Merlí. Els estoics i les relacions obertes

4.10.2016

“Una relació amb la porta ajustada” és l’etiqueta magistral que va aconseguir trobar el Merlí per a la seva proposta formal a la Gina. Va ser una seqüència bonica en què la qualitat del text i les interpretacions de Francesc Orella i Marta Marco ens van donar tres minuts de conversa a la llum de la lluna on els dos personatges van aconseguir la quadratura del cercle romàntic. Un pacte que sembla reunir el millor dels dos mons i que, per tant, està condemnat a generar conflicte en el més optimista dels casos i a fracassar estrepitosament en el pitjor. I és que Merlí no és una història on els equilibris morals aconsegueixin controlar les passions durant gaire temps: l’univers d’Héctor Lozano és ple d’homes i dones febles davant la temptació, ben lluny de l’ètica robusta dels estoics que va explicar el professor de filosofia a l’episodi d’ahir.Merli

Si la seqüència de crèdits ens parla de la visió del món de la sèrie, els personatges de Merlí estan molt més a prop a l’animalitat de dos borinots copulant al so de Rimski-Kórsakov. És per això que la por al compromís s’està erigint com el gran obstacle d’aquest inici de temporada, que amenaça la precària estabilitat emocional que havia guanyat en Merlí al final de l’any passat tant com a la relació entre el Joan i la Mònica. Les estratègies de la parella adulta són més complexes i descregudes que les dels joves, motiu pel qual serà molt interessant veure a quins resultats finals condueixen respectivament. Qui se’n sabrà sortir millor: la mirada romàntica de l’adolescència o l’escepticisme de la maduresa? Guanyi la que guanyi, la història l’encerta posant la figura dels pares com a element de pressió a totes dues relacions. L’amor mai és només cosa de dos, sinó que sempre hi són presents la mirada i les expectatives dels altres.

El capítol d’ahir va tornar a tenir cert regust de farciment perquè van culminar moltes menys situacions de les que es van apuntar. La croada conservadora de la Coralina s’intensifica, en Merlí podria haver d’enfrontar-se aviat a una malaltia (s’ha de fer unes proves!) i, com a insinuació llaminera, vam poder veure la Míriam, la mare de l’Iván Blasco, incòmoda en veure que el seu nou treballador lluïa un tors tan musculat com menor d’edat. Mentre esperem per veure cap a on va tot això, però, la sèrie està pecant d’obrir massa fronts a baixa intensitat i no deixar caure cap bomba dramàtica de grans proporcions. El capteniment que recomanaven els estoics pot ser útil per a la vida bona, però l’Àngel Guimerà ja fa dues setmanes que necessita més Nietzsche i menys Sèneca.

 

 

Merli

 

“La veritat i el bé, la saviesa i la virtut, els termes generals més enllà dels quals l’estoïcisme no és capaç d’arribar són, sens dubte, edificants en termes generals. Però ja que aquests no poden produir cap mena d’extensió del contingut, aviat esdevenen avorrits”. Això ho deia Hegel, sempre obscur en la forma i perspicaç en el contingut. La crítica del filòsof alemany a l’estoïcisme és la mateixa que es podria fer a les filosofies budistes: intentar escapar-se dels problemes externs suprimint el desig i les emocions és un camí inútil que només condueix a la buidor. Per a Hegel, no podem fugir de la negativitat del món per mitjà de modificar la nostra perspectiva fins que la realitat deixi d’afectar-nos, sinó que ens cal sortir de nosaltres mateixos, embrutar-nos les mans i intentar canviar allò que no ens sembla bé. I la possibilitat de patir ve inclosa en el paquet.

Merlí tampoc compra la fórmula d’autoajuda estoica: no tot depèn de nosaltres, sinó que hem d’entendre que l’atzar pot destruir la pau que busquem i no en tindrem prou amb meditar tot fent la postura de la flor de lotus. L’Oksana és la personificació d’aquesta irrupció del caos que trenca l’ordre, i un missatge de whatsapp és la forma idònia per explicar com l’entorn digital que ens envolta seria un malson terrorífic per als defensors de l’apatehia. Quan el Gerard posa els peus en remull mentre escolta les quatre estacions a la recerca de la resiliència estoica, un simple “Hola, guapo!” és capaç de tirar per terra les seves temptatives de millorar l’autocontrol. La imatge dels estoics és la d’una roca immòbil, però als peripatètics els agrada més caminar. I, ara que tant la Gina com el Merlí tenen la porta ajustada, segur que tampoc s’estan quiets.

Etiquetes:

Respon a josep m Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quina bona anàlisi, Burdeus. Gràcies .Només vull remarcar que el ďahir em va semblar un episodi rodó, cosmogònic, amb la introducció de tantes escenes familiars, de tants personatges en joc. Accions i actuacions magistrals, riscos potents, alegria i tristesa de viure.