Mirada doble sobre la Barcelona envaïda

5.02.2013

Un text breu, condensat i poètic amb un títol entre sorprès i incrèdul arriba a les meves mans. Es tracta de “I la gent s’hi banya” de la filòloga i poeta arenyenca Noemí Bibolas  qui, després  de publicar el llibre No passa res (Pagès, 2002) amb el qual va guanyar el premi Recull  de poesia el 2001, torna a editar de nou. En aquest cas es tracta d’una narració breu, que no arriba a la centena de pàgines, escrita en una prosa que trota i on, de tant en tant,  retorna molt breument a l’estructura de poema i enquadra una imatge dins els versos.

 

Noemí Bibolas

 

El llibre de Bibolas és un llibre teixit on s’hi van intercalant dues veus al llarg de les estacions de l’any. La veu constant és la del present. I la resta, cada una permanent dins la seva estació, són els records, l’amor i el desamor, els viatges, l’enyor, la infantesa sota l’empara del paraigua familiar…  Diríem que és una veu interior, que rumia mentre mira i mira mentre clava passes fermes enmig de les rambles i intenta fer-se un lloc entre pell i cossos.

Estrangera dins una ciutat envaïda de turistes, Rut, la protagonista lluita per sobreviure a la marea de càmeres, barrets de mexicà i sucs de fruita de la Boqueria, tot buscant la quotidianitat i un arrelament que no ha trobat als múltiples viatges que ha fet i a cap de les ciutats on ha viscut. Els paisatges per on transita i les sensacions que té en caminar per l’urbs podem compartir-los plenament els qui també vivim o convivim amb la Barcelona de cada dia. A vegades, fins i tot ella mateixa esguarda amb ulls de turista la ciutat, pren la mirada que fan els estrangers sobre les pedres brutes del gòtic, sobre les dues cites ineludibles  —la Catedral i el museu Picasso— i alhora veu el què a ells no els crida l’atenció —els antiquaris, els coloms, els bassals—.  Veu amb impotència com la ciutat canvia a poc a poc i cada cop més es dedica als turistes de robes xarones: botigues de records, pisos per passants…

I, a més de descriure i denunciar la pèrdua de murs i rajoles plens de vida, Noemí Bibolas també desengrana personatges secundaris curiosos i intensos  —els veïns grans de l’escala que rescaten una nina lletgíssima,  la dona que treballa a la parada de fruites de la boqueria … — amb un punt surrealista però perfectament imaginables en un pis vell, escrostonat i a punt de ser enderrocat a la cantonada d’algun carreró del centre de Barcelona.

 I la gent s’hi banya, és un retrat actual de Barcelona, entre nostàlgic i agredolç on, sobretot,  del què parlen les parets, els sons i les olors, són de les persones que hi passen i hi romanen.