reciprocitat, va destacar la condició estàtica del llenguatge contra la qual lluita el poeta. És en la transgressió dels seus límits que el poeta pot trobar una capacitat alliberadora i retre precisament al llenguatge aquesta possibilitat d’alliberament. No va recórrer a exemples de la seva pròpia poètica, ben eloqüent d’aquesta voluntat transgressora, però sí va citar diversos poetes rabiosament contemporanis com Lluís Figuerola o Albert Roig, tot i referir-se a la tradició trobadoresca i les formes versificadores que arrenquen des d’Arnau Daniel i fer al·lusió a dos autors com el poeta reusenc Gabriel Ferrater –amb la seva capacitat de subjectar-se a les formes convencionals o de fugir-ne- i l’italià Ítalo Calvino. De l’autor italià va citar textos extrets de conferències impartides cap al mateix final de la seva vida, que li va servir per centrar algunes de les idees o intuïcions que confirmarien el segle XXI i el nou mil·lenni com un trànsit des de la tradició sorgida amb la creació de les llengües modernes i els seus vehicles de difusió tals com el llibre, objectes amb pes, cap a la lleugeresa del software, xarxes i núvols de l’actualitat. Lleugeresa equivaldria a llibertat, i l’escriptura esdevindria una metàfora de les partícules invisibles que construeixen la realitat, i més, encara, ja que la crea o en crea de diverses, és la realitat mateixa, i ho és en la poesia, segons Manyé, a partir de la garantia en la precisió de la llengua, en la creació d’imatges ben definides, que es desviïn dels mots i formulacions del llenguatge ordinari, estàndard, homogeni. La paradoxa és que la poesia se situa així com un territori on es donen cita per igual la llibertat i la necessitat. O és precisament la condició de la poesia la de resoldre la gran paradoxa del nostre univers? Potser aquesta contradicció es veu més clara en el treball de l’artista plàstic o visual, com va mirar d’exposar en la seva part de la conferència Salvador Juanpere. Tal vegada perquè, a diferència del treball més mental del poeta, ha de confrontar aquesta part de la seva feina, interior, amb la seva plasmació en la matèria, i és en la lluita entre la constricció que ella genera i l’espai de llibertat que l’artista modern reclama que es desenvolupa el seu art. Juanpere va acudir a l’exemple d’autors com Cézanne o Giacometti, en la seva tasca centrada en un espai molt petit, en un tema recurrent i insistint al qual van –podríem usar el mot- sacrificar la seva vida, per explicitar aquesta condició transcendental de la lluita de l’artista contemporani per cercar l’espai de la llibertat.

Mussart 2014 | Foto: Xavier Mariné

Distints corrents poètics, en tot cas, va presidir la tria feta per la direcció artística i recitada per quatre actrius en aquesta ocasió, quatre extraordinàries veus que van desplegar el recorregut poètic a què és convidat l’assistent: Ivana Miño, que repetia de l’edició anterior, Marta Marco, Mercè Pons i Mercè Mariné –aquesta, també, filla de Vilaplana-. La concurrència es divideix en tants grups com rapsodes i això, a part d’obligar a aquests a repetir quatre vegades el seu recital, fa que cada grup tingui un itinerari forçosament diferent dins la igualtat, començant pel mateix ordre, i acabant en els lleus matisos que cada nova interpretació pot aportar. En efecte, no era el mateix començar, com un servidor, per la precisa i contundent dicció de Marta Marco, a la qual Francesc Cerro-Ferran li va servir un grapat de poemes contundent i esmolats, com “La mà del botxí”, del quebequès Roland Giguère, “Els partisans de Valenza” de Salvatore Quasimodo, o “Per dir una veritat” de Gabriel Aresti, que haver-ho fet per Ivana Miño, a

mb la gracilitat de la seva interpretació –gairebé cent per cent memorística- de poemes profundament dramàtics com “La sentència” d’Anna Akhmàtova o “Les flors del calvari” de Jacint Verdaguer, a més de permetre’s una improvisació recitant en francès el “Ma bohème” de Rimbaud. A la Mercè Pons li corresponia després matisar amb l’aparent fragilitat de la seva particular suavitat en el fraseig –com no recordar-la en l’Antígona que també amb Cerro ens van oferir aquesta temporada al Teatre Fortuny de Reus!-, textos tan directes i corprenedors com “L’oda a la llibertat” o “Senyor, no em facis perdre el seny” de Puixkin, per acabar amb els “Versos elementals als catalans de 1969” de Joan Oliver, Pere Quart, que és una admonició directa als presents, sobretot al jovent que en bona mesura hi era representat. Que un poema com aquest, tan radicalment i properament polític, sigui encara plenament vigent té a veure sens dubte amb la singular condició nacional dels catalans, però que en conjunt les obres escollides s’entenguin perfectament avui en dia té a veure també amb la total condició humana, amb el seu anhel mai assolit de llibertat.

En definitiva, amb la necessitat encara avui de continuar reivindicant la llibertat com a valor, i també com a fita. Només així podíem sentir-nos tan profundament somoguts pels poemes adjudicats a Mercè Mariné, que va haver d’afrontar el to més dur i amarg, l’enumeració de les grans violacions individuals o col·lectives a què es veu sotmès aquest ideal: l’estremidor “Auschwitz”, de nou de Quasimodo, o el tardà poema d’Aresti “El moll de Zorrotza”.

És en autors com els dos esmentats, el sicilià i el basc, difícilment comprensibles sense els cicles de les grans tragèdies col·lectives del segle XX, que enllaçaríem amb aspectes de la poesia com els que havia assenyalat Manyé en la seva conferència. De Quasimodo s’han subratllat les seves afinitats estètiques amb Emily Dickinson, una autora singular aparentment reclosa en un món molt privat: dir el màxim amb el mínim semblaria una divisa que compartirien des dels seus mons tan distants. De nou recollint paraules de Manyé, la poesia, que pot tenir aparença d’atzar, és la gran enemiga de l’atzar, és el lloc de la necessitat perquè com conclou el tractat de Wittgenstein, ‘d’allò que no es pot parlar cal guardar silenci’.

La jornada va acabar amb l’íntim concert de Beth Rodergas, acompanyada a la guitarra per Pablo Garrido, centrat en el seu últim àlbum, “Família”. El plugim ja havia fet acte d’aparició i la sensació de fred era important, però de la intensitat càlida del concert parla el fet que el públic aguantés estoicament a l’aire lliure, o amb el mínim sopluig dels pins i algun paraigua com el que, esplèndid i acolorit, va preservar de l’aigua els dos intèrprets. Aquest segon disc en català, on alternen temes propis amb d’altres d’autors de la gran fornada de compositors catalans joves com Marc Ros, Pere Jou, Ismael Inarejos o Carles Sanjosé, confirma la cantant de Súria com un valor musical a tenir molt en compte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. El Mussart té com a precedent una acció poètica ideada i gestada per l’escriptora Isabel Olesti uns anys abans que canviés de direcció i abans que es digués Mussart amb una estructura molt semblant a l’actual : Rapsodes repartits per racons de la Mussara i els assistents desplaçant-se pels quatre indrets i finalment un recital o un concert de música a l’esplanada del refugi a l’hora de sopar. És de justícia atorgar el que pertoca a cadascú.

    • En efecte, és de justícia reconèixer al precedent de l’actual format el que li correspon, una fórmula de difusió de la poesia que Isabel Olesti va aplicar en similars esdeveniments en altres indrets. En tot cas, la direcció actual no ha negat mai aquest precedent i el comentari que li atribueix a l’enginy del director la fórmula és íntegrament meu, per la qual cosa agraeixo el comentari que puntualitza que l’actual MussArt parteix de l’estructura de l’anterior “La Lluna a la Mussara”.

      • L’enginy del director s’ha limitat a copiar el que havia fet Isabel Olesti a l’última Lluna de la Mussara: conferència, 4 racons poètics i actuació al vespre sense haver-ho reconegut mai públicament ni agrair-ho. També és una llàstima que es faci una nota aclaratòria a peu de pàgina però l’article continuï dient mentides.

    • En primer lloc, confirmar i reiterar l’aclariment que n’Eduard López fa al voltant de la gestació i orígen del Festival Mussart, confirmant que, des de tots els àmbits del festival, sempre s’ha agraït i reconegut la responsabilitat com a impulsora d’aquest a la Sra.Isabel Olesti, i així s’ha fet palès en cada roda de premsa de presentació de cada nova convocatòria. Reconeguts aquests elements històrico-fundacionals (i de domini públic), el criteri informatiu dels mitjans de comunicació s’ha centrat en destacar el programa de cada festival en curs.
      En segon lloc, donar suport i agraïr manifestament la professionalitat del Sr.Eduard López, felicitant-lo per la crònica/crítica que ha fet del Festival Mussart d’aquest any.
      Estendre aquest agraïment a totes les persones que han fet possible aquesta festa de la Cultura, des dels seus organitzadors, fundadors, conferenciants, actors/actrius, i músics, arribant a l’inestimable suport d’un magnífic públic que ens ha obsequiat -any rera any-, amb la seva confiança, fidelitat i presència, ajudant a consolidar i créixer un projecte col.lectiu com és el Mussart, abans denominat “La Lluna a la Mussara”.

      Agraïnt la vostra atenció,

      Francesc Cerro-Ferran
      Direcció Artística Festival Mussart