Miratges de Pep-Maür Serra

21.08.2015

Aquest mes d’agost se celebra el 35è Festival Chopin al claustre de la cartoixa de Valldemossa amb l’actuació de quatre pianistes —Yevgeny Subdin, Mélodie Zhao, Cristina Ortiz i Javier Negrín— que interpreten obres del compositor polonès, d’Alexander Scriabin mort fa cent anys i d’altres músics com Haydn, Debussy, Beethoven, Saint-Saëns i Liszt. El pintor Pep-Maür Serra, dins l’àmbit del Festival, presenta una mostra de la seva obra, titulada Miratges, que es pot veure a la sala capitular de la mateixa cartoixa valldemossina. Biel Mesquida n’ha escrit el text de la presentació, que podeu llegir tot seguit. Els concerts són els diumenges a les 22 h i l’exposició es pot visitar de dilluns a dissabte de les 16 h a les 20 h i els diumenges de les 19 h a les 22 h.  

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

Cartografiar paisatges de l’invisible

Quan serà establerta una vertadera geografia sagrada, llavors potser podrem saber per què certs camps, certes valls, certs penya-segats evocats en l’esperit —i que ja hem vist en concret o en somni— s’amaren d’un missatge del qual coneixem els efectes però que som incapaços d’expressar i encara menys de definir.

Jacques Masui

LA VERITAT

Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat.
La Veritat vol
l’embriaguesa a dintre.

(Dues inscripcions a la tomba del visir Rekhmire, a Tebes d’Egipte, de devers el 1430 aC)

Infra horam vespertinam, inter canem et lupum.

I. El camí de la terra promesa: el de la veritable visió de les coses

Podria ser el miratge un camí esbiaixat, secret, difícil, pungent i imaginatiu per arribar a la naturalesa de les coses? És ver que la memòria s’amaga al fons de l’oblit? No és per definició el pintor un creador d’il·lusions òptiques? En totes aquestes teles trobam una intersecció que forma el territori clàssic i ben propi de la recerca i l’exploració essencial del pintor: el paisatge. Pep-Maür Serra (P-M S) és un cartografiador de paisatges personals i intransferibles, singularíssims, matèria d’invisible.

Per un atzar objectiu vaig llegir que les composicions del músic Alexandre Scriabine (del qual celebram aquest anys el centenari de la seva mort) més innovadores i confuses per l’època tenien el timbre de la probitat. Aquest timbre de la probitat em sembla just i informatiu per a la pintura de P-M S, aquesta profunda rectitud a obrar.

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

II. Refundació del paisatge

Tanca els ulls del cos a fi de veure el teu quadre abans de res amb els ulls de l’esperit, treu a la claror del dia el que hauràs vist en el negre a fi que això actuï sobre l’altre, del defora cap al dedins.

D. Friedrich

És una època, fonamental i complexa, més de vint anys, en la qual el pintor encara fa feina sempre seguit: és la de la refundació del paisatge com a problema, com a repte, com a lluita, com a intervenció dinàmica: totes, accions clàssiques del ver artista-artesà.

Des de llavors fins ara, i ens ho mostra d’una forma transparent i nítida, i ben enrevessada alhora, en les seves pintures, l’artista no s’ha aturat d’explorar amb risc i feina aquest territori de refundació i de refundicció del paisatge amb les eines que li són pròpies: unes mirades crítiques, enlairadores, poètiques, engrescadores, dures, seductores i passionals i fetes, sobretot, amb una precisió exacta que dóna l’amor a la tecné, al mester, a l’ofici.

III. Una recerca dialèctica inacabable: refer i desfer la visió d’un univers, d’un jardí íntim

El taller d’un pintor és el seu cap i el món.

Lleonard

En P-M S des de la finestra del seu taller, que abans fou un garatge, arran de terra, sobre la terra de call vermell santamariera, veu el final del jardí amb ailants, xiprers, ombús i un gegantí arbre ampolla, més lluny, els camps d’ametlers i garrovers i al fons les parets protectores de pedra seca amb parament verd i un bosquet en l’horitzó del cel. La banda sonora la marquen les hores i les estacions: el refilar dels teuladers, els xiscles dels paons, els lladrucs dels cans, la monotonia de les xigales, la frescor de les mèl·leres, la subtilesa del sebel·lins… Dins aquest tancat-obert intenta no abandonar res a l’atzar, prendre-ho tot en compte, deixar madurar les obres i, alhora, deixar que l’atzar intervingui, i l’espai, i l’hora perquè puguin modificar la feina fins el darrer moment, alimentar la invenció, estotjar la seva part a la improvisació, fecundar aquest treball solitari del taller. I en aquest espai de dimensions tan breus i tan obertes desplega les veles perquè vol navegar per damunt el trast illenc a la cacera d’unes imatges que puguin dir, mostrar, ser, les veus pintades de la natura, els colors inventats d’un món vertader, o la botella plena amb un paisatge de socors que llança el nàufrag a les ones de la tempesta amb l’esperança d’un contacte. No vol dir el contorns de les coses, sinó allò que les anima de dedins, allò que els dóna vida. P-M S sap que el paisatge és un bé, un aliment, una necessitat, el pa i la sal de la casa dels humans. I sap, també, que el perpetuum mobile, que és el paisatge, té terribles forces de destrucció que el volen engolir, rosegar, destruir, fer malbé. (Que ja l’han consumit, l’han devorat, l’han desfet, l’han fet malbé.) Quin horror antihumà fer del bé mal! I amb aquesta consciència viva i creadora P-M S basteix els seus paisatges irradiadors del cos invisible i veritable de les coses. Els paisatges de P-M S conviden al contacte amb aquests territoris inexplorats que l’espectador duu dedins i no s’ha atrevit mai a visitar, vastes zones de la imaginació en què com en un film antic molt retxat sobreviuen colors, aromes, sons, sensacions, electricitats íntimes que les obres de P-M S podran revelar si sabem veure-les amb tots els ulls de l’esperit. La llum que han entreteixit els pigments i els treballs de P-M S té la serenitat de les imatges clàssiques i, alhora, pel referit ple de grums terrals de la tela, que és un leitmotiv fet amb signifiquera forta en totes les obres, ens dóna alè per fer front a la desolació del trast, resort, insular on vivim. Ens fa camí i caminera, ens fa veure i veurera.

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

IV. Quadres de dimensions modestes

L’avenir est à deux sortes de peintures: la murale et celle que l’on peut tenir dans les mains.

Puvis de Chavannes

En una època de grans formats perquè les obres es fan per a museus o grans corporacions com els bancs, per mor de l’estètica del rècord o del materialisme mercantil, P-M S va a la quantra i fa feina amb teles de dimensions modestes que ens diuen ben a les clares allò que ja sabíem: una obra major pot ser de talla petita. En el petit format es condensa aquesta respiració pictòrica i aquesta obertura d’espais d’unes obres que fugen a les totes de les forces dogmàtiques i dominadores, dels llocs comuns pudents, per atènyer valors humils, nobles i justos aconseguits per la mà que pinta l’exactesa de l’instat madur per la concentració i amarat d’una llibertat sobirana, exaltant, plena de les palpitacions del temps.

V. La il·lusió de l’ull, la il·lusió seductora, és un bon revelador

L’univers est fait de souffles vitaux et la peinture s’accomplit au moyen du Pinceau-Encre. La peinture n’atteint son excellence que lorsque les souffles émanant du Pinceau-Encre s’harmonisent pour ne plus faire qu’un avec ceux de l’univers. Il se dégage alors une voie cohérente à travers l’apparent désordre des phénomènes. Il importe donc que l’Idée de toutes choses soit déjà accomplie dans le coeur de l’artiste, afin que l’exécution du tableau qui réalise spontanément le dilué-concentré, le clair-obscur, le tendre-puissant, le virtuel–manifesté soit animée par le courant vital dont l’Univers est habité.

Shen Tsung-Ch’ien

Aquest és el territori paisatgístic on P-M S ha començat a fer feina el 2015 i aquí ens mostra les primeres troballes. Si el diccionari diu que miratge és la il·lusió òptica deguda a la reflexió total de la llum en la superfície de separació de dues capes d’aire diferentment escalfades o, també, una il·lusió seductora, podem començar a veure aquestes obres amb les clarors fulgurants d’unes fosques, uns clarobscurs, uns esfumats, uns recremats, uns encendrats, uns negres amb algunes pinzellades de rosa pàl·lid o de verds oliverosos o de blancs brutíssims, tot granulat amb picadís, amb referit epifànic, que ens descriuen un conjunt de visions que radiografien l’exterior del paisatge per mostrar el que hi ha darrere, el que hi ha dedins, el que el fonamenta, el que el sosté, el que el complexifica; i ens fa sentir les butzes d’una terranimalplantacel; i ens fa entendre amb candor i fortalesa que allà davant els nostres ulls esbatanats i plens de rutines, dins el paisatges quotidians que ens envolten, hi ha dinosaures que no hem vist mai, animalots fets amb arrels cocodrilianes, panorames amb finor oriental damunt un peix allargassat, l’ombra d’un casalot que vola sobre un estol de niguls, una foca sirènida com una illa, un llop davall el bosc cremat, un eixam de fosca negra entre els ametlers florits i malalts, cinc bèsties emboirades que ens miren, un bosquet que camina capaltard, una grapada de foscúries que passen per ull, la celebració d’unes arrels carnals en erupció constant, un cavall que sosté alhora arbres i crepuscles, la confirmació de les ombres blanques tacades de negranit, el desfici d’un ós empeltat d’horabaixes, la carícia d’un vent tempestuós dins la serenitat del cel ponent amarat de placideses, una frenesia de vegetació entre chien et loup, tot un calidoscopi d’alfabets nous de trinca que es mouen a la velocitat de la llum, final o primera, tant se val!: uns miradors sobre paisatges que pensen.

P-M S ens fa entendre fins i tot els regalims del temps, en tendre.

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

Miratges de Pep-Maür Serra | Foto: Pep-Maür Serra

VI. Flaix cop sec

Si vous ne comprenez pas, n’en cherchez pas la raison dons une obscurité du texte mais seulement en vous, dans l’obscurité de votre coeur.

Jean-Luc Nancy

En aquesta exposició de Miratges de P-M S tota semblança amb fets i personatges reals seria tan improbable i dubtosa com la semblança entre els mots i les coses.

VII. Una serenitat commovedora

Le soir: la colline boisée fait penser à une bête rousse ou fauve de pelage, à un renard; plus loin s’élève la montagne légère, à peine plus sombre que le ciel — tandis que revient dans l’air la lumière rose de toujours, son feu tendre.

Philippe Jaccottet

Hi ha una gran reserva d’ombra en aquests Miratges de P-M S que embolcallen, estotgen, cenyessen, acumulen, estassen, nuen, enriqueixen i fan fructificar l’ombra que sosté la seva transparència constitutiva; sent aquesta mirada nítida sobre les foscors, aquesta forma de bastir una serenitat commovedora que penetra les coses i les engrandeix, les dóna una llarga ressonància. I al fons aquesta claror de rosa seca, com si l’aire fos un pètal tremolós i lleuger que s’apaga lentament dins el deixant de la negranit.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris