Miquel de Palol. La justícia, un exercici d’usura moral

18.06.2019

Angèlica i Rafel no només és la darrera novel·la publicada per l’arquitecte i escriptor Miquel de Palol (Barcelona, 1953), sinó també el llibre que posa punt i final a la col·lecció “Matar el monstre”, projecte endegat per l’editorial Comanegra l’any 2018 com a homenatge als bicentenari de la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern (1808) de Mary Shelley, i que ha comptat amb la participació de Mar Bosch, Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca i Núria Cadenes. Un joc de veus contemporànies que van rebre l’encàrrec d’escriure una novel·la ambientada a Barcelona en un període temporal entre els anys 1808 i 2018.

Miquel de Palol | Foto: Bernat Puigtobella

Palol tria com a tema de fons l’espionatge a la Barcelona convulsa de l’any 2018, i en base a això construeix una paràbola ben trenada sobre la política i la vida en general. Quant a la trama, s’ha inspirat en una agent anglesa de la Segona Guerra Mundial que, abans d’interrogar els futurs espies per determinar-ne la capacitat, se’ls emportava a l’hort per tenir-los vulnerables. Miquel de Palol fa un pas més: en una de les garbellades com a “caçadora de talents”, la seductora i fèrria Angèlica, avesada a la “indiferència del no-ritual” sexual que practica amb tots els candidats a qui aplica una “mirada d’entomòloga”, s’enamora de Rafel Uceda, un paio cultivat, “un agent com els d’abans”. Si bé és cert que primer li sembla un egòlatra (l’exacerbació de l’ego en un espia és un punt tan flac com el sentimentalisme) després se’n penja fins a les celles. Un detall: la mare d’Angèlica mereix un spin-off a part. Gràcies a ella, entenem el tren de vida d’Angèlica.

L’autor critica durament Europa, Catalunya i Barcelona a partir de dues raons irrefutables: l’analfabetisme dels gestors polítics i la cobdícia material. Enmig de tanta misèria i decepció, Palol reflexiona sobre el no-res com a superestructura en un llibre que alguns titllaran de políticament incorrecte. Angèlica i Rafel és assaig, poesia, comèdia, novel·la d’idees, manual d’aforismes, teologia, anàlisi política, música i geometria, un còctel explosiu de lectura ràpida, diàlegs elevats que no són a l’abast de tothom (la teoria filosòfica i els referents culturals són molts i variats) i molt d’ofici. I si a algú li molesta llegir veritats, és que no comparteix l’autocrítica i l’exigència de l’autor. Ni tampoc el seu sentit crític, que l’allunya d’aquell “victimisme català” tan nostrat i tan patètic que ha desembocat en el desastre social i civil que encara traginem.

Els espies de Palol són persones que enyoren un món més habitable, una Barcelona (la gran protagonista de la novel·la) sense vagues d’escombriaires, sense obres que compliquen el trànsit, sense vagues de transport públic, sense “top models del via estreta”, sense turisme massiu, sense indigència, sense “tios amb skates desbocats”. Angèlica no és una espia a l’ús. El seu cap, el comandant Seliunte li recomana que no jugui amb les normes. Ella li respon que no ho fa, que simplement és creativa. Tots els personatges de Palol són creatius. I això genera o admiració o rebuig per part dels lectors, depenent de la seva motxilla cultural.

Palol no escriu per a tothom. El seu objectiu no és el best-seller mastegat i frívol. La figura de l’editor Albages serveix a Palol per erigir la diatriba més radical: “Catalunya és un nen malcriat, Europa és una vella arruïnada, amargada i punyetera […] Els espanyols són frares sanguinaris esperpèntics. Espanya és la cultura de la llei de fugues”. La filla de l’editor, “com que s’ha quedat en la ment dels 4 o 5 anys, no ha accedit a la categoria del Mal”. L’anècdota serveix a Palol per parlar de l’evolució humana, de l’enyor del bon salvatge de Rousseau i del Mowgli de Kipling, els quals es perverteixen en contacte amb la raó.

En temps de gran informació i gran ignorància, de reduccions i simplificacions consumistes i facilitadores, l’epifania del superhome —fill de la malenconia— és l’efecte de la col·lisió entre Nietzsche i Frankenstein. A la universitat actual, diu Palol, s’hi imparteixen “coneixements estàndard sense esperit crític”. S’ha arribat a la igualació dels idiotes. És l’hora de la guerra, però no n’hi ha perquè altres elements ja en fan la funció: el desgavell social, la crisi de l’educació, les tradicions esfumades. En paral·lel a l’aparell teòric i crític, Palol hi enfila una subtrama enigmàtica: els casos de combustió espontània en unes víctimes que en aparença no tenen res en comú. Som davant d’un assassí en sèrie o el cas té una explicació científica ultracomplexa? Hi té res a veure el Vaticà? Som servidors de la violència o tan sols instruments? De què som deutors, dels sentiments elementals o de la bellesa de la figura retòrica?