Milo Rau sense compassió

31.10.2016

El passat divendres un Teatre de Salt ple fins la bandera va acollir la visita del director suís Milo Rau. Es tractava de la representació única de Mitleid (Compassió), una producció de la Schaubühne de Berlín amb el suport de teatres de tota europa (França, Bèlgica, Itàlia, Suècia, Croàcia i Grècia) i la col·laboració de l’Institut Goethe. Vam sortir-ne tots plegats força tocats.

Consolate Sipérius en un moment de 'Mitleid', al Temporada Alta

Consolate Sipérius en un moment de ‘Mitleid’, al Temporada Alta

“Història de la metralleta” (Die Geschichte des Maschinengewhers) és el subtítol d’aquest espectacle, una mostra més del teatre documental que està tan en voga a casa nostra i a tota Europa. Teatre fet a partir de les històries reals d’aquells que pugen a escena, o bé creat a partir de materials testimonials o documentals. En aquest cas, l’obra ens presenta de seguida un drama, tan bon punt comença l’espectacle: Consolate Sipérius és una noia d’ulls grans i somriure encomanadís que ens explica com el 1993 va veure com assassinaven els seus pares, a Burundi. “A l’Àfrica passen aquestes coses”, ens diu (a la càmera que l’enregistra en directe i projecta al seu rostre a la pantalla), i amb el mateix somriure ens relata com va ser adoptada per una parella belga, passant a ser l’única nena negra del seu poble. L’única negra i a més una nena que es va desenvolupar molt de pressa (“Amb els negres no se sap mai l’edat que teniu”).

Després de Sipérius entra Ursina Lardi en escena, actriu suïssa (membre de la companyia de la Schaubühne des del 2012) que representa en ella mateixa la idea que nosaltres, pobres Südländer baixets i rabassuts, tenim de la gent de “nord enllà”: alta, prima, rossa i amb ulls blaus. Lardi ens interpel·la en un breu moment metateatral, amb els llums de sala encesos i mirant-nos fixament: “En què penseu? Què fem aquí?”. Una actriu d’empeus al centre de l’escenari és la representació absoluta de la presència escènica, i afegeix no exempta d’ironia que evidentment si crides, estàs despullada o plores la presència és molt més real. Ens ensenya la foto d’Aylan, el nen mort ofegat a la platja de Bodrum, i escriu el telèfon del seu pare en un paper: Milo Rau va pensar en trucar-lo en escena, però al final va decidir que era millor compartir el seu telèfon, perquè qui vulgui el pugui trucar. Convertir el patiment en una representació artística és quelcom que estem acostumats a fer des de sempre: amb els jueus, els africans, els grecs clàssics, els grecs moderns… L’actriu dissecciona després en dos minuts les darreres tendències del teatre europeu contemporani (sobretot en els països de parla alemanya): als anys noranta hi havia d’haver per força un DJ o una banda de música en escena, després va arribar el torn dels animals vius, a la que van seguir els discapacitats, els cors de presos, les treballadores sexuals… I ara és el torn dels refugiats. “La Consolate no és refugiada, però almenys és de Burundi”. Tenir una intèrpret negra ja és un statement, ens diu Milo Rau, i encara més en una producció feta i pensada a l’Europa del nord.

Ursina Lardi a 'Mitleid', de Milo Rau.

Ursina Lardi a ‘Mitleid’, de Milo Rau.

Una sinceritat brutal recorre tota la peça, especialment quan l’actriu suïssa ensenya fotografies dels joves dels camps de refugiats a Grècia, que va visitar aquest estiu passat amb el director: la immensa majoria homes, tots amb roba i un aspecte cuidat, com hipsters acabats de baixar d’un autocar de Berlín o Barcelona. “Això és la catàstrofe més gran del segle XXI?” es pregunta. A continuació Lardi relata la seva experiència personal al Congo, quan tenia 20 anys, amb l’ONG Teachers in Conflict. “Haver estat a Ruanda o al Congo quedava molt bé al currículum, i també per conèixer gent a les festes”. Les experiències de cooperant de Lardi al Congo es troben a mig camí entre els records de joventut (com si hagués fet un Erasmus força llarg a l’Àfrica central) i les reflexions sobre el poder que suposa ser blanc en algunes situacions determinades. El discurs de Rau camina sobre la corda fluixa durant tot l’espectacle: podria perfectament ser acusat d’eurocèntric, entenent Europa, és clar, com una idea que comença dels Pirineus cap a amunt. La música de Ludwig van Beethoven a tot volum per poder suportar els sorolls de guerra i genocidi de la veïna Ruanda. La Simfonia Alpina de Richard Strauss com a Konzeptmusik. I una referència molt ben trobada a la pel·lícula Dogville (Lars von Trier, 2003) i la falta de compassió de la seva protagonista: una Nicole Kidman que comença el film confiant en la bondat dels desconeguts i acaba ordenant al seu pare “Mata’ls a tots”. Cita al mateix temps del director danès a la Jenny dels pirates de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill.

Milo Rau fa que l’actriu orini en escena, abans de fer el mutis, en un acte que de tan gratuït voreja la paròdia màxima al teatre contemporani. “Plorar aquí seria l’últim que faria”, diu Lardi, com si l’expulsió d’algun tipus de líquid per part de l’intèrpret (sang, suor, llàgrimes, etc.) fos necessària en aquests temps que corren. La intèrpret alta i rossa abandona l’escena, i tornem a veure i escoltar Consolate Sipérius, que sí que té un drama de veritat a les seves espatlles. “Els meus morts se’ls han menjat els animals”, ens diu amb un somriure de resignació a la cara. I una altra cita cinematogràfica: Inglorious basterds (Quentin Tarantino, 2009), pel·lícula amb la qual Sipérius s’identifica amb el personatge de Shosanna, la noia jueva que es venja dels nazis que li van matar la família. El primer pla de l’actriu, mirant a càmera, recorda molt al de Soshanna abans de calar foc al seu cinema de París, mentre ens diu que l’Àfrica és qui recull el nostre or i el nostre coltan. Quant falta, doncs, per la venjança? No falta massa temps, suposem.

A la sortida del teatre, uns espectadors entre estupefactes, atònits, crítics i tocats, es troben amb una taula plena de copes de cava, gentilesa d’un patrocinador del festival. Dubtem sobre si agafar-les o no. Ja és prou burgès, tot plegat: hem anat al Temporada Alta a veure un espectacle de la Schaubühne de Berlín, en francès i alemany (amb sobretítols en català) amb una entrada que costa entre 18 i 28 euros. Potser tot plegat ja és massa. Això sí, el que està clar és que no hem vist un espectacle complaent, maniqueu o pamfletari. A casa nostra això ho fa gent com Marc Villanueva o els Mos Maiorum. A Europa ho fa Milo Rau.