Més humor i autocrítica: això és el que necessita El Procés

21.02.2018

Dilluns el cronista que els parla va córrer al Lliure de Gràcia a veure la segona sessió de les lectures En procés. A la primera hi va assistir el nostre crític Martí Figueras i en va escriure aquesta crònica estupenda. En aquest cas ens vam trobar amb sis textos al voltant del procés català escrits en calent per sis dramaturgs vius: Lali Álvarez, Llàtzer Garcia, Cristina Clemente, Clàudia Cedó, Helena Tornero i Sergi Belbel.

Una dona ofereix una flor a un membre de la policia espanyola davant el centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Arribo a les set en punt al teatre, i quan entro a la platea em rep i m’abraça l’Imma Colomer, vestida de carrer, i em diu: “Estic molt contenta que hagis vingut, perquè tu escrius. Escriuràs sobre això que passarà avui, oi?”. I servidor: “I tant, Imma!”. El que jo no sabia és que la peça de Lali Álvarez, Ella, ja havia començat. Amb els llums de sala encesos i dirigint-se directament a la platea, una Colomer emocionada ens agraïa a tots nosaltres, espectadors, que haguéssim vingut a la trobada. “Algun bomber a la sala? S’ha de protegir la porta”. I, de sobte, se’n va anar la llum. El que semblava una dramatització del que va passar l’1 d’octubre a tantes escoles catalanes era, de fet, una trobada de suport a ella, la veïna que porta tota la vida en un pis i que rep l’anunci que serà desnonada. Álvarez juga amb murreria amb les nostres expectatives, i s’ha de reconèixer l’encert de començar la sessió amb aquest text (suposem que atribuïble a Joan Yago i Iban Beltran, coordinador i director de la sessió respectivament). La Colomer diu el seu text com si se li estigués ocorrent en aquell precís moment, en el qual Álvarez insereix articles de lleis tombades pel Tribunal Constitucional, com ara la de pobresa energètica. La dramaturga ens diu, ras i curt, que atribuint el qualificatiu de “drama” a quelcom com el procés català ens estem oblidant dels drames de veritat, aquells que passen als nostres veïns d’escala. “Que bé, que hem après a organitzar-nos”, diu la Colomer. De sobte, la veu potent de Pere Arquillué ressona a la sala: “Benvinguts al Teatre Lliure. La funció és a punt de començar…”.

El segon en sortir a escena és Ivan Benet, intèrpret del text Només una veu de Llàtzer Garcia. Una escala de veïns, una trobada al replà i una banderola amb la paraula “Democràcia” serveixen a Garcia per oferir-nos la seva sincera reivindicació del dubte. I és que el protagonista del monòleg dubta considerablement quan el seu veí li ofereix la banderola perquè la pengi al seu balcó. “Jo no he penjat una bandera en ma vida. Estic dient que no a la democràcia?”. La seva dona sí que surt cada vespre, puntualment, a picar la cassola al balcó, però aquesta paraula (“Democràcia”) potser és massa forta per a ell. Qui pot anar en contra de la democràcia? “No em convertiré en un aparador de paraules mortes”, diu ell, confessant-nos que li encantaria tenir uns ideals i estimar el lloc on viu, però que no pot. Com a Guillermina Motta, a Llàtzer Garcia li agrada la gent que dubta, segurament perquè ell és qui dubta més de tots, i aquest exercici de sinceritat funciona a la perfecció en una sessió que tenia el perill de caure en l’exaltació de l’independentisme sense més.

Després arriba el torn de la dramaturga Cristina Clemente amb Supremacistes, un text dirigit per Mònica Bofill. Les actrius Júlia Barceló i, sobretot, Laura Conejero, es van posar el públic a la butxaca interpretant dues mestres d’escola que es confessen en una mena de sessió de psicoteràpia indepe. La Patricia, aquella companya d’escola andalusa que els anuncia que torna a la seva regió d’origen, provoca un sincer atac de supremacisme en la mestra interpretada per Conejero: “Millor, una menys!”. Clemente juga hàbilment amb l’autocrítica i retrata el moviment independentista com una massa d’individus histèrics i hipersensibles, que es dediquen sistemàticament a esborrar totes aquelles amistats de Facebook que facin tuf d’equidistància, i que no poden evitar emocionar-se quan senten Els segadors. La tensió creixent a l’ambient i la falta d’empatia envers l’altre lluita amb l’esperit catalanet per antonomàsia: el kumba que fa cassolades i penja llacets grocs als fanals. Clemente es posa en la pell “dels altres” i reconeix que segurament ens veuen a nosaltres, els catalanets, com una colla de pijos que ens creiem éssers moralment superiors. Touché.

No ho tenia massa fàcil Clàudia Cedó, la quarta proposta de la nit, donada la bona rebuda que van tenir les tres lectures anteriors. El seu text Capità Mandrake va pecar de candidesa: en ell Miquel Gelabert interpretava el president de l’estat fictici de Brenceslàvia, i Alejandro Bordanove, el seu diligent secretari. Les enquestes desfavorables i la desafecció del poble vers el seu president, acaben portant-los a crear una campanya de desprestigi del tot premeditada cap a “aquella regió de l’est que vol ser independent”. Amb això s’aconseguirà posar l’opinió pública del país sencer en la seva contra i, al mateix temps, guanyar vots i adeptes pel president, ja vell i cansat. La veu en off de la dramaturga ens havia advertit, a l’inici de la peça, que els dos personatges havien estat creats per “gent amb síndrome d’Asperger i molt sentit de l’humor”, suposem que actors d’Escenaris especials, la iniciativa que l’autora dirigeix a Banyoles. Tot i això, i les eficients interpretacions de Gelabert i Bordanove, el text va acabar essent el més ingenu de la nit, sense arribar a tenir l’encant d’un conte infantil. Una llàstima.

La següent en pujar a escena va ser la dramaturga Helena Tornero, amb el seu text You say you want a revolution. Una manifestació és el punt de trobada de tres personatges: una senyora burgesa indepe (Alicia G. Reyero), una cupaire reivindicativa (Manar Taljo), totes dues força caricaturitzades, i un jove àrab amb pinta d’estar emocionat de poder ser allà (Ahmad Alhamsho). El text és una confrontació entre el xoc inevitable entre la cupaire, amb el cul pelat d’anar a manis, i la pija de l’upper Diagonal (perles incloses) emocionada d’estar reivindicant quelcom al carrer. Tornero trenca la (minsa) acció del text amb una explicació sobre la gènesi de la cançó dels Beatles que duu el mateix nom que la peça. De fet no es tracta d’una cançó revolucionària, sinó d’una crítica de John Lennon, pacifista convençut, a tota aquella revolució que impliqui violència i destrucció. De sobte el jove pren la paraula i ens explica, en àrab (i sobretítols en català), les seves sensacions: els helicòpters sobrevolant constantment la ciutat li recorden el seu país, i ens explica que ells també pensaven “Això no pot passar en ple segle XXI”. El poder té un clar enemic: l’amabilitat. I és que davant l’amabilitat, el poder només és capaç de generar odi. El moment més interessant de tota la peça arriba just al final, quan Alicia G. Reyero explica què farà cadascun ells quan la lectura s’hagi acabat: ella (de Burgos, resident a Barcelona des de fa vint anys) tornarà al seu pis de la Barceloneta, la Manar (de mare catalana i pare sirià) tornarà a casa seva al Guinardó, i l’Ahmad, en procés de petició d’asil, retornarà al centre de refugiats on viu provisionalment. A partir del 23 de febrer ja té el permís per iniciar els tràmits de buscar feina i un lloc on viure.

Aquest hauria sigut un molt bon final de la vetllada, però encara faltava la darrera peça: el text La solitud de l’u, signat per Sergi Belbel i amb direcció d’Israel Solà. En ell Laura Conejero es posava en la pell d’una dona que protegeix un col·legi electoral el matí de l’1-O i Alejandro Bordanove en la del policia antidisturbis que és a punt de pegar-li amb la porra. De fet, el text de Belbel vol mostrar-nos què passa pel cap d’aquests dos personatges en les fraccions de segon que hi ha abans de l’impacte. Interessant proposta, que un text abundant i un xic repetitiu (i una encertada direcció de Solà) obligava els actors a dir-lo amb gran rapidesa, quasi escopint-lo, i on l’antidisturbis veia “una mujer mayor pero guapa” com la seva mare i la dona entreveia una gota (de pluja, de suor o una llàgrima?) rere la visera protectora del casc del policia. “Nos han engañado. Nos dijeron que no habría nadie, sólo cuatro rastas”, es lamentava el jove, fart de portar molts dies al vaixell del Piolín compartint la pudor de peus dels seus companys de camarot, mentre la dona encara tenia l’esperança que el noi tindria un moment de compassió i empatia i no li fotria un cop de porra. “Res no tornarà a ser com abans”, van ser les darreres paraules de Conejero. I amb elles es va tancar la vetllada.

El públic va aplaudir amb ganes la sessió, que tot i els seus desajustos considerem molt encertada, i que es podria programar amb regularitat, amb altres temes d’actualitat. Cal reconèixer el tanto que s’ha marcat el Teatre Lliure amb aquesta proposta, i estaria molt bé que es repetissin experiències com aquesta, encarregant textos “d’urgència” a altres dramaturgs de casa nostra. Seria molt interessant, per exemple, veure una sessió que parlés sobre la igualtat de gènere i la paritat en el terreny artístic. Al Teatre Lliure. Seguirem informant.