“Moro com a país”: monòleg brillant, terrible

24.04.2014

Cal estar atents: són, tan sols, quatre funcions al TNC. És l’oportunitat de descobrir, en un paper desbordant, el talent actoral de Màrcia Cisteró dirigida amb finesa i convicció per Albert Arribas, i de gaudir de la bellesa precisa d’una traducció magistral (sí, magistral!) de Joan Casas. Moro com a país és un text trasbalsador de l’escriptor grec Dimitris Dimitriadis (1944) que, tot i no haver estat concebut per a l’escena, s’ha representat als principals teatres d’Europa.

 

Marcia Cisteró | May:Zirkus TNC

 

Difícil de resumir, i impossible de sintetitzar, penso. Potser es pot dir que parla d’això: de com és la vida –la mort– en primera persona (del singular i del plural), quan un país s’autodestrueix abandonat a la mesquinesa dels seus dirigents, quan cap dels futurs previsibles és fèrtil, quan la devastació no genera compassió, ni reacció, ni reflexió. És un text de 1979, pensat des de Grècia. I encara ressona. (Inquietant espai sonor i escenogràfic.) La lliçó, potser: cal pensar i cal parlar, fins i tot, o sobretot, quan tot fa difícil pensar i dir.

Costa dir-ne gaire res més. Albert Arribas descriu l’obra com “una febrada”. Potser, jo apostaria, com una erupció volcànica: roca densa i ardent, flux imparable, externalització d’un infern incontenible, magma de paraules inapel·lables, d’idees d’una lucidesa tèrbola de tan evident.

Màrcia Cisteró ja havia demostrat ser una secundària inqüestionable en multitud de muntatges recents, i els espectadors la recordaran sobretot per les seves participacions en direccions d’Oriol Broggi. Amb Moro com a país, Cisteró ha d’abordar un monòleg despietat, sense cap de les facilitats ni literàries ni interpretatives amb què els monòlegs se solen socórrer: ni una narració en primer terme del discurs, ni una posada en escena refugiada. Els controls corporal i lingüístic que exhibeix la situen a un nivell d’excel·lència màxima; sens dubte, un model de referència per als actors que vulguin estar a l’altura d’un teatre nacional.

Pel que fa a la traducció de Joan Casas, l’he qualificada de magistral, i ho reitero, i la reivindico com a guia i com a lliçó necessària en aquests moments en què assistim, de manera habitual, i en una regressió incomprensible, a traduccions deficients (els “afganesos” esdevenen “afgans”, i els periodistes demanen “cafè sol”, els que ploren “es sequen les llàgrimes”) i raquítiques d’estil. Perquè la qualitat és l’estil: naturalitat expressiva i rigor conceptual, equilibrats amb sentit de l’oralitat, fins i tot (com és aquest cas) quan el text original és d’una complexitat altíssima.

Hi insisteixo: una hora i quinze minuts de teatre sense concessions –sense deixar de fruir d’un desbordament desafiant ni un sol instant– us esperen a la Sala Tallers del TNC del 24 al 27 d’abril.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Tens tota la raó. El públic queda realment corprès després de la impecable interpretació. “À ne pas manquer”

  2. No hi puc anar aquests dies, però sóc dels (pocs?) que penso que aquesta senyora és una actriu com una catedral, que en diversos dels muntatges de la Perla 29 ha superat, des de la discreció dels papers secundaris que li han encomanat, la qualitat de les interpretacions del protagonistes principals, altament lloats -aquests sí- per una crítica sovint massa miop. Qüestió de sensibilitat. Espero amb candeletes que repeteixi l’actuació per a poder-la veure.