Muntanyes vestides de marededéu

3.06.2018

D’entre els llibres de literatura publicats aquestes últimes setmanes, no ens ha de passar per alt Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg), de Perejaume, un itinerari en prosa que és alhora assaig i poesia.

Perejaume el dia de la tornada al MNAC, el dia 7 de juliol de 2010. Foto de Cristina Mendoza

L’argument és més o menys aquest: un home surt a peu de Barcelona amb una talla de fusta del segle XIII a l’esquena cap a les comarques d’interior, travessant boscúries, unint amb el traç de caminar els museus on s’exposen marededeus. Es tracta, doncs, d’un viatge poètic d’homenatge i restitució, una acció embrancada a venerar les formes de representació més genuïnes del món ancestral del país.

Disseminades per una geografia ondulada o plana, amb plecs i replecs, les marededeus duen el nom de cada lloc i l’encarnen. ‘Cap representació paisatgística no podrà guanyar mai aquestes rústegues imatges de no moviment, com de llavor que no vol ser remoguda.’

Una idea que li hem sentit dir a Perejaume en entrevistes, maniobres o conferències, que entronca amb la imatge de llavor que acabem de llegir, és la del bosc vist com un espai de resistència, de germinació, de múscul. Una altra idea que nia en el text: cap jerarquia entre els llocs, cap menysteniment dels que figura que són inferiors. ‘Que els llocs siguin tan per deixar-se criar i que nosaltres hi passem de llarg o de lluny, ¿que no és estrany això?’

Passos i pensaments (‘No sé pas si vaig bé. No duc cap mapa de la zona’), analogies i fusions (‘Muntanyes vestides de marededéu i marededéus vestides de muntanya’), insistències (“Repetir és començar. La vida és sempre la mateixa, però cada vegada és nova”), idees d’altri que ressonen en la ment del caminant (‘Pier Paolo Pasolini, en un poema que adreça a un jove feixista, insisteix que la cultura i el passat són mares. “Defensa, conserva, prega! La República / és dins, al cos de la mare.”’)

En algun aspecte, el caminant d’aquest text té quelcom d’Ulisses. El seu viatge és per indrets poc poblats, per camins de vegades perdedors o poc fressats, amb destins provisionals incerts. El pes que arrossega a l’esquena (‘Amb l’embolcall, la marededéu ha pres l’aspecte d’una larva. No podré destapar la imatge en tot el trajecte. El contracte d’assegurança i el document de préstec així ho prescriuen’) pot fer pensar en la bossa dels vents que Èol va donar a Ulisses amb l’advertiment que en cap moment l’obrís.

L’escriptura de Perejaume és de les que quedaran fixades per sempre. Obreda, Pagèsiques, Cims pensamenters, Treure una marededéu a ballar… Do de llengua, potència creativa, visió alta, ampla i fonda per comprendre les formes de ser de cada bocí de món i fer-lo créixer en harmonia o conservar-lo en llavor que no vol ser remoguda.