Miquel de Palol, el concepte fet emoció

1.09.2018

No cal fer presentacions. El seu nom i la seva imatge consirosa -ell en diu «la meva cara de mort anticipat»- destaquen en l’imaginari cultural del país. Miquel de Palol és, senzillament, tota una referència artística del panorama literari internacional. Hauríem de posar etcèteres a cada un dels seus àmbits curriculars i meravellar-nos davant una vitrina amb més de vint guardons, alguns d’ells de gran prestigi.

Miquel de Palol al festival MOT de Girona | Foto de Martí Albesa

Miquel de Palol es mou al seu antull en el món de les lletres i excel·leix en tot allò que ocupi el seu magí. Desplega una saviesa extraordinària i un vast coneixement en el gai saber tan ciclopi que li permet conrear una molt personal promiscuïtat intel·lectual. No només sintetitza sensacions, sentiments i emocions de qualsevol àmbit cultural per extreure’n màximes i aforismes sinó que aconsegueix fer d’aquesta anàlisi i pensament una emoció.

Els darrers mesos hem pogut llegir dues novetats d’aquest escriptor tan poc convencional: la novel·la Què! Estampes d’un dependent filòsof (Angle), la història d’un home malcarat que vol liquidar el seu veí –Jordi Nopca l’ha qualificat de «novel·la salvatge»- i el poemari Alguns paisatges (Labreu) on, segons els mateixos editors, el poeta «assalta conflictes inevitables a què porta el simple fet de ser». En l’obra de Palol la poesia i la narrativa dialoguen i les veus que apareixen als poemes serveixen per desxifrar algunes novel·les i, també, a la inversa. És Palol, per tant, un escriptor conscient que tota construcció ha d’adaptar-se al seu context, a l’espai on s’ubica. «Jo no escric per curar-me les ferides / sinó per endinsar-m’hi dins de l’os».

Miquel de Palol excel·leix en el sintagma culte i, alhora, abstracte i ho aplica amb ofici i rigor en la llengua i en l’estil en qualsevol dels vessants literaris que conrea. Però és en l’art poètica en la qual, a parer meu, fa el cim. Fidel al seu passat acadèmic, construeix poemes amb impecable arquitectura on, en els mosaics interiors, hi sovintegen passadissos d’ombres. «El volum i la línia són complicitats per un mateix assalt». Articula un arsenal d’estructures combinatòries de símbols i conceptes que generen versos sovint molt críptics perquè «els pensaments són un sistema planetari». Un cop eliminada la bastida, l’embolcall, «el marc és l’argument / de les buidors diverses contingudes», emergeix una calculada geometria on es confronten el llenguatge pretesament culte amb un de barroer, immediat i quotidià per crear un efecte espurnejant, «el mortal espeternec del coit». Un arquitecte de la paraula que anteposa l’enderroc a la rehabilitació per poder construir de nou amb estructures que subverteixin les normes, «els incauts buscadors de perfeccions / quin pànic si les trobessin».

Alguns paisatges, com a darrer poemari que ha vist la llum, podríem dir-ne que és el més subtil. Hi llegim una combinació d’heterogenis elements sense cap finalitat mística ni filosòfica. Palol es manté en el reialme de la lírica -del «moment sense pes»- i de l’esperit de transgressió, tant de contingut com de sintaxi. Imposta la veu dins d’un procés d’interiorització que conforma un retaule autobiogràfic, «la vritat d’una vida està feta amb milers / de petites mentides en fràgil equilibri». Sensualitat i intel·ligència a parts iguals, esclat de la metàfora.

Hi són presents tota mena de consideracions d’un vell adolescent sobre la mort -«no parlis més del final / si saps que només hi ha un»- i sobre la música -«Les fluctuants olors / fan una fosca música»-. Palol sol reivindicar J.S. Bach com «el generador de models formals més variat, profund i estimulant de quants conec, amb la inaudita conseqüència d’una intensíssima emoció. És l’autor de tot el que com a artista voldria elaborar». Així ens presenta el impactant poema Variacions Capreses, una derivada de la sextina amb harmonia molt particular. En aquesta mateixa línia i en especial en la sèrie Bodegons, poemes curts que sacsegen el lector, una «arqueologia de la sobretaula», sentim magnífiques ressonàncies musicals.

Miquel de Palol, un poeta complex i desvergonyit que fuig de les simplificacions, que silencia els significats per mostrar-nos la punta de l’iceberg més enlluernadora. Tal com diu ell: «l’últim silenci / és l’argument obscur / d’aquestes abraçades sense signe».