Mònica Batet. El passat et determina

27.05.2019

“Imagineu-vos nou illes disposades com les peces d’un collaret acabat de trencar. Imagineu-vos-les amb peculiaritats geogràfiques compartides, però també amb una immensitat de característiques que les individualitzen i les converteixen en úniques.” Com única (el terme no té per què ser positiu del tot) és la literatura de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976), filòloga catalana i escriptora que l’any 2005 va guanyar el Premi Just Manuel Casero amb L’habitació grisa (Empúries). Som dins el viatge cap a unes illes del Cercle Polar Àrtic, concretament cap a una illa i cap a un poble d’aquesta illa, on cada casa està pintada d’un color diferent. A Nou illes al nord (Més Llibres) també coneixem un seguit de personatges que en un moment o altre de les seves vides acaben dins el teixit del poble de Fargene. Mònica Batet ha pres com a escenari inspirador el nord d’Europa, un lloc conegut de primera mà, sobretot Noruega, on ha visitat ciutats que es caracteritzen per tenir cases pintades de colors diferents. El viatges són més interessants si s’inicien des d’on ningú ho espera. I l’estil descriptiu de Mònica Batet fa que aquest viatge sigui infinitament més bell. Un estil que, a la vegada, fa desistir els lectors amants del ritme.

Mònica Batet | Foto Eva Muñoz

La novel·la no té un protagonista clar, sinó que hi ha un estol de primeres estrelles. Hi ha sis veus, sis narradors que narren una història a trossos o moltes històries diferents i que parlen de dos personatges que són cap de les sis veus. Batet fa que les sis veus parlin de tu a tu, des d’una oralitat portada a l’extrem. Expliquen el record que ells tenen d’una època que ja ha passat i, en conseqüència, a tots els falla la memòria. Mònica Batet ja ho tenia clar a la novel·la No et miris el riu: és partidària que el lector participi en la construcció del text. Per aquesta idea de novel·la collage, Nou illes al nord comença amb unes pàgines amb tipografia pròpia d’informació geogràfica i curiositats sobre les nou illes protagonistes de la història, a la manera d’Olaf Lund, escrites pel germà de la narradora del primer relat un cop s’hi va establir: l’ocellívola Fulglene, Havet, l’illa de la pintora estrangera, els boscos i els gats de Littoy, la deshabitada Ikke, la gran Storoy de les nits blanques de juny, Strand, l’illa que té el Ferri de les Illes, metge i escola, Fjell, plena de bicicletes i cafeteries freqüentades només per homes, la bellesa de les platges de Kysten i els boscos magnífics de Skogen. És a Skogen on hi destaca una població, Fangene, on totes les cases són pintades de colors diferents i el color de cada casa mai no es pot canviar, i està plena d’acàcies roses, un misteri irresolt tenint en compte que és un arbre que prové de climes molt càlids.

Al primer relat, “La germana del viatger” el narrador es dirigeix a un tu lector, singular i proper, al qual li demana disculpes tothora per no haver començat bé la narració sobre una anècdota escolar de quan el seu germà tenia vuit anys i la seva mare era, en aquell temps, una dona abandonada pel marit. El nen de gran vol ser viatger, i això, a ulls de la mare sola, era terrible. Tenia pàgines i pàgines escrites dels llocs que volia visitar. Al cap dels anys, visita les Illes Properes i s’estableix en una casa de color groc suau a Fargene. El relat és molt naïf i el lector acaba una mica tip de disculpa i tants “No et preocupis, te’n parlaré d’aquí a una estona” o “T’ajudarà una mica a entendre com era ell” o “Ara no sé si m’estic explicant gaire bé”. Aquesta tècnica no respon tant a la voluntat sincera de plasmar l’oralitat per escrit —això ja està massa vist i hi ha qui excel·leix—, sinó més aviat un estil naïf que no acaba de funcionar narrativament.

“La seva amiga”, el segon relat, el narrador continua parlant de tu a tu amb un lector conegut. Batet segueix amb l’estil de la història anterior i els innecessaris “Ho lamento, però la narració que t’oferiré tindrà, per força, buits que no podré omplir”. La narradora recorda fragments de la vida d’una altra persona, una seva amiga de l’escola, amb els diàlegs inserits sense cometes ni guionets, rodoredianament. L’amiga es va tornant de pedra a mesura que creix. És diferent per una cicatriu a la galta i perquè és esquerrana. Les dones d’aquest relat creixen amb la por a l’abandonament i a acabar vestides de negre capcotes pel carrer, un calc ben trobat de les dones trencades d’Elena Ferrante. El desamor de la italiana, el sacseig de les branques de la memòria. La mare de l’amiga mor i ella, com no, desapareix a viure a Fargene.

Mònica Batet Foto: Eva Muñoz.

El “negociador d’arbres” té un narrador masculí a qui, des de petit, ha sentit fascinació pels arbres. Com en un acte de simbiosi amb els altres, també ens recorda que “no sóc un bon narrador”. Gràcies a l’estudi obsessiu dels arbres del món, coneix Tore Sorensen, un negociador d’arbres que porta exemplars amunt i avall. Ell n’aprèn l’ofici, i té un ajudant, en Sarkis, amb el qual viatgen fins a Fargene després de llegir a la revista Indrets del Món l’article sobre les Illes Properes que hem vist a l’entrada del llibre. Allí descobriran un arbre exòtic, les tipuanes, i coneixeran la noia de la cicatriu (la que es va tornar de pedra al segon relat) que ara hi fa de mestra.

A “La senyora del telèfon” i a “El seu alumne”, la narradora explica la història perquè no es perdi. El primer és el relat de les trucades de la seva filla exiliada a Fargene, la noia de la cicatriu, la mestra de Fargene. Però es confon de número i tot i així la interlocutora li segueix la beta. Torna a sortir el viatger escriptor, el negociador d’arbres i el seu ajudant, Sarkis. El narrador del segon relat, en canvi i com a novetat, té una memòria prodigiosa i explica els seus records per dates. El darrer relat, “Jo”, dona a entendre que aquesta no és la història de qui l’escriu, però sovint també li sembla seva. I torna a surar el mantra: “Jo mateixa em considero una narradora pèssima”.

En definitiva, tant l’estructura com el concepte de Nou illes al nord són prometedors. El però recauria en determinats punts de l’estil d’una autora en construcció que mira de crear una veu pròpia a partir de grans referents femenins, com la Rodoreda o la Ferrante, i que obra rere obra va obrint un nou espai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Pensava comprar-me el llibre de la Mònica Batet, però heu fet un informe de lectura més que no pas un article.
    Sembla aquells “trailers” que t’expliquen tota la pel·lícula a la sala de cinema.
    El llegiré igualment, “Nou illes al nord”, perquè considero l’obra d’aquesta autora com una “raresa” extraordinària de la nostra narrativa actual, però miraré bé, a partir d’ara, com encareu una ressenya literària o un article d’opinió -que no crític- per tal que no m’esberleu els rudiments narratius.

    Entrar en un llibre i anar descobrint allò que ha preparat l’escriptor/a durant els mesos que costa escriure una novel·la, ha de ser un joc íntim entre autor/a i lectors.

    Si en realitat és un informe de lectura per una editorial, s’hauria d’haver maquillat una mica, trobo.

    Gràcies per la vostra feina.

  2. Conec bé la Mònica Batet i sé segur que no ha llegit Ferrante en sa vida. Una ressenya no ha de revelar res mai, en cap situació, i aquesta és tot un espòiler. Fer ressenyes és un art. S’hauria de vigilar molt a no explicar la trama ni aixafar la guitarra als lectors. És l’abecé de les ressenyes.