Microporno por dinero, un retrat de l’actualitat

En una ocasió, un amic, un lletraferit d’inesgotables recursos argumentatius, em va dir que un bon títol és aquell que porta a l’engany el lector, és aquell que amb subtilesa i ironia confon i juga amb les expectatives del lector. “Un bon títol”, em va comentar en aquella ocasió, “és aquell que no deixa entreveure la trama de l’obra, és aquell que et fa unes promeses que després la trama, afortunadament, desmenteix”.

Sense dubte el meu amic estaria prou satisfet de veure com la seva teoria —resultat de l’experiència empírica i lectora— és confirmada i, fins i tot, demostrada —en el cas que en l’art hi hagués alguna cosa per demostrar— per l’obra de teatre escrita i dirigida per Pablo Álvarez, que ahir divendres es va estrenar a Barcelona, al Teatre Guasch, quasi un any després de la seva estrena a Madrid. Microporno por dinero, aquest és el títol de l’última peça teatral d’Àlvarez, el text de la qual es troba, a més a més, publicat per l’editorial Antígona. Darrere d’aquest títol, s’amaga una comèdia amarga, una comèdia que sense concessions ni especial indulgència descriu l’experiència de la crisi econòmica actual. Ningú és indemne a la crisi econòmica, ens diu el dramaturg i director, tots podem ser-ne les víctimes: la pèrdua del treball, la manca de diners per pagar les factures i l’hipoteca, la pèrdua de la casa, és a dir, el desnonament són una ombra, temible i impiadosa, que tots tenim al darrere i que, sense previ avís, pot arrossegar-nos cap a la més desesperada de les situacions. Del que es tracta és de trobar una manera de sobreviure, una manera de ressorgir de la situació angoixant i precària a la qual ens pot abocar la pèrdua del treball i la mancança de diners; l’important, ens diu l’obra de teatre al llarg del seu desenvolupament, és no donar-ho tot per perdut, buscar una solució, una alternativa —per complicat que això sigui—, en definitiva, l’important és no sentir-se derrotat perquè la nostra derrota és la victòria dels innobles i desgraciadament poderosos botxins.

Dues parelles, dues situacions econòmiques i socials oposades, serveixen a Pablo Álvarez per posar confrontar dues mentalitats i dos mons que, en un primer moment, res tenen en comú, però que al final es retroben, indefugiblement lligats per les conseqüències d’una crisi que no fa distincions: l’èxit laboral de la parella interpretada per David Font i Maribel Martín, ell, un empleat de banc d’èxit, i ella, responsable de màrqueting d’una important editorial, contrasta amb la precarietat i la inestabilitat de la parella interpretada per Antonio Gonçalvez i Laura Martuscelli, dos actors que acaben de ser víctimes d’un desnonament i que, malgrat tot, no renuncien a la seva passió per la interpretació i per l’art. El món d’una burgesia acomodada i amb segona residència que veu la crisi i les seves víctimes com un espectacle televisiu i que s’alienen en l’èxit econòmic per oblidar les penúries i misèries personals entra en conflicte amb el món de la creativitat i de l’art, un món on les dificultats per portar endavant projectes i idees hi són inherents i on l’èxit està lligat a l’ideal artístic, és a dir, a la possibilitat de crear per a un públic conscient que és precisament la improductibilitat i la inutilitat, que diria Nuccio Ordine, allò que fa que la cultura sigui essencial i indispensable per a tot ésser humà.

Necessitem pa, però necessitem també llibres, deia el poeta García Lorca, necessitem pa, però també cultura, necessitem beques i no hipoteques, criden els manifestants al carrer: els seus crits desvelen la mentida que viuen la parella burgesa, que tanca la finestra per no sentir les reclamacions de la gent i que intenta defugir la parella d’artistes que, per relacions familiars, han hagut d’acollir a casa seva. Volen defugir la realitat, volen mirar cap a una altra banda, enganyar-se en l’efímer de l’èxit social i econòmic i oblidar-se no només que ells també són susceptibles de compartir destí amb tots aquells que omplen els carrers tot reclamant allò que els pertoca i que els han tret, sinó oblidar-se dels seus anhels, dels seus desitjos més personals, anhels i desitjos que amaguen a l’encalç del paper que la societat i la família els hi ha imposat. En aquest marc narratiu, Pablo Àlvarez recorre a la ironia per dirigir afilades crítiques als bancs, a la ceguesa de part de la societat, al mercantilisme del món editorial, a la mentalitat més purament utilitarista; alhora, Álvarez aplaudeix les iniciatives que intenten donar una alternativa en aquest desert en el qual, com deien Gaziel i Ortega i Gasset, estem condemnats a travessar: iniciatives teatrals com el microteatre, que amb força s’ha implantat com a alternativa davant la indiferència i la mancança d’ajudes institucionals, a ciutats com Barcelona i Madrid, esdevé objecte d’admiració i lloança pel director i dramaturg, alhora que es converteix en el punt de referència que permetrà als personatges sortir de l’abisme on tots acabaran enfonsats.

No es tracta de microteatre, sinó de microporno, perquè, com diu unes de les protagonistes, “ens ho podem treure tot menys el sexe”: gràcies al sexe, gràcies a l’espectacle del sexe, els personatges trobaran una sortida no només per refer-se davant de les conseqüències de la crisi de la qual tots acaben per ser víctimes, sinó també per donar un nou sentit a les seves vides. El sexe esdevé així metàfora del tornar a començar, però també metàfora de la caiguda de les màscares i del desvetllament de les impostures: la mentida en què vivia la parella burgesa s’esquerda, les peces que sostenien la fal·làcia de la seva existència s’enfonsen i el sexe, expressió de la naturalitat més espontània, retorna als dos personatges la llibertat per buscar i satisfer aquells anhels i aquells desitjos durant molts anys reprimits.

Microporno por dinero de Pablo Álvarez és, en definitiva, una gran metàfora dels nostres dies, una comèdia que, entre rialles i ironies, ens mostra el reflex de la nostra societat, un reflex que no sempre és tan agradable com desitjaríem.