Més Feliu Formosa!…

20.01.2013

Estem de sort. Acaba de sortir Sala de miralls (Perifèric, 2013), un nou dietari de Feliu Formosa, ple de saviesa, ple d’afectes, ple complicitats, ple d’intel·ligència, ple de sentit necessari. Lectura imprescindible: sobretot com a retrat d’una ànima, però també com a mirall d’un temps.

 

Feliu Formosa | Foto LletrA

 

Literàriament, el nostre sembla un temps d’esforços inconnexos, com si fos un romànic d’esglesioles esparses; ara bé, si algun dia som capaços d’enfilar els quatre volums de dietaris de Feliu Formosa (Sabadell, 1934) –i els que encara ha d’escriure– en una sola mirada, i els sabem posar al costat del seu corpus poètic, potser descobrirem que, en termes de literatura catalana, hem tingut el privilegi de viure un temps de catedrals. L’obra de Formosa no és l’única que m’ho fa pensar, però és de les comptades que garanteix solidesa i elevació; bons fonaments i altura que corprèn.

Sala de miralls s’estén de març a desembre de 2010. L’autor té la destresa d’escriure en un estil tebi i aspre; d’una tebior aparent, com si fes anotacions sense pretensió carnal, i d’una aspror dolent, o mordaç. Amb tot, o justament per això, la tendresa aflora de la lectura. De l’escalf de la comprensió. Sobretot de la llum que sorgeix de la identificació de la importància de cada cosa dita. És el sentit de propòsit de cada persona recordada, de cada llibre llegit o rellegit (Klaus Mann, Paul Celan, o Rose Ausländer, però també Enric Sòria o Baltasar Porcel), de cada imatge quotidiana descrita.

L’estil és, i Formosa ho sap, una qüestió moral. Diu, a propòsit de Philip Larkin: “Des de fa uns quants anys, i molt especialment en el meu darrer llibre Centre de brevetat, he buscat aquesta manera de pronunciar-me en poesia, com per pura necessitat i defugint tota mena de ‘floritures’ o de ‘retòrica’, una poesia d’estalvi i de renúncia, com ho indica el mateix títol del llibre. Hi influeix sobretot el constant sentiment de pèrdua: pèrdua de persones que m’eren pròximes; pèrdua de múltiples signes d’un passat que va caient en l’oblit; pèrdua, en definitiva, de mi mateix quan reviso, per exemple, allò que era i allò que em movia quan, l’any 1972, vaig escriure els meus dos primers llibres de poemes” (p. 111).

Sopars d’entrepà, traduccions amoroses, lectures riques, viatges aprofitats, adéus irreparables, o els pàlpits de la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010 (“ha de quedar clar que l’enemic és més o menys el mateix des de fa tres-cents anys”). Són diversos els pretextos. Però la mirada del dietarista és sempre poderosa, austera, sàvia. I els pretextos que enfila es fan conjuracions, ja sigui la lectura de la carta al pare que escriu John Becher (un fill sotmès a les humiliacions funcionarials de la RDA per poder veure el seu pare, còmplice del règim), ja sigui el relat esgarrifós i delicat de l’aberrant ingrés hospitalari de la Sandra, filla de la dona de l’escriptor.

Aposto que, per a Formosa, hi ha un pecat imperdonable: la indelicadesa. El dolor absurd. Entre tant de dolor inevitable, entre tantes dificultats ineludibles, cal combatre l’estupidesa. I cal celebrar els esforços dignes, i els assoliments fèrtils, i la gent que els ha fet: gent com els fills de la senyora Engràcia (companya d’habitació de la Sandra), o Josep Maria Casanovas, o Josep Maria Vidal, o Laura Fernández Jubrías, entre d’altres, que Formosa retrata i fa transcendir.

Hi ha bons llibres, que ens agraden. I hi ha llibres bons, que ens fan companyia. El present vulnerable, A contratemps, El somriure de l’atzar, i ara aquest Sala de miralls, un títol que prové d’un vers de Vinyoli (“que som només imatges reflectides/ pel cec mirall de la irrealitat”), són llibres bons. Per això volem més Feliu Formosa. Perquè ens fa molta falta. Algú que ens acompanyi quan sentim que a “mesura que les pèrdues s’acumulen, augmenta la sensació d’estranyesa. Estranyesa de ser viu.”