Mon emploi est formidable, n’est-ce pas?

6.02.2018

Ironia. El títol és pur sarcasme, ja que Pulvérisés (Ruixats), una de les 9 obres que conformen el Festival de Teatre en Francès de Barcelona, versa sobre la precarietat laboral del món que ens envolta. Es va estrenar a La Caldera el passat diumenge 4 de febrer, amb un fantàstic col·loqui posterior amb el director i els quatre actors.

Una escena de ‘Pulvérisés’, que s’ha representat al Festival de Teatre en Francès. © Cie de l’Arcade

Una treballadora xinesa d’un taller de Shanghai, una enginyera romanesa de Bucarest, un teleoperador senegalès de Dakar i un responsable de qualitat francès d’una empresa deslocalitzada a Lió. Aquests quatre perfils configuren Pulvérisés (traduït com a Ruixats), un relat fidedigne de les empreses low cost que esquitxen algunes àrees del planeta. Alexandra Badea, l’autora (que considera el francès com la llengua de la llibertat, això és res!), segueix el dia a dia d’aquests quatre assalariats, tant al seu lloc de treball com en l’àmbit més privat, i ens ofereix un retrat demolidor d’una feina on fins i tot el temps per anar al lavabo està restringit i cronometrat.

La Caldera, fàbrica de creació de l’Ajuntament de Barcelona, ha estat l’escenari escollit d’aquest festival per a representar l’obra, que el 2013 va rebre el Gran Premi de la Literatura Dramàtica del Centre Nacional de Teatre. La de Barcelona ha estat la seva 18a funció des que es va estrenar a França el novembre passat, així que els barcelonins hem estat de sort de poder gaudir d’una proposta gairebé acabada de sortir del forn.

Patrice Gallet i Haini Wang a una escena de ‘Pulvérisés’. © Cie de l’Arcade

Pulvérisés ens acompanya a la vida sota pressió d’empreses de tot el món, on els precaris treballadors masteguen el dolor, la còlera i la feblesa. L’escenògraf i director de l’obra, Vincent Dussart, ens els presenta impecablement abillats, com si en lloc de treballar en una cadena de muntatge enfundats en granotes grises anessin a la cerimònia de graduació dels seus fills o a la boda del seu millor amic. L’elegància no els priva, però, de repetir com un mantra el lema de l’empresa, impregnar-se de les notícies sobreposades de televisions internacionals, obeir les indicacions per megafonia (prohibit parlar, prohibit mirar…), repetir els mateixos gestos cada dia com si fossin robots o capitular a les tècniques d’un màrqueting agressiu. Talment com si estiguéssim en un món distòpic que, lluny de la ficció, existeix a tocar de casa.

“Dos segons de repòs, el temps per respirar i empassar-te la saliva”, resa la treballadora xinesa” . “El cos és a Dakar, però la ment, a França”, xiuxiueja el senegalès. “No paralitzarem la producció perquè tu hagis de pixar”, li etziba el cap a la seva subordinada. Tot amb un objectiu comú: tendir a l’excel·lència. Perquè aquesta cursa desenfrenada del consum pivota al voltant d’una mà d’obra que fa girar l’economia mundial. Davant d’aquesta constricció, els empleats opten per fer-ho tot per dins: nedar, ballar, estimar…

Dussart ha tingut l’encertada idea d’oferir-nos un escenari a mode de passarel·la d’una Fashion Week: una tarima elevada en forma de creu, per on els dos actors i les dues actrius desfilen constantment, tot oferint als espectadors els múltiples angles de visió possibles. Una creu que simbolitza des del món crucificat on estem immersos fins els quatre països d’origen dels empleats. Escenari integrat i integrant. Això sí, el públic degudament distribuït: els francòfons, a una banda; els nadius, a l’altra, així poden llegir els sobretítols a la pantalla del fons. I si l’autòcton té uns coneixements prou bàsics de la llengua de Tintin, cap problema, la dicció impecable dels intèrprets farà innecessària les consultes lingüístiques.

La precarietat laboral vista des de quatre nacionalitats diferents a ‘Pulvérisés’. © Cie de l’Arcade

El text respecta l’origen dels seus personatges. “Els escenaris francesos són molt blancs”, es queixa el director: “Per això, a Pulvérisés, el personatge xinès l’interpreta una actriu xinesa; el romanès, una romanesa; el francès, un francès; i el senegalès… un negre! França és rica en identitats i en orígens, però no es veu”, rebla.

Així, Haini Wang (la xinesa), Simona Maicanescu (la romanesa), Tony Harrisson (el senegalès) i Patrice Gallet (el francès) estan, senzillament, fantàstics, sense excepció, en els seus respectius papers. Les seves vides es creuen (figuradament i literal) a escena i enllacen els llocs comuns amb les seves històries personals. Fins i tot ens regalen frases i expressions amb les seves llengües originàries (sense traducció), però que l’espectador pot interpretar perfectament. Una posada en escena àgil i dinàmica.

L’espectacle ha tingut una única funció a Barcelona, però és previst que vagi al proper Festival d’Avinyó, i intentarà recórrer França. “M’agradaria presentar l’espectacle a llocs que no siguin teatres com, per exemple, a una fàbrica. O, per què no, viatjar a Romania o al Senegal”, manifesta Dussart. Però això ja són figues d’un altre paner. De moment, la capital catalana ha tingut la gran oportunitat de poder gaudir d’aquest espectacle, fàcilment traduïble a la nostra llengua. Així que aquest article s’acaba amb una proposta a programadors.