Misántropo, una obra per treure’s el barret

26.11.2014

Corria l’any 2010 quan un jove Miguel del Arco sorprenia crítica i públic amb La función por hacer, una particular, personal i arriscada lectura de l’obra de Luigi Pirandello, Sis personatges a la recerca d’un autor. En aquella ocasió, Miguel del Arco va sortir entre aplaudiments per la porta gran del Teatre Villarroel de Barcelona; ara cinc anys més tard, entra amb merescuts llorers a la gran sala del Teatre Lliure amb una relectura, més que adaptació o actualització, del clàssic de Molière, El misantrop.

Misántropo, de Miguel del Arco. Foto Eduardo Moren

Misántropo, de Miguel del Arco.  Foto Eduardo Moreno

Un cop més, Del Arco s’aproxima amb intel·ligència i curiositat interpretativa a un clàssic del teatre: primer va ser Pirandello, ara Molière, però en tots dos casos, el director madrileny s’apropia dels textos, els porta al seu terreny i els versiona per poder construir el seu propi discurs teatral. És difícil resumir, fins i tot seria injust fer-ho, en poques línies el fil argumentatiu que dóna coherència a l’obra de Del Arco, la trajectòria del qual escapa de tota repetició i homogeneïtzació: des de l’adaptació d’autors teatrals, a la complicada i, alhora, aplaudida adaptació de la novel·la de Steinbeck De ratones y hombres, passant per Juicio de una zorra, text escrit pel mateix Del Arco i publicat per l’editorial Antígona. Malgrat la complexitat que caracteritza el seu recorregut com a director i autor, no ésl tot erroni afirmar que les obres portades a escena per Miguel del Arco comparteixen una relació dialògica amb la societat i amb la realitat dels nostres dies: les lectures de Del Arco no són senzilles actualitzacions temporals d’obres pretèrites, són relectures que busquen la universalitat interpretativa dels textos i, per tant, la seva riquesa hermenèutica, riquesa que les converteix en reflex –molt sovint reflex crític- dels nostres dies.

Misántropo n’és un clar exemple: Miguel del Arco trasllada l’acció del segle XVI als nostres dies i converteix la casa de Celimena, on Molière va inscriure la seva obra, en un estret carreró, lloc de refugi d’aquella festa de màscares socials que se celebra en l’edifici del darrere i del qual l’espectador no té imatges, només sons de música i d’impostades i falses rialles d’hipòcrita cordialitat. Al carreró, diu el director de la funció, surten els participants d’aquella festa asfixiats per la “brutícia infecta”, surten buscant un refugi, però un refugi momentani, perquè tots ells volen tornar a entrar, volen continuar participant de la mascarada que es representa en aquella celebració de l’alta societat política i econòmica, metàfora d’una societat corrompuda per les ànsies de poder i per la justificació de tot mitjà que permeti assolir-lo. “La hipocresia”, deia Molière, “és el súmmum de totes les maldats” i és precisament d’aquesta hipocresia de la qual vol escapar Alcestes, interpretat de forma magistral per Israel Elejalde.

Misántropo, de Miguel del Arco. Foto Eduardo Moreno

Misántropo, de Miguel del Arco. Foto Eduardo Moreno

Alcestes, el protagonista, vol fugir d’una societat ferida per la mentida, per la hipocresia generalitzada en nom de la conveniència personal, vol fugir d’aquesta societat convertida en un teatre on tots representen un paper, del qual no se’ns volen desprendre perquè ningú vol renunciar a l’èxit social, al reconeixement, el poder i la fama. I no importa les crítiques, “demà ningú se’n recordarà”, diu en un moment Celimena, l’important és estar allà, participar d’aquest circ corrupte on tots en treuen beneficis: “aquella són gent que, amb l’ànima sotmesa a l’interès, fan de la devoció ofici i guany, volen comprar crèdits i dignitats baixant els ulls i amb fervor molt afectat”. Les paraules de Molière no només continuen sent vàlides, sinó que avui en dia adquireixen un sentit profund, funcionen com a postil·les de la realitat en el que tots estem immersos.

Alcestes, com diu Del Arco, “anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell”. Alcestes viu amb aquest anhel, atrapat per l’amor per Celimena, cegada pels artificials llums d’aquell teatre on ella és el principal objecte de desig. Celimena juga, conscient del poder d’atracció que té sobre Oronte i Filinto, titelles en les seves mans i, alhora, jugadors també d’un partit on ningú juga a cara descoberta. Alcestes vol alliberar de la mentida a Celimena, vol alliberar-se ell mateix de la ficció a la qual sembla haver estat condemnat a viure, però és possible fugir? És possible viure en l’aïllament, en la soledat i l’associabilitat? Aquesta és la pregunta que regeix al llarg de tota l’obra, una pregunta que, tot i no trobant una resposta explícita, s’intueix condemnada a la negació: la festa continua, ningú vol que s’aturi. Alcestes pot allunyar-se, però fins al final, des d’aquella porta que s’obre en el fosc carreró els sons, la música engalipadora que tot ho amaga, les falses rialles i les llums cegadores i envolta tot. Tots volen tornar entrar, ningú es resisteix a romandre fora, a tancar definitivament la porta: “cal confiar”, diu Elianta al seu marit Arsinoé, però confiar en què? En aquella mentida, en aquella mascarada que s’ha convertit en veritat?

Reduint l’espai escènic que ofereix el gran escenari del Lliure, Del Arco reconstrueix l’angost carreró on la foscor esdevé metàfora de la ceguera pròpia dels personatges i de la presó, sense finestres des d’on poder escapar, on està atrapat, entre contradiccions, Alcestes. Dues pantalles, sobreposades a les dues parets que delimiten el carreró, reflecteixen a contrallum les ombres dels participants a la festa; no veiem el que succeeix a dins, darrere la porta, només veiem ombres, aquelles ombres de la falsedat que denunciava Plató des de la caverna. Ombres i llums cegadors, provenen d’una porta que amaga, paradoxalment, la societat de la qual tots formem part: no la veiem, perquè no la volem veure.

Israel Elejalde i Bárbara Lennie a Misántropo. Foto Eduardo Moreno

Israel Elejalde i Bárbara Lennie a Misántropo. Foto Eduardo Moreno

La construcció escènica de Misántropo esdevé, per si mateix, relat, s’afegeix com a subtext teatral a la trama de l’obra: en la seva construcció espacial, entre llums i ombres, aquest espai tancat sense, aparentment, porta de fugida és la plasmació més evident de la impossibilitat de sortir d’aquest atzucac social. L’opressió i la desesperació, les contradiccions, els desitjos de veritat i la por a abandonar la mateixa màscara, s’inscriuen en l’espai escènic i en els diàlegs, profundament irònics, impregnats d’un humor que fereix, que desperta, després de la rialla, la reflexió més amarga. Diàlegs intel·ligents que prenen vida gràcies a unes interpretacions extraordinàries. Misántropo és una exhibició d’interpretacions de primer ordre, els actors brillen autònomament i en la seva interacció, res desafina en aquesta privilegiada coral interpretativa. A destacar, sobretot,  el magistral treball d’Israel Elejalde, un animal escènic, un actor amb una potència interpretativa poc comú; la interpretació de Bárbara Lennie, que es consolida com un dels noms a destacar dins del panorama teatral i cinematogràfic espanyol, i Cristóbal Suárez, que, tot i l’exageració gestual i verbal que el personatge li demana, evita caure en els excessos, mantenint un difícil i, precisament per això, digne de reconeixement equilibri on els matisos i els canvis de to expressiu donen major riquesa al personatge.

Misántropo és una obra més que recomanable, és una obra que cal veure, una obra que dóna prestigi al prestigiós escenari del Teatre Lliure. Res sobra i tot brilla en aquest artefacte teatral on només trobem a faltar a Molière, la presència del qual es dilueix, quedant relegat només al títol. És aquest un defecte? Potser, abans de respondre, cal recordar el que deia Goethe: l’obra d’art ha de ser interpretada i valorada des de la seva autonomia i, des d’aquest punt de vista, Misántropo dirigit per Miguel del Arco és una gran obra, una obra per treure’s el barret.