Miguel Noguera: Stranger Things

Els Ultrashows de Miguel Noguera segueixen omplint sales de teatre en horari afterhours, i van estenent un virus estrany per centres culturals, festivals hipsters, programes de ràdio i pàgines de Youtube. Inqualificable i definit de forma provisional com a humorista d’avantguarda o còmic del posthumor, per als perseguidors de novetats el seu art és caviar, però un caviar fosforescent. Si voleu una experiència parateatral i paranormal, té bolo al Teatre Goya cada quinze dies.

Bullir un ós. Sortir de l’aigua del mar i assecar-se amb una radiografia. Barallar-se per telèfon cantant òpera. ¿Quants girs, tensions i manipulacions calen, per arribar des d’una situació “normal” a una situació amb aquell nivell d’absurditat? Una clau karateka al sentit comú, dos o tres girs abruptes per perdre la normalitat de vista… I això és el que va fent Noguera en cadascun dels fragments-escenes-idees que aboca un rere l’altre en els seus Ultrashows breus i punyents (65 minuts de durada). Al primer clic en segueix un altre, i a aquest encara un altre: clic! Clic! Clic! A partir d’un lloc, d’una escena, es mou com els cavalls dels escacs fins que despista la convenció realista i naturalista i agafa per sorpresa l’espectador. La gràcia inquieta sempre el públic, perquè en realitat no se sap d’on prové ni cap on va. L’escena no té un inici ni un final i s’atura en sec. I la manca de context, de personatges i de relat ho omple tot d’una sensació d’inutilitat hilarant.

Surrealismes i subrealismes

L’aire fresc de tot això ventila l’habitació de l’humor. En la línia de la bestialitat juganera del Roger Peláez, del sinistre brutal i resplendent de Diamond Flash, de la irreverència de sèrie Z dels Muchachada Nui, Noguera també ha travessat la pantalla de l’humor costumista i de situació, de la successió d’acudits dels monòlegs amb guió televisiu, de l’humorisme conformista i retrògrad, i flota amb el seu vestit d’astronauta fora de la zona de confort. És una disrupció brillant, atrevida, del tot contemporània, que té un cordó umbilical que la uneix a certa tradició, si es pensa en les metàfores mutants i expansives de Lorca i els del 27, en els cal·ligrames i les variants tipogràfiques d’Apollinaire i Mallarmé, en les greguerías de Gómez de la Serna o en les imatges de Jardiel Poncela contra la vulgaritat. Però no exagerem: el més probable és que Noguera imagini, dibuixi i escrigui les seves idees passant la tarda tranquil·lament a la taula d’un cafè, sol i tímid, amb una llibreta dels xinos i un boli Bic.

Un humor molt espacial

Aquestes idees són, en molts casos, situacions on es deforma, es manipula i s’altera la normalitat espacial (de l’espai, del lloc). Gesticulacions rocambolesques en 3D, escenes que parteixen d’una coreografia errònia o ridícula dels elements en joc. Com aquell dibuix titulat “Cristo Mal”, que mostrava un ecce homo mal clavat a la creu. O aquell Superman vestint un anorac que fa que la capa sembli una faldilla. Els no-llocs de Noguera estan construits amb els reversos de les coses, amb les falles de construccions grans o petites, a partir de descobriments de punts dèbils i de desmuntatges de claus de volta. I això fa que el desconcert inundi la sala tal com feia aquell fum de discoteca, fins que sembla que ja s’entreveu el descosit de Matrix, com una amenaça tonta i rara contra la grisor. Antisistema de la quotidianitat, Noguera actua contra les expectatives com la versió còmica del terrorista, fent-ho esclatar tot.

No exactament

En un encreuament impossible entre la declamació exaltada i popular de Chiquito de la Calzada i l’enginy tèrbol i trist de David Shrigley, l'”humor Noguishe” es desplega en un artefacte escènic pluridisciplinari amb formats que passen pel dibuix (té diversos llibres publicats a Blackie Books), els audiovisuals (col·labora habitualment amb els Venga Monjas), les melodies malsonants (ha col·laborat amb els Za!), i aquestes idees explicades amb una teatralització mínima però efectiva, ara enriquides amb el cant cutríssim d’opereta o gregorià, i amb moments d’impro. Als seus shows es barregen tots aquests formats, amb un faristol i una pantalla com a únic suport escenogràfic, i una (des)estructura que el manté a una distància prudencial de la stand-up comedy i el monòleg, de la conferència parlada i el PowerPoint, de les varietés infantils i la tertúlia amb una copa de més.

Noguishe power

La senzillesa, l’austeritat escenogràfica, ha perdut la cruesa dels inicis, es va sofisticant i ve actualment enriquida amb imatges projectades i comentades, cants improvisats a manera de pròleg, una interpretació actoral sui generis, i uns guions mínims que lliguen l’espectacle, també omplint els espais entre “idea” i “idea”, amb reflexions sobre el mateix procés del show. Tot això són novetats, que fan pensar que la cosa va a mil per hora disparada cap al Meta-Ultra-Show. A mesura que Noguera es fa “famós” (o, com a mínim, una mica més conegut), a causa de les seves aparicions a la ràdio i la tele, de mica en mica va fent més densos, rítmics, complexos i rics els espectacles. I paral·lelament ens sembla que el seu públic és cada vegada més jove i mainstream, potser més avesat i més entregat al món de l’ídol mediàtic, a qui riu les gràcies des del minut 1, en tot moment i amb moltes ganes. Ho celebrem! Tot i que les reaccions de perplexitat, d’incomprensió i de silenci incòmode també tenien molt d’interès.