Montserrat o la construcció de la identitat

24.10.2013

La companyia Lagartijas tiradas al sol ha presentat ‘Montserrat’ de Gabino Rodríguez al Temporada Alta.  L’obra reflexiona sobre la identitat a través del teatre. Laura Iglesias ens en fa la crònica a Núvol.

Montserrat de Gabino Rodríguez s'ha presentat a Temporada Alta

 

Recorden el cas de l’Enric Marco, l’expresident de l’Amical Mauthausen? Un usurpador d’una biografia versemblant, que va fer passar en primera persona les realitats dels camps de concentració nazis sense haver-hi estat mai? Va ser un cas escandalós! Però el debat que va suscitar va ser interessant. El seu missatge estava ple de veritats.

És lícit utilitzar la ficció revestint-la de realitat per arribar al públic d’una forma més creïble? Malgrat la qüestionable ètica que hi ha darrera la invenció d’una biografia, sembla que podríem estar d’acord en que el que explicava Enric Marco sobre la seva vida fictícia, que corresponia a la categoria de la veracitat. El judici social de l’exactitud dels fets, que va arribar a tothom a través d’una història molt ben travada, molt ben dramaturgitzada, ni es va plantejar. El judici es plantejava en termes de La fi justifica els mitjans?

Lagartijas Tiradas al Sol és una comunitat d’artistes d’esperit llibertari que desenvolupa projectes sobre fets del passat per posar de manifest l’arbitrarietat amb què es construeix la història. En els seus projectes generen una altra lectura sobre el passat, igual d’arbitrària, però seva. Les nocions de biografia, document, història els serveixen per posar èmfasi en altres perspectives, per enfocar els fets des d’altres veus o altres visions.

‘Montserrat’ és la recerca d’una identitat, és la recerca sobre  la suposada mort de la mare de Gabino Rodríguez, codirector de la Companyia. Tot comença amb el descobriment de la falsificació de l’acta de defunció i el gran joc de mentida i veritat, realitat i ficció es va teixint sobre l’escenari. La narració de la biografia s’embolcalla d’una barreja de memòria personal, memòria heretada, documentació oficial, música i fets de l’època, fotografies i vídeos de la vida de Gabino que li donen la versemblança d’un documental en què la veritable protagonista és la construcció d’una identitat.

El dubte sobre la veracitat de tot plegat s’instal·la de mica en mica en l’espectador i  malgrat la versemblança dels fets, nadem entre les aigües de la realitat i la ficció sense trobar-ne les fronteres. Ens qüestionem el gènere documental i ens situen en el terreny del dubte constant sobre els fets. És real el record o ens el construïm? Si ens el construïm, deixa de ser real la nostra percepció dels fets? Com a la Commedia dell ’arte, les màscares que utilitza Gabino Rodríguez determinen les característiques del personatge però mai el limiten i donen al públic l’oportunitat d’intuir, de qüestionar-se qui hi ha darrera. Una màscara que disfressa el real per construir la identitat d’una altra realitat.

Lagartijas Tiradas al Sol ens situen en el terreny empantanegat que hi ha entre el treball i la vida per cercar noves experiències teatrals properes a la biografia, el document i la recreació històrica i fer-nos entendre que la història no és altra cosa que un joc de versemblances dins d’un marc de possibilitats. Com diu el filòsof Didi-Huberman, se li demanaria molt poc al teatre si el reduíssim a la ficció i se li demanaria massa si hi busquéssim només la realitat.

L’autobiografia de Gabino Rodríguez així com la d’Enric Marco, expliquen una realitat possible amb tots els artificis de la veracitat, l’un per fer-nos pensar, l’altre per fer-nos reaccionar.

Aquests magnífics mexicans ens conviden  a repensar la construcció de la identitat personal, social i política i a reinterpretar-ne la visió en què ens hem instal·lat, plantejant  les múltiples possibilitats i mecanismes que hi ha en el teatre per transformar els models de representació establerts.

Així doncs, La fi justifica els mitjans?