Molt a dir del res a dir

31.05.2019

“Inexpressable de tan extraordinari”. Així defineix el diccionari la locució adjectiva de no dir, i posa com a exemple d’ús “una festa d’aniversari de no dir”. I precisament, Aniversari, l’obra que la companyia andorrana L’Animal, conjuntament amb l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) escenifica a la Sala Versus Glòries fins al 9 de juny, ens en planteja un, d’aniversari, que es preveu com a especial, en el marc d’un retrobament familiar al cap d’un any.

La companyia andorrana L’Animal presenta ‘L’aniversari’ a la Sala Versus Glòries.

Juanma Casero, dramaturg, formador, productor i director manxec, trasllada el seu aniversari emocional a Barcelona després de representar-lo a Andorra, ara casa seva, i als Teatros Luchana de Madrid. De tarannà amable i senzill, m’explica a la sortida de l’estrena que, tot i no considerar-se dramaturg en sentit estricte, sí que li venia de gust dur un text propi a escena amb gent de casa. En aquest sentit, va comptar amb Irina Robles, ajudant de direcció i actriu també, per fer-ne la traducció al català, i amb l’assessorament lingüístic posterior de Joan Sans. Treball curós de llengua, doncs, i sensació curiosa, recorda, la de veure l’obra interpretada en català i subtitulada en castellà a Madrid. Pel que fa a l’equip, des de l’inici del projecte compta amb els andorrans Pere Tomàs (pare), Oriol Guillem (fill petit), Irina Robles i Mònica García (mare). Completen el repartiment familiar el sabadellenc Josep Sobrevals (fill gran) i la barcelonina Sílvia Forns (filla), amb els que Robles havia compartit estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre. “Són la família artística perfecta. Tot el mèrit és seu”, en diu, orgullós.

D’aquest vincle artístic i humà, en sorgeixen les ganes de viatjar amb la família teatral a Barcelona, per celebrar-hi l’aniversari. Tot i ser plenament conscient de les dificultats de programació (“que et programin una obra de teatre no depèn només de la qualitat, perquè es mira molt la taquilla, que hi hagi un cap de cartell que porti gent, i és difícil que programin projectes desconeguts”, diu), Casero veu com Ramon Godino i Jofre Blesa –gestors de la Sala Versus, sempre expectants i hospitalaris amb els productes autòctons de qualitat–, li obren les portes de casa seva per compartir cartell amb ¿La vida es sueño? o #GwenisMürfila, de Les Llibertàries (vg. Calderón de la xarxa o la postveritat dels somnis).

Ens endinsem, doncs, al menjador emocional del retorn a les arrels. Hi entrem nosaltres i, progressivament, tots els membres de la família, que apareixen emmarcats en un joc de clarobscurs (I. Calvo i M. Ortiz són les encarregades de llums) i en una escenografia (a càrrec d‘O. Areny i el mateix Casero) farcida de cadires en desordre caòtic. Cadires de tota mena, mides i colors. En un món mogut per l’estrès, la velocitat i la superficialitat, amb l’objectiu individualista d’aconseguir èxits, el desgavell de cadires convida a recol·locar-les, a parar, seure i parlar. En definitiva, és la posada en escena d’un moment de parada per contemplar-se i contemplar els altres en el present de l’instant que els aplega.

Quin és aquest instant? L’ara i aquí d’un retrobament familiar, transcorregut un any, per celebrar un aniversari especial. Aquest motiu recurrent –amb múltiples i evidents reminiscències teatrals, cinematogràfiques i literàries– esdevé el desencadenant perfecte per a una obra mirall. Tornar a casa és reviure el passat, fer-lo palès per revifar-lo amb una alenada de melangia que pretén aturar el pas del temps, immutable sota el paraigua del “res canvia”. Així ens ho explica la filla, mirant-nos als ulls i trencant la quarta paret: “Tant és que passin anys, o que ens moguem a centenars de quilòmetres, quan entres per la porta el temps s’ha aturat i res ha canviat perquè aquí seguim igual.”

Josep Sobrevals i Sílvia Forns en una escena de ‘L’aniversari’, a la Sala Versus Glòries.

El fill petit i la grisor de la seva quotidianitat (atenció al cromatisme del vestuari, a càrrec d’Anna Mingot). El pare que, conscient del públic, és un nen que reviu la transgressió de les trapelleries d’infant. La mare que transita i contempla entre el caos i a qui ningú sembla veure. El fill gran que exigeix parlar en un sopar tan buit de paraules com els plats que serveixen d’utillatge. I la seva dona (Jèssica Casal), absent físicament, però present en format audiovisual, que diu més que el propi marit, encallat en el xoc intern del voler dir però no dir-se. Tots tenim una família i creiem que, pel fet de tornar a casa, “les paraules estan com sempre. Tampoc tenim clar que desitgem canviar”. Així s’autoconvenç –o si més no, ho intenta– la filla i així cantàvem als quatre vents la mateixa declaració de principis amb els Sopa de Cabra: “parlem per no dir res,/creiem que som eterns,/és tot el que hem après/des que es va inventar el temps./No hem volgut canviar”.

Que pràctic resulta evadir-se de la por al canvi i dels drames! És més fàcil transitar pels estats emocionals de puntetes, per no deixar-hi petjades visibles quan el camí és el dolor. I en cas que en quedi alguna, de marca, ens afanyem a escombrar-la. En aquest aniversari, és una escombrada en sentit literal. Pare i fill escombren, l’un ha ensenyat a l’altre, en un xoc tens entre paraules i silencis perllongats. És la comoditat d’aquella posició de si no se’n parla, no existeix. Res no ha canviat i res no canviarà. Preferim, doncs, escombrar misèries, continuar com si no passés res i amagar el cap sota l’ala mentre sona, com a banda sonora de fons, el bolero: “Abrázame/ y no me digas nada/ sólo abrázame…”.

Per molt que s’intenti escombrar amb la màxima cura possible, però, la brutícia hi ha estat i treu el cap, ni que sigui tímidament. I aleshores, cal parlar, cal dir, per dolorós que sigui, com sentenciava Big Daddy a Brick a La gata sobre la teulada de zinc, de Tennessee Williams: “All right, then let it be painful, but do not you move from that chair!”. I el miratge del  “no passa res” de les emocions no dites s’esvaeix i es transforma en “res passa quan tot passa”, la sentència que, segons Casero, millor defineix Aniversari. Perquè els jocs lingüístics i els matisos semàntics entre sentit figurat i literal evidencien, precisament, allò que no es diu, que no dir res vol dir molt. I si com deia en una entrevista Casero “la funció del teatre públic no és omplir la sala. El que ha de fer és portar el millor producte possible. Intentar-ho, com a mínim”, podríem afirmar que Aniversari és “un aniversari de no dir”, en tots els sentits.