Miquel de Palol, audaç i càustic

23.11.2017

Vuit anys després del cicle d’experiments oulipians —Exercicis sobre el punt de vista—, Miquel de Palol ha tornat a la narrativa allunyat del terreny gairebé metafísic de les grans (i voluminoses) obres que el van convertir en un dels imprescindibles de la literatura catalana. Segons ha explicat el mateix autor, el títol d’aquesta sàtira audaçment càustica, Què! (Angle Editorial), remet a la comèdia homònima de Roman Polanski, i el subtítol, Estampes d’un dependent filòsof, és un homenatge al corrosiu Jo! Memòries d’un metge filòsof de Prudenci Bertrana.

Miquel de Palol | Foto de Bernat Puigtobella

Aquestes referències emmarquen el clima moral de la novel·la, però no fan justícia a un protagonista difícil de definir amb una sola paraula: és indesitjable i megalòman, més histèric que no pas pèrfid, visceralment amarg… Des del moment que es trasllada al nou pis («quin ferotge fill de puta va establir les lleis de buscar pis?»), pren la decisió de matar el seu veí: «a mesura que li imitava el somriure i aquella mena d’aire baix de sostre i cumbaià m’hi anava trobant tan imbècil com ell. A mitja perorata l’odiava tant que em preguntava furiosament com és que no li fotia hòsties».

No cal avançar gaires capítols per descobrir que aquest individu obsessionat amb la idea de matar és també un addicte sexual («aquesta polla està raskòlnikovnitzada, qui la desrakòlnikovnitzarà?») que desconfia de i maltracta les dones («no estem mai tant en perill amb una dona com quan ens té la polla a la boca»), i usa la seva vasta cultura per excusar les seves passions més baixes, sense dubtar a menysprear els autors que no justifiquen la seva teoria dement (Hitchcock «és un moralista obsedit pels exercicis d’estil» i Joyce «un altre destructor disfressat d’innovador, i per això doblement destructor, però és tan graciós que l’hi perdones»).

Com més coneixem aquesta criatura menyspreable, més es fa evident la distància que hi ha entre la seva retòrica grandiloqüentment rancorosa i una realitat insatisfactòria —una feina poc estimulant, cap projecte personal o professional de futur—, com també que aquesta esquerda sustenta un final que l’emparenta, a despit seu, no amb De Quincey sinó amb els idiotes dostoievskians. Si aquesta trama pot semblar prima en comparació amb les arquitectures narratives de les seves novel·les dels vuitanta i noranta —i diria que ho és, volgudament—, és perquè a Palol no li interessa tant explicar una història, com explotar les misèries d’un personatge amb un monòleg que excel·leix en l’exabrupte —és possible que Palol sigui cosí segon de Philip Roth?—, es deleix en disquisicions ètiques i estètiques i no té cap problema a recrear-se en el deliri, com demostra aquest fragment: «en Montilla va matar en Maragall […] i l’Herralde va assassinar en Bolaño; l’Herralde tenia (i continua tenint, i més i tot) diners de sobra per pagar-li tants trasplantaments de fetge com calgués a la millor clínica dels Estats Units, però el va deixar morir a la cua d’espera de la Seguretat Social perquè li sortia més rendible mort que viu, i encara després ha pogut dedicar-li hagiografies».

Ara que anem camí de convertir-nos en una República carrinclona —les tietes amb estelades canten la Trinca, els polítics catòlics ploren en descobrir que la policia no només fa servir les porres contra els esparracats i els comunistes, les criatures no conceben res més transgressor que Polònia—, l’humor quitranós de Què! és una alegria: desmesurat, divertidíssim, brillant, amb una mala llet on hi bull la desesperació de la millor literatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja veuríem què faria vostè a la presó, senyor Veloy. A mi aquest polític catòlic a qui es refereix em mereix molt respecte.

  2. Doncs, què vols que et digui, prefereixo una república carrinclona que viure sota el jou d’un estat autoritari i repressiu