Metzina negra i beatífica

16.02.2015

On establirem la frontera entre el relat de la ficció poètica i el sentiment líric que la propicia? Pius Morera (Igualada, 1942) ha sabut convertir un argument de crònica negra en un poemari d’un extrem rigor formal a ‘Se m’ha acostat per oferir-me els llavis (Barcelona: Témenos Edicions, 2014). Condensa batzegades emocionals i puixances líriques, i se serveix tant de cultismes com de manlleus d’altres llengües i el resultat és engrescador: és una mostra ben acurada del trobar clus.

 

Pius Morera

Pius Morera

Ben a prop del Rector de Vallfogona, o si més no, d’un Salvat que deixa la rectoria…? El poeta David Castillo ens avançà, durant la presentació a Sants del nou poemari de Pius Morera, que l’autor juga amb el retoricisme sorneguer del Rector de Vallfogona i alhora amb l’expressivitat lingüística que l’acosta a Salvat-Papasseit, que remarca el poeta Marc Romera al pròleg de Se m’ha acostat per oferir-me els llavis (Témenos Edicions, 2014). Pius Morera és una rara avis en el món cultural català. Vegeu l’entrevista que li férem a NÚVOL.

Fa molt de temps que esperàvem un poemari seu i, per fi, ja el tenim aquí. És un poeta transgressor, que comanda el programa radiofònic Aparador de poesia, a Ràdio Sant Vicenç de Montalt, des del 2010. Filòleg, activista cultural i polític, començà la trajectòria poètica havent guanyat el Premi Amadeu Oller de Poesia el 1964, junt amb l’estimat i ja desaparegut Carles Miralles. D’aquell Un mocador d’herbes per a jòquers que concursà a l’Amadeu Oller, en resta l’esperit indòmit d’un jugador de formes poètiques nat.

Amb Se m’ha acostat per oferir-me els llavis –títol que és un decasíl·lab rotund- Morera ens fa partícips del seu joc poètic. No podem pas dir que hi hagi cartes marcades, tampoc que hi surti més d’un cop el possible jòquer que ens desvetlli el misteri de la trama poètica; tanmateix, el nostre poeta construeix el conjunt dels deu poemes llargs seguint les premisses següents: joc, crim i passió. El llibre combina les formes poètiques tradicionals amb el gust per les formes poètiques més exigents: hi trobem un esplèndid sonet, per exemple, i llargues tirallongues d’estrofes que segueixen el patró que ja el mestre Verdaguer establí en llengua catalana: estrofes de versos alexandrins amb cesura a la sisena síl·laba i amb el cinquè vers que és un hexasíl·lab: “Genoll a terra sobre la catifa de boira, / ploràrem per les ombres dels éssers que vam ser / i que se’ns assemblaven, tot i que eren la moira / amb la dalla afilada i el regust de xicoira / rompuda del planter” (Eren dolços encara els seus ulls enfonsats).

Els poemes s’acosten al format de capítol de novel·la d’acció, de misteri, de negres crims inconfessables. L’amor –o era el desig obscur i pèrfid?- acondueix les passes del sofrent jo poètic que acaricia el ventre polit de la culata en més de dues ocasions, podem creure. Les referències i al·lusions fàl·liques són més que constants; fins i tot diríem que són símbols que estructuren el guió d’un assassinat previst d’antuvi. L’esperit sorneguer del poeta fa que els poemes llisquin “amb una plasticitat lingüística sorprenent -com molt bé afirma el poeta Marc Romera al pròleg- amb la dificultat desafiant de la mètrica exacta i la rima que tant condiciona”. Ben sovint Pius Morera pren l’agulló líric i inocula als lectors una bona dosi de metzina negra i beatífica. La prestatgeria de la novel·la negra en vers compta amb una altra obra al catàleg.