Mercè Cuartiella. Gent de barri

11.04.2018

Flor salvatge (Empúries), la darrera obra de Mercè Cuartiella, és plena de gent normal, però comença (i també acaba) amb una història que no és pas habitual en les vides quotidianes de la majoria. Una mort accidental en presència dels dos personatges principals de la novel·la, la Gràcia i en Miravet, configura des de les primeres pàgines el fil que cohesiona l’obra d’un cap a l’altre. Com més hi penso, més ben travada em sembla aquesta novel·la construïda amb trossos: episodis de la vida de la Gràcia i les persones que l’envolten, fraccions del seu passat i dels altres, salts de temps, d’espais, diversitat de personatges i trajectòries intercalades. Tot plegat, el mosaic d’una vida de barri sota l’amenaça de la gentrificació, per on passeja, amb passos humils i discrets, la protagonista de la història.

M. Mercè Curtiella | © Pere Virgili

La Gràcia representa un model d’antiheroïna urbana: és una dona corpulenta que travessa els quaranta, viu sola com a resultat de diferents fracassos sentimentals i ha d’abandonar el pis perquè li han apujat el lloguer. Té, a més, problemes laborals: haurà de complementar la feina de carnissera en una parada del mercat amb la d’ajudant a la cotilleria d’en Miravet, el botiguer a punt de jubilar-se que, amb una habilitat oratòria excepcional, recrea per a ella el passat del barri, records heretats més de morts que de vius, un món que ja no existeix però que genera en la Gràcia el gust d’escoltar relats que creu inofensius. El pas del temps és també un tema de l’obra: el passat ho acaba explicant tot i es produeix la inevitable “ironia del destí”.

L’únic trasbals que ha somogut la vida de la Gràcia és una pèrdua familiar important i inexplicable de la infantesa. La resta ha transcorregut sense grans agitacions ni interrogants. La Gràcia prefereix prendre’s les coses tal com venen, deixar fluir el present sense escarafalls, ni que sigui una situació grotesca i compromesa com la d’amagar un mort o l’alegria de sentir-se desitjada. I als lectors ens agrada acompanyar-la en el seu petit univers: al bar dels Ernestus, al mercat, a la cotilleria, al cotxe, al seu pis, sopant amb l’Amàlia (la veïna gran i còmplice) o amb l’Alec i la seva atracció animal. Ella és la flor de la novel·la, una flor salvatge d’aquelles que –segons definia el personatge de l’Holandès– “creixen als marges dels camins, als prats o als vorals de la carretera. Germinen on poden, no es deixen conrear. Són fortes i resistents, tenen una bellesa estranya” (pàg. 248). La Gràcia em recorda els cronopios de Julio Cortázar: no és glamurosa però és tota bondat, fins al punt que millora alguns dels caràcters que l’envolten i desperta també la nostra compassió.

Els espais que poblen aquesta novel·la són tots d’interior i revelen, segurament, la mirada cap endins que faran, de manera voluntària o no, la Gràcia i en Miravet. Una de les virtuts que destaca en Mercè Cuartiella és, sens dubte, la de retratar amb profunditat la idiosincràcia dels seus personatges, la psicològica, però també la instintiva: els plaers físics com el menjar o el sexe hi són força presents. Una altra qualitat de l’autora és la de repartir l’argument fragmentat amb les dosis adequades per mantenir l’interès i el gaudi de la lectura. Una tercera, i potser la més rellevant de totes, és la voluntat d’oferir un llenguatge fluid i viu, ric en imatges, esplèndid en vocabulari i expressions populars que trontollen fora dels llibres i que no hauríem de perdre.

Flor salvatge ens parla de l’amistat, de l’amor, de la complicitat entre veïns i la que es dona amb els bàrmans del bar de sempre, de relacions humanes. De vides normals, imperfectes, com la nostra. Tinguin o no sorpresa final.