Meta-gamberrada, paliza i muerte al TNC

20.06.2013

Ahir a la nit s’estrenava la darrera obra del projecte T6 al Teatre Nacional de Catalunya, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach dels irreverents Nao Albet i Marcel Borràs. L’estrena servia per posar la cirereta al pastís del T6 (perdonin pel rodolí) i tancar l’etapa de Sergi Belbel al capdavant de la casa gran del teatre català, també servia per tancar una temporada marcada pel maleït IVA, la defunció de la Sala Tallers i la fragilitat d’un projecte que sembla que arriba al seu final amb aquests atraco, paliza y muerte.

Laia Costa és Maria Kapravof a Atraco, paliza y muerte a Agbanaspäch | David Ruano / TNC

Dos dramaturgs, interpretats pels mateixos Albet i Borràs, han signat un contracte amb en Boris Kasinsky, director del Kasinsky Theatre, i han d’escriure una obra sobre un atracament, però no se’n surten. Tot el que escriuen els sembla poc real, tenyit de masses convencions i amb tuf d’americanada de Hollywood, però lligats pel contracte, hauran de trobar la manera d’enllestir la feina. Per arribar a crear la peça que desitgen, contactaran amb Maria Kapravof (Laia Costa) màxim exponent d’un corrent teatral alemany underground, el reproductivisme, una amalgama que barreja les site-specific performances dels anglesos Frantic Assembly i l’immersive theatre de Punchdrunk. La performer Kapravof els convencerà per fer l’obra en un banc real, dur a terme l’atracament sense que ni els banquers ni els hostatges sàpiguen que formen part d’una obra de teatre. Al final, però, l’obra farà un gir inesperat i els dramaturgs acabaran sent víctimes del seu propi text. Nao Albet i Marcel Borràs esquitxen el text amb referències a Quentin Tarantino, Ocean’s Eleven, Angelica Liddell, Rodrigo García, el teatre alemany de Frank Castorf i René Pollesch i el converteixen en un exercici de metateatralitat extrema. Assistim a dues i fins i tot tres obres a la vegada: l’atracament, que veurem fragmentat; el procés creatiu dels dramaturgs, i la relació dels escriptors amb Kasinsky. La perversió de l’obra dins l’obra shakesperiana portada a l’extrem.

Sorprèn la convicció de Laia Costa com a femme fatale una mica hipster que fa el seu paper íntegrament en alemany – una picada d’ullet a la tendència de vanagloriar tot allò que ve de fora i criticar aferrissadament les mateixes propostes quan són fetes a casa. I es troba a faltar que els actors de la companyia T6 tinguin un paper més central, menys perifèric. Una mica desmanegada al principi, la proposta d’Albet i Borràs agafa embranzida i les peces del trencaclosques encaixen en un final amb traca. Després d’un atracament frenètic, que ja va fer arrencar els primers aplaudiments i bravos del públic, els creadors se serviran d’una sèrie d’anagrames per capgirar la història i convertir-se en víctimes del dolent de la història, en Boris Kasinsky, que s’apropiarà dels diners de l’atracament per fugir a les Bahames. Kasinsky –Gil Brebelés, un altre anagrama–  serà a l’hora víctima de l’escriptura que ell mateix ha contractat, i les Bahames es convertiran en Agbanäspach, un espai de llibertat una mica inhòspit on Kasinsky serà apallissat fins a la mort.

(Atenció Spoiler! Si no voleu saber què passa al final, salteu-vos les següents ratlles i seguiu llegint després de la fotografia) Un final absoluta i explícitament Freudià, la simbòlica mort del pare, on els joves dramaturgs escenifiquen la mort del pervers Kasinski, que en un exercici d’autoparòdia i de sana oxigenació generacional interpreta el director artístic de la casa, Sergi Belbel, que es deixa dirigir pels fruits del seu propi projecte.

Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, de Nao Albet i Marcel Borràs | Foto David Ruano/ TNC

Darrera tot aquest joc de nines, amagada sota els infinits anagrames que habiten l’obra, hi ha la pregunta realment irreverent que Albet i Borràs llançaven ahir a una platea formada gairebé íntegrament per gent del sector: De què serveix el teatre? Quina funció té? Què fem quan representem coses davant un públic? Què fem com a públic quan ens rasquem la butxaca per veure com representen coses davant nostre?  Preguntes un xic incòmodes a les que caldrà trobar resposta.

Aneu a veure Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, pedalejeu amb el bicing fins al TNC mentre escolteu la banda sonora de qualsevol pel·lícula de Tarantino – vigilant que no us vegi la urbana – i atreviu-vos a seguir les instruccions que se us donen al programa de mà. Deixeu-vos endur per la meta-gamberrada i oblideu-vos del teatre net i polit.