Merlí. Nit de noies

El retrat d’una nit de pijames, xarrups de licor de préssec i experiments lèsbics em va obligar a una pràctica a què els filòsofs estem poc acostumats: la recerca empírica. Després d’una quantitat raonable d’enquestes entre les meves amistats femenines, una conclusió aclaparadora es va imposar de seguida: el que ens mostrava el capítol d’ahir no era, ni de bon tros, versemblant. Un matís aflorava en alguns casos “si parlem de 2n d’ESO, potser algunes parts; ara bé, a 2n de Batxillerat això no s’ho creu ningú”, però el rebuig va ser unànime. Així doncs, caldrà recordar la incursió de Merlí en les bambolines de la feminitat adolescent com un divertiment amb poca o gens de correspondència amb la realitat, que va servir per explorar les dinàmiques dins del grup de noies però que no es va poder desempallegar d’un tuf d’efectisme. La situació tenia suc perquè els diàlegs haurien funcionat en la majoria de contextos i dibuixaven un mapa de les amistats amb precisió, però el petó entre la Berta i l’Oksana va ser un monument a la gratuïtat narrativa que obliga a fer una esmena a la totalitat de la seqüència.

En canvi, la tria filosòfica de l’episodi va suposar un exercici de divulgació feminista molt més reeixit. Merlí Bergeron va estrenar-se en el camp de les filòsofes amb Hipàrquia de Maronea, una de les primeres dones que trobem a la història (occidental) de les idees i que ens llega un testimoni formidable de la lluita per la igualtat de gènere al 325 abans de Crist. Hipàrquia és un bon exemple de com Merlí s’enriqueix gràcies al diàleg orgànic entre el pensador convidat i la trama. La filòsofa cínica va permetre apuntalar dues reflexions que anaven al moll de l’os de l’episodi: en primer lloc, perquè la idea més trencadora del que s’autoanomenaven gossos (kynikós vol dir “com els gossos”, en grec) era la crida de viure en perfecta sintonia amb el pensament propi i, en segon lloc, perquè, en una cultura masclista –l’antiga i la contemporània–, ser dona era i és un obstacle afegit per tal d’aconseguir-ho.

La Coralina ens va oferir una metàfora excel·lent per a entendre la crítica dels filòsofs cínics mentre seguia amb el seu projecte diabòlic i ara per ara incomprensible d’enfonsar l’autoestima de la Berta: l’analogia de la ceba. La preocupació per si els éssers humans ens mostrem tal com som o si bé ens amaguem darrere capes d’hipocresia. Per als seguidors de l’escola de Diògenes, les capes amb les quals envoltem la nostra vida quotidiana són fruit d’una inèrcia que ens porta a acceptar les convencions socials sense qüestionar-les. Des de l’afany de riquesa fins a la necessitat de seguir codis de vestuari, passant per la repressió sexual, la filosofia cínica desmunta les patologies socials que ens separen d’una vida reconciliada amb la nostra naturalesa animal. El tret més distintiu, però, és com ho fan: a través de l’humor i la provocació.

Si pensem en els dos personatges més carismàtics de la sèrie, el Merlí i l’Oksana, l’obra d’Héctor Lozano es pot llegir com un intent de rescatar els principis del cinisme clàssic –que no té res a veure amb l’ús contemporani del terme– i dur-los al present. I és que si haguessin de reivindicar la virtut que els fa tan poderosos i atractius, triaríem la màxima cínica per excel·lència: “Se me’n fot el que els altres pensin de mi”. En canvi, qui són els dolents de l’Àngel Guimerà? La repressió i l’excés de seriositat que, si a la primera temporada encarnava l’Eugeni, ara ha pujat uns esglaons amb la Coralina. Hem passat de “el Hitler” a “la Merkel”, però els defensors de les normes i la moral convencional segueixen sent els antiherois per excel·lència. Tot i que el rebuig a l’excés d’autoritat acostuma a presentar-se amb la complexitat que mereix, cal dir que les conyetes contra la classe política, que en són filles, s’han tornat una constant ridícula i maniquea i que acaben fent més mal que bé a la part de veritat que contenen. Aquestes bombes de demagògia serien perdonables si es confinessin a personatges emparats per la immaduresa de l’edat, però el problema és que ni tan sols la Coralina –el Merlí ja el donem per perdut– es deslliura de l’antipolítica de taverna.

Però, de les diverses trames que es van consolidar ahir, la que més exasperaria Hipàrquia és la del Joan i la Mònica. La gelosia creixent del Joan és la combinació perfecta entre construcció social repressiva i masclisme que hauria tret de polleguera la filòsofa. L’evolució d’un personatge bon jan cap al perfil de maltractador de manual és engrescadora, dramàticament parlant, perquè toca un tema molt important per als adolescents –no hi ha xantatge emocional que valgui la contrasenya del mòbil– i ens fa venir ganes de veure com el tractarà la sèrie. La trama ens està mostrant una Mònica un pèl ingènua respecte a aquest tema ara per ara (“Això és perquè li agrada estar amb mi. M’estima i ens estimem”), però la coneixem com un personatge intel·ligent i fort, de manera que la batalla promet anar més enllà dels tòpics.

Un dels principals atacs a què cada setmana s’enfronta Merlí és el seu suposat biaix masclista. Héctor Lozano demostra una confiança en el que fa mantenint una línia coherent amb la primera temporada i rebutjant un gir radical cap a la correcció política que tants altaveus han exigit a la sèrie. Personalment, crec que el guionista té una visió complexa sobre la guerra de sexes que tan sovint reflecteix la seva sèrie i que la combinació de matisos i realisme que presenten els personatges tant femenins com masculins desactiva la gran majoria de retrets hiperventilats. En canvi, la nit de noies d’ahir i, en especial, el petó lèsbic, és un cas paradigmàtic de com l’autor pot caure en estereotips fàcils que justifiquen algunes de les crítiques. És difícil d’entendre que una errada tan clara ocorregués en el primer episodi dedicat a una filòsofa que, a més, va estar ple de referències autoconscients al feminisme en boca de molts dels seus personatges. Una de les meravelles de les sèries de televisió és que es pot observar una dialèctica entre la comunitat que les segueix i l’evolució dels continguts d’un any per l’altre, ja que els guionistes s’impregnen en major o menor mesura de la conversa col·lectiva al voltant del seu treball. Crec que Merlí ha evolucionat favorablement respecte a l’any passat en aquests temes i ha intentat respondre a les crítiques sense deixar de jugar amb foc. Ara bé, a la festa de pijames d’ahir, la sèrie es va cremar de valent.