Mrs. Death: un diàleg amb Espriu

2.12.2013

De tots els múltiples homenatges que s’han fet, Mrs. Death: un diàleg amb Espriu és una invitació diferent. La companyia L’Era de les Impuxibles canta, balla i recita en el Versus Teatre, en cartell fins el 8 de desembre. Potser perquè la dansa és la poesia del cos; com el poema és el moviment de la paraula.

Mrs. Death | Foto FatCuts.

Balla el poeta en la memòria

Tot és sentit en aquesta proposta de teatre, dansa i musica. Ens endinsa en l’espai del temps, com ho faria un prestidigitador. Mateix context, idèntics personatges, trepitjant tots una terra eixuta i vençuda que esclata en vers les escasses esperances. Som al 1940. Mrs Death (memòria i dona) ocupa l’escenari i és ballada per Olga Lladó: una interpretació pausada, generadora de llunyania i dolor en el record, malgrat que el seu solo quedi limitat pel poc espai escenogràfic que hi ha entre el piano, el trapezi que també executa i la màquina d’escriure del poeta. El gest d’Olga sempre acompanya el simbolisme del seu personatge, però caldria una intensitat més acusada en la dramàtica escena dels foscos anys que la història vol rememorar.

En paral·lel hi ha els dos joves: 1978. La mateixa casa pairal abandonada que és de l’àvia d’ella. Canten i reciten a partir del títol d’un dels poemes de Salvador Espriu que dóna també nom a l’obra de teatre. Són hostatges d’un temps i d’un espai que només resta en la memòria, com si es tractés de conjugar amb la paraula el gest efímer que acompanya la dansa de Mrs. Death. La parella es dóna la rèplica amb determinació envejable. Aida Oset perquè és una presència escènica clara i amb un fraseig adequat al to de l’obra, per bé que controla amb dificultat els moments cantats. Jorge Velasco perquè expressa amb la seva veu una musicalitat innata amb la que sap envoltar l’espectador, malgrat alguns petits problemes de fixació del paper en la seva vessant d’actor de text. No tinc la dada exacta, però diria que la representació de divendres 29 va anar acompanyada d’alguna dificultat afegida en l’equip (potser un refredat inoportú?) que no va permetre el lluïment complet de l’elenc.

Poesia d’Espriu que passeja còmodament per la sala, malgrat el xoc que es produeix amb alguns dels fragments del text modern (alguna imprecisió històrica inclosa…) però a qui agraeixo el record de la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda, al seu torn un magnífic musical de Dagoll Dagom presentat al TNC la temporada 2008-09 i que, en essència, parla també del record.

Mrs Death. Foto FatCuts.

Per fi, com si fos un eix d’unió entre el passat del poeta i el present d’uns joves que s’atansen a les seves paraules escrites; entre el gest efímer de la vida representada per aquesta Mrs. Death ballarina i la poesia cridada a ple pulmó d’una de les escenes centrals de l’obra, trobem la música del piano i l’espai sonor de Clara Peya i que serveix per interpel·lar, conjuntar, exclamar, percudir i dirigir una proposta diferent amb la que celebrar l’any Espriu.

En pocs dies la companyia farà la seva segona estrena de la temporada amb la mateixa intencionalitat: el contacte de disciplines diverses. Caldrà estar ben atent!