Monòleg per a actriu i Skype

Els dilluns i els dimarts també passen coses als teatres. A la Sala Beckett hem pogut veure La realidad, un text de Denise Despeyroux protagonitzat per Fernanda Orazi, en un recital interpretatiu doble, un diàleg a una veu o un monòleg bifurcat. Aquesta és la crònica del que s’han perdut.

Amics que ens recomanen fervorosament un espectacle i, sobretot, una actriu, aconsegueixen que ens desplacem fins al Carrer Ca l’Alegre de Dalt una freda nit de desembre, i que a sobre descobrim una dramaturga i una intèrpret que desconeixíem. És els dilluns i els dimarts, amb aquells muntatges poc publicitats, en aquelles sessions úniques o dobles de companyies petites, quan el boca-orella funciona millor a l’hora de descobrir petites joies que d’altra banda ens passarien desapercebudes enmig de la ja normalment superpoblada cartellera teatral barcelonina. Dit i fet, cop de bici i ens plantem a Gràcia, i assistim a un recital d’una gran actriu (Fernanda Orazi) fent fàcil allò que no ho és gens: interpretar dos papers en un espectacle per a una sola intèrpret, dues germanes bessones, una en escena i l’altra enregistrada en vídeo, que dialoguen per Skype durant tota la funció. El crític, previngut, ja sap que es tracta d’una sola actriu (consta a tots els dossiers de premsa i a tots els webs que ha consultat) però tot i així tan bon punt comença l’obra no s’ho acaba de creure. Fernanda Orazi aconsegueix crear dues persones diferents, davant dels nostres ulls, que parlen diferent, es mouen diferent i, sobretot, respiren diferent, en l’enèsima demostració de l’enorme qualitat interpretativa que posseeixen la majoria dels actors argentins. Si un superheroi necessita els seus superpoders per a ser definit com a tal, podríem dir que Orazi és una superactriu amb dosis ingents dels dos elements bàsics amb els quals juga un intèrpret: la veritat i la facilitat. La veritat a l’hora de parlar, de moure’s, de respirar, de convertir-se en una altra persona, i la facilitat a l’hora d’executar-ho, una mescla de seguretat i de tranquil·litat que ens provoca la sensació que allò que estem presenciant és quelcom fàcil de fer. I res més lluny de la realitat.

La realidad és un text de Denise Despeyroux que tracta sobre la família i l’amor, sobre l’acceptació i la fugida, sobre la identitat i l’autoconeixement. Dues germanes bessones, una aquí (a aquesta o a l’altra banda de l’Atlàntic, és igual) i l’altra a l’Índia mantenen una conversa per Skype, un dels invents més diabòlics de la nostra era, d’altra banda, que allarga les nostres converses innecessàriament i ens ha permès el gran avenç de poder veure la cara del nostre interlocutor mentre parlem. Luz i Andrómeda, llum i foscor, són dues germanes de pares hippies (ens imaginem) que mantenen aquell vincle fortíssim propi dels germans bessons. Luz està malalta i morirà aviat, i vol que la seva germana suplanti la seva identitat, aprenent no a imitar-la, sinó a vibrar com ella, per tal que la seva mare no s’adoni del canvi. A partir d’aquesta premissa, i amb l’ajuda de la mitologia grega, la psicologia esotèrica, les constel·lacions familiars i una mica d’ayahuasca, Despeyroux construeix una reflexió sobre la família i els seus vicis, sobre la fugida i la recerca de la identitat, sobre la realitat i el seu doble. Una germana escriu cartes a Rilke i a Artaud, perquè sap que el silenci dels morts almenys té una justificació més plausible (estan morts) que el dels vius, l’altra fuig a l’Índia perquè vol ajudar a aquells que pateixen més, una mare respon les cartes que el director d’El Corte Inglés envia automàticament als seus clients el dia del seu aniversari, un pare flipat que hauria volgut que les seves filles bessones portessin el nom d’una galàxia (per la qual cosa una s’hauria d’haver dit Via, i l’altra Làctia)… La família com a microcosmos, com a realitat autosuficient, com a creadora de culpa i demandant de perdó, com a causant de tots els nostres mals i totes les nostres virtuts.

La realidad és un espectacle sobre tot això i molt més: és una d’aquelles petites joies  que apareixen de tant en tant en el nostre panorama teatral. I, sobretot, ens ha posat al mapa, almenys per a qui signa aquestes línies, una dramaturga (Denise Despeyroux) i una actriu (Fernanda Orazi) que a partir d’ara intentarem seguir allà on vagin. Ja ho saben, a la Sala Beckett hi passen coses molt interessants els dilluns i els dimarts a la nit. I si encara necessiten més motius per apropar-se a la sala de Gràcia, només afegiré que la seva taquillera és molt simpàtica.