Milo de Angelis. Tema de l’adéu

27.07.2016

El poemari Tema de l’adéu (Edicions Saldonar), de Milo de Angelis, traduït de forma tan delicada com precisa pel també poeta Joan-Elies Adell, és una obra cimal en la seva producció poètica. Ho és per la forma musical en uns versos escrits de forma lliure, però escollint bé les paraules, posant atenció al seu pes i volum; ho és pel seu contingut: un cant elegíac dedicat a l’esposa, la poeta Giovanna Sicari, morta prematurament.

Milo De Angelis | Foto: Viviana Nicodemo

Milo De Angelis | Foto: Viviana Nicodemo

Milo de Angelis (Milà,1951) va començar a publicar jove. El seu debut literari va tenir lloc l’any 1975, any de la mort de Passolini i del Premi Nobel de Literatura atorgat a Eugenio Montale. En aquest moment apareix De Angelis, una veu de la generació dels 70, una nova veu que, tal com escriu Adell en el seu pròleg, no ha fet més que consolidar el seu valor.

Tema de l’adéu, que de seguida va obtenir reconeixements i traduccions, va ser publicat l’any 2005. El conjunt dels poemes està dividit en sis apartats, en els quals es van desgranant escenes viscudes en diferents èpoques de la relació de la parella, però sobretot l’última fase, la de l’adéu definitiu.

Reporta Adell en els seus mots d’introducció a Tema de l’adéu, que el de la mort és un tema molt present en la poètica de De Angelis. Fins i tot el mateix poeta diu que “la mort travessa tots els meus llibres, del primer a l’últim”. De Angelis escriu la seva obra des de la consciència que “la mort és una presència activa, irresistible, incapaç de quedar-se a l’ombra”.

Deia el Buddha que només reconeixia un miracle: el de la transformació de la consciència. La mort d’una persona estimada pot ser un potencial desvetllador de la consciència. A Tema de l’adéu la presència de la mort dóna cohesió de manera tan diàfana com pròdiga a uns poemes en els quals es parla de l’estrip del cor, del terratrèmol existencial que provoca la mort d’una persona amb la qual s’han establert complicitats amb tantes vegades com s’han mirat les coses en conjunt. Tema de l’adéu dóna fe de la mirada que s’ha quedat sola, com escriu Milo de Angelis en els mots que encapçalen aquest llibre, que si bé és un llibre de comiat és també el llibre d’una presència enmig de l’espai d’allò que s’experimentava com a complet, i aquesta és la tragèdia.

La mort no es pot contemplar només com un fet físic: és un fet còsmic, tot i el seu anonimat en el devenir de l’univers. Esdevenim pols d’estrelles com ben poèticament definia la mort el savi Joan Oró. Per als qui quedem, però, el finat desapareix corporalment, però no pas en essència. Ell o ella són allà, i no pas lluny, sinó molt endins, com foc que escalfa però que no crema. Aquest canvi de fisonomia de la persona estimada té el poder de desvetllar la consciència. No és exagerat dir que el mort, la morta, ens duen de la mà fins que veiem amb més intensitat el que fins aleshores ens havia restat ocult. Tot i el daltabaix, l’escruiximent d’ossos, a poc a poc anem arribant a la porta d’una nova dimensió de l’existència que ens fa veure que amb la mort s’acaba la vida física, però no altres formes de vida com és el record i, perquè no dir-ho, la companyia que ens fan els nostres morts.

Aquest canvi de consciència, de percepció del que és essencial i, per tant, real, travessa Tema de l’adéu, tot i que el gruix dels poemes del llibre manifestin l’avantsala d’aquest canvi de consciència que es produirà amb el fet concret de la mort.

En el seu moment, la crítica va dir que Tema de l’adéu és un llibre que, tot i el seu rigor, fa la impressió d’estar escrit d’una tirada, en un sol moment d’inspiració. És per aquest motiu que la lectura d’aquests poemes no escrits de forma cronològica sinó saltant d’un temps a l’altre per dur-los tots al present del vers, colpeix el lector d’una manera profunda. En algun moment o altre hem viscut el sentiment de pèrdua d’una persona estimada i el sacseig que això provoca, i com de cop evoquem aquesta persona en diferents moments de la nostra vida, com afloren records del passat i del present recent, lligant els extrems entre la vida i la mort, l’amor i el dolor de la pèrdua.

Temps vindrà en què aquesta presència serà una cosa viva, companyia, com he dit més amunt. Llavors el buit s’omple d’una música diferent, l’elegia esdevé serena cançó íntima. Ara com ara, però, és el tema de l’adéu el que ocupa l’espai poètic de Tema de l’adéu, en el qual es visualitza com es trenca un ordre que semblava que no s’havia de trencar mai. De Angelis ha convertit en esplèndida biografia lírica, en cançoner amorós el tema de la separació dolorosa de la persona amb la qual havia establert aquella unió que en l’abraçada dels cossos s’estrenyen també les ànimes.