Més enllà del Mississipí

20.12.2018

Noranta anys de la vida d’una nissaga narrada en 60 minuts. El llarg dinar de Nadal, del nord-americà Thornton Wilder, torna al Maldà per cinquena vegada. Aquesta íntima peça sobre la condició humana i sobre l’inexorable pas del temps en diferents generacions d’una mateixa família ha guanyat premis i se n’han fet més de 100 representacions. Última oportunitat per veure-la: a la sala del Gòtic fins al 13 de gener.

‘El llarg dinar de Nadal’, un espectacle de La Ruta 40. Foto: Roser Blanch.

“Encara recordo quan hi havia indis, en aquestes terres”, diu la mare Bayard, la matriarca de la família, asseguda en una cadira de rodes, mentre la seva nora li posa el tovalló a manera de pitet. Aquesta és la primera escena d’una de les moltes que configuren El llarg dinar de Nadal, l’obra del dramaturg i novel·lista nord-americà Thornton Wilder, escrita el 1931, que relata el transcurs durant 90 anys d’una nissaga d’industrials, de quan no eren ningú fins que van aixecar un imperi. I de la seva història. I, per tant, els canvis en els costums i els hàbits d’una part de la societat nord-americana en el tombant dels segles XIX al XX. Al voltant d’una taula, i sempre el dia de Nadal, contemplem la seva evolució i, de retruc, la d’un país, gairebé durant un segle.

Tovalles blanques, vaixella de gal·la, copes de cristall i coberts elegants per a servir el gall d’indi i la salsa de gerds. La companyia La Ruta 40 és l’encarregada de portar-nos de nou – i ja en fa cinc- aquesta peça d’orfebreria que es mastega amb delicadesa, assaborint cada gest, cada mirada, cada paraula. Una obra pausada, de silencis i sospirs, de detalls i miniatures, d’escenes intel·ligentment enllaçades, que discorren de generació en generació, i on tots els actors –perfectes, sense fissures- interpreten adults, criatures, amos i servents, en una cadena invisible que llisca sense parpellejar.

Els encarregats d’encarnar la família Bayard són Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Hughet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled, perfectament sincronitzats, segurs com una brúixola que mai fa perdre el fil als espectadors. El públic veurà com passen per davant dels seus ulls quatre generacions d’una família, a través de noranta dinars de Nadal, amb un joc d’acceleració teatral. Assistirà al pas del món rural a la industrialització (“les parets traspuen sutge”, dirà la Geneviève, la filla del clan), al desenvolupament i a l’enriquiment de la família, i el canvi en els costums i en les maneres durant tot aquest període.

Thorton Wilder, guanyador de tres premis Pulitzer, ens explica en una obra d’un sol acte, sense cap tall (breu, de només seixanta minuts), aquesta metamorfosi. Traduïda per Víctor Muñoz i dirigida pel mateix Alberto Díaz (que savi, aquest home!), El llarg dinar de Nadal va guanyar el Premi Butaca 2015 a Millor Espectacle de Petit Format i va quedar finalista al Premi de Teatre BBVA, també el 2015. En aquesta ocasió (a voltes, s’oblida, i no pot ser) és de justícia aplaudir l’excel·lent caracterització (Toni Santos), la il·luminació (Sergi Torrecilla) –amb un dels finals més antològics que he vist recentment i que posa els pèls de punta–, i l’espai sonor, que bressola tota la funció, de principi a fi, a càrrec de Joan Solé i la Ruta 40.

“Que depriment!”, deia una espectadora en sortir del teatre, després de presenciar com una casa que respirava vida pels quatre costats es va buidant a poc a poc, i s’esllangueix com una espelma agonitzant. Una obra, en definitiva, com la vida mateixa, sobre la vida i la mort, carregada d’humanitat, d’humor i de tendresa. Una esperada reposició del sempre òptim Maldà (difícil que no sigui així), que aquesta vegada ja ha anunciat que serà l’última oportunitat de veure l’obra. Així que, a córrer!