Aquest Grec ens ha dut molts espectacles que ens han convidat a pensar la identitat, tant individual com col·lectiva, així com la relació entre individu i comunitat; un dels que ho ha fet amb més força, i de manera més emotiva, ha estat la proposta de la companyia italiana Motus. MDLSX, que es va poder veure a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors els dies 20 i 21 de juliol, és una petita joia que malauradament ha recalat massa poc temps als nostres escenaris.
Durant els 80 minuts que dura l’espectacle, la Sala Pina Bausch fa olor de laca i té color d’anys 90, amb una estètica que barreja el trash radical i necessari de la ja desapareguda Bata de Boatiné, el món oníric i cruel de l’Esmorzar a Plutó de Neil Jordan, i els neons i videoprojeccions del festival més pioner. En aquest món creat a partir d’un joc de projeccions, música i llum, l’intèrpret italiana Silvia Calderoni es deixa la pell i es transforma en múltiples identitats dins un mateix cos, una proposta rizomàtica i calidoscòpica que convida al públic a caminar de manera conscient i empènyer fins a límits potser insospitats les fronteres de la identitat.
La proposta de Calderoni barreja textos fonamentals de la teoria queer – entre els quals el Manifest Cyborg de Donna Haraway, els Cossos que Importen de Judith Butler i el Manifest Contrasexual de Paul B. Preciado; retalls autobiogràfics i fragments de la novel·la Middlesex de Jeffrey Euggenides, amb imatges de la videografia familiar de la pròpia intèrpret i una playlist interminable que ens permet escoltar The Dresden Dolls, els Yeah Yeah Yeahs o The Smiths entre d’altres. A través d’aquest teixit textual, Calderoni ens presenta la realitat de les persones intersex – conegudes també de manera popular i errònia com a hermafrodites – una realitat que segons la biòloga i teòrica del gènere Ann Fausto-Sterling, es presenta en un 2% de la població. A través de la multiplicitat de veus que enuncia Calderoni som testimonis de la seva vida (barrejada amb la de Calliope/Cal, protagonista de Middlesex), des de la seva infància, passant per la adolescència, el diagnòstic com a persona intersex i tot el que això genera, tant a nivell personal, com a nivell de les seves relacions familiars.
Aquest viatge per la vida de Calderoni/Calliope/Cal serveix per posar sobre l’escenari qüestions no només d’identitat de gènere, sinó dels privilegis adscrits a les identitats de sexuals, de classe i de raça. Un discurs necessari que malauradament no arriba a tots els nivells de la societat als que hauria d’arribar.
Si bé a nivell teatral l’espectacle recorre a una fórmula dramatúrgica una mica repetitiva, que per moments pot resultar àrida, o bé saturar amb masses imatges, tant la monumental tasca de Calderoni – que es transforma en mil i una persones, que esdevé tots els gèneres possibles alhora, i que aconsegueix emocionar només amb una mirada – com la necessitat de tractar aquests temes damunt els escenaris fan de MDLSX una proposta arriscada, emotiva i necessària.