Multipliqueu-vos i ompliu la terra

20.04.2018

Margaret Atwood va escriure El conte de la serventa l’any 1985, obra que avui podem llegir com una de les grans distòpies literàries de la segona meitat del segle XX. El futur descrit per Atwood succeeix tan sols uns anys després del moment que va ser escrita aquesta novel·la.

Una escena de “The Handmaid’s Tale”, guanyadora de l’Emmy a millor sperie dramàtica del 201745

 

La societat nord-americana viu sota una mena d’estat de setge producte d’una guerra que arrenca d’uns atacs terroristes que van destruir uns anys abans els organismes de poder. Tot plegat s’entreveu orquestrat per les mateixes classes poderoses que volen justificar la imposició d’un nou règim dictatorial. La repressió dels drets fonamentals de l’individu és cínicament necessària, en ares de garantir la seva seguretat. Els nous (?) governants imposen ara un estat teocràtic que pren com a dogma el culte a una religió severa basada estrictament en l’Antic Testament i el control total sobre els estaments socials. L’esment d’un canvi climàtic ha devastat l’ecosistema i ha fet minvar greument la població provocant la infertilitat en la majoria de dones, per la qual cosa el govern decideix apoderar-se literalment de les fèrtils, arrencant-les de les seves famílies i utilitzant-les com a “serventes”. Offred és una d’elles, i com les altres és adjudicada a un senyor i violada amb un espantós i denigrant ritual mensual que serveix a aquest únic objectiu.

Tots els grups de dones (com també els homes de classe baixa) han de portar una vestimenta que les defineix, que en el cas de les serventes és el color vermell [1]. Aquest al·ludeix principalment a la sang del part i a la menstruació, però també al pecat mortal de la luxúria i els baixos instints, que en són prohibits sota pena de mort. Com en totes les històries distòpiques, una resistència subjau al sistema, no tan sols en els individus que s’agrupen per lluitar en contra d’ell –paradoxalment també entre els seus propis membres dominants–, sinó sobretot en la llibertat de pensament, únic dret que no pot ser mai destruït en l’ésser humà.

Resulta curiosa l’enorme força amb què aquesta història casa perfectament amb el que passa avui en dia, obrint nombroses vies de reflexió sobre molts temes malauradament presents: l’esdeveniment d’una catàstrofe ecològica i mediambiental que pot desembocar en la caiguda del món que coneixem; la pèrdua de les llibertats individuals en favor d’un exercici del poder dominat pels homes, que tracten massa sovint amb una repressió brutal al gènere femení; el control social absolutista basat en la transmissió de la por com a element imprescindible de control…

Margaret Atwood descriu amb mestria tot aquest món suposadament distòpic però que compara realitats gens allunyades, tant les del seu moment contemporani [2] com també les del nostre temps. Aquest objectiu es porta a terme a través d’una prosa que juga amb el temps, la veu narrativa i l’espai d’una forma modèlica. El final de la novel·la –en una mena d’epíleg del qual és millor no desvelar res– va un pas enllà i esdevé una sorpresa narrativa que encara emfasitza més la reflexió que promou cada pàgina anteriorment llegida.

El passat 2017 El conte de la criada va ser adaptat –força lliurement­­– per a la televisió amb la sèrie The Handmaid’s Tale, adaptació modèlica d’un bon text a la pantalla [3]. L’excel·lent edició en català que Quaderns Crema llença ara al mercat renova l’oportunitat de gaudir no tan sols d’aquesta gran obra literària, sinó també de comprovar com el llenguatge literari i el cinematogràfic poden ser còmplices narratius i donar com a resultat obres excel·lents dintre de les seves característiques respectives.

Notes:

[1] Referència inevitable a La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne, escrita al segle XIX i que pot ésser considerada com una de les primeres grans obres de gènere distòpic.

[2] El conte va ser escrit en plena “Època Reagan”, anys d’un conservadorisme ferri que van tenir en la protecció de la familia i el paper “exemplar” de la dona uns dels seus eixos fonamentals.

[3] Premiada el 2017 com a millor sèrie dramàtica, The Handmaid’s Tale també va endur-se també, entre d’altres, el millor guardó a la direcció, per primer cop després de vint-i-dos anys atorgat a una dona, Reed Morano.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Les minòries religioses (anabaptistes i anti-trinitaris, principalment) que van anar a Nordamèrica fugien de l’opressió que trobaven a Europa, on eren perseguits i ‘exterminats’ tant per l’església católica romana com pels luterans i calvinistes.
    Aquestes minòries [que molt sovint han estat titllades de “sectes” o de gent “fanatitzada”] han estat un clam de llibertat de consciència i de creençes. Llibertats que és un fonament de la constitució dels EUA, per molt greu que els hi sapiga a molts d’aquests progres -‘jesuïtes’ o no- que ens volen fer combregar amb rodes de moli…
    Atentament, i bona setmana