Miratges i pantalles

18.07.2016

Per a què serveixen les pantalles en un espectacle en viu? Doncs, com tots els altres elements d’una posada en escena: per a qualsevol cosa, mentre siguin rellevants, aportin sentit, signifiquin, i s’integrin de forma orgànica en el conjunt. És important que no distreguin. És cabdal que no alterin les jerarquies de l’escena (ja que, si per la grandària o per la funció que se’ls dóna resulten massa espectaculars, pot passar com quan s’introdueix en escena un infant o un animal i, doncs, que atraguin com un iman totes les mirades, sigui quina sigui la importància real que hagin de tenir en l’obra). El bàsic és que la tecnologia aporti sentit, i que per fer-ho interactuï amb els intèrprets o amb els espectadors. Qualsevol altra opció és decorativa, com pagar amb moneda ociosa el que no s’ha sabut comprar en espècies. És quan afecti l’actuació dels intèrprets o la lectura dels espectadors que realment potenciarà la resta de components i en multiplicarà l’abast.

QUESTCEQUETUDEVIENS?

QUESTCEQUETUDEVIENS?

Aleshores, les eines digitals i qualsevol element tècnic funcionen quan, per tecnològics que siguin, primer que res aconsegueixen subratllar amb èxit tot el que l’obra escènica té d’artesanal. Ser vida vista en present. Ser ficció i imaginació que arranquen de la condició real (i no pas realista) implícita en el fer teatral. Aquest seria el cas, per exemple, dels espectacles del màgic il·lusionista francès Philiphe Decouflé, obligats els seus intèrprets a una altra volta de rosca de precisió extrema per coincidir amb les projeccions en temps real, l’escena convertida en engranatge, en cremallera d’alta precisió. O també n’és un bon exponent el francès Pierre Rigal en una peça com Press, un altre fenomen en el control del propi cos, quan tancat cap per avall en un caixa escènica semblava filmat del dret, com si estigués enganxat a terra, sotmès a la gravetat, quan en realitat treballava capgirat i a pressió contra el sostre de la caixa. El festival IDN, dirigit per Núria Font, ha estat el principal camí d’entrada de moltes d’aquestes innovacions, sobretot de les que s’han presentat ja integrades, potenciadores de la realitat i el present de les arts escèniques. I en aquest Grec tornem a tenir vells coneguts que ajunten dansa i tecnologia.

El cas d’Aurélien Bory és simptomàtic en el sentit exposat fins ara. Recorre a la tecnologia quan li fa falta i quan li va bé per potenciar el treball interpretatiu o la percepció de l’espectador. Quan fa quatre anys va dur a Barcelona Sans objet, al Mercat de les Flors, en aquell màgic pas a tres per a una grua i dos intèrprets tota la gràcia radicava en com l’afegit tecnològic obligava els dos humans a un grau de precisió extraordinària i com l’espectador acabava projectant en la grua una imatge entranyable i tendra de simpàtic personatge robòtic mig infantil, una mena de barreja entre ET i el robot humanoide que fa anys protagonitzava la pel·lícula Cortocircuito, de John Badham (1986). Al Grec del 2013, les virtuts d’una altra obra del mateix Bory, Plexus, consistien en la mateixa perfecció artesana i en la possibilitat de multiplicar per mil la nostra percepció de la intèrpret japonesa Kaori Ito, que a estones adquiria lluentors maquinals, obligada a un domini corporal excels, mentre l’espectador acabava instal·lat en una mena de paratge apocalíptic que convidava a moltes interpretacions. La tecnologia és un bon agent provocador, quan no es limita a ser merament una joguina, quan fa més que distreure’ns, quan ens sorprèn i ens descol·loca. Bory ho entén així tant quan la feia servir a Sans objet o a Plexus com quan en aquest festival Grec n’ha prescindit gairebé a Questcequetudeviens?. Vist que la intèrpret no en prové, la millor manera d’amplificar-la és apagar-ne o curtcircuitar-ne l’entorn. Sola i a les fosques, brilla més.

Ben diferent és el cas de com Adrien Mondot i Claire Bardainne solen abordar les seves peces. La que han portat a aquest Grec del 2016 (Le mouvement de l’air, al Mercat de les Flors) peca un cop més per aquesta banda. Massa soroll (visual) per a res d’escènicament ressenyable. Oh, què dius, però que no és bonic? Sí que fa bonic, sí, però fan superficialment bonic massa coses irrellevants o fins tot lletges. Des del punt de vista coreogràfic, no hi ha res d’interessant en la dansa de Le mouvement de l’air, ni tan sols en la seva voluntat d’il·lustració (més que no pas d’interactivitat) amb les imatges de les pantalles. Els ballarins s’hi deixen embolicar, en el doble sentit del terme. Les pantalles es limiten a vestir-la (la dansa) quan, si la tecnologia hi tingués un paper conscient, el que haurien de fer és bastir-la. L’únic intèrpret que té un tipus d’interacció o altra amb les imatges és el músic, un jove Jérémy Chartier inspiradíssim, que no sols ha compost el que escoltem en el transcurs de l’obra, sinó que ho interpreta en directe. Aquest doble vessant el converteix en protagonista, un bon robaplans, centre de les mirades de tots els espectadors, ja des del moment que veiem que d’ell depèn la concreció exacta de les projeccions. Les pantalles agafen forma segons què sona. Dialoguen amb la música. I el noi no és un músic qualsevol, a més, com deixa clar el munt de registres que exhibeix: el veiem al teclat, a la bateria, amb guitarra elèctrica i acústica, cantant amb veu vellutada…

QUESTCEQUETUDEVIENS?

QUESTCEQUETUDEVIENS?

A diferència d’altres peces d’Adrien M i Claire B, a Le mouvement de l’air hi ha una mínima articulació dramatúrgica. Però és la que escolarment li dóna el tema designat pel títol: l’aire com a alliberament anímic de la gravetat física que ens lliga a la realitat del terra; una metàfora de la llibertat, doncs, del poder de l’ensomni, del bo d’abandonar-nos al vol de la imaginació. Les imatges conviden a acompanyar als ballarins com si fóssim enmig d’un remolí, dins una bola de cristall d’aquelles de neu, al mig del mar o flotant a l’aire sota les constel·lacions. Quin problema hi ha? Doncs, que l’únic que pantalles i dansa aporten és si fa no fa el mateix que un videoclip comercial. Moviment, entreteniment, atmosferes, l’apunt anecdòtic… Boniquesa, en diferents graus. I, en algun sentit, en la defensa implícita que hi ha d’una certa espectacularitat visual i d’alliberament del cos de la realitat material (el somni per via de les pantalles), la veritat és que en aquest ús tecnològic hi podríem veure fins i tot una conservadora actitud contrareformista respecte de la reforma que la dansa contemporània va representar en el seu dia enfront de la clàssica, precisament per no veure’s obligada a defugir mai més ni el cos, ni la lletjor, ni la pesantor, ni la falta d’espectacularitat, ni la grisor. Les pantalles que fan bonic demanen llum i tota la resta, per comparació, queda fosc. És clar que hi ha altres usos en què les pantalles esdevenen potents focus il·luminadors! Però no és el cas.

En els termes plantejats per l’obra, Le mouvement de l’air podria ser fins i tot agradable en dies de calorada com aquests. Però sempre serà massa poca cosa si el moviment de l’aire volem que es correspongui amb el vibrant sacseig del pensament.