Menú del dia

10.06.2014

Pepa i Chelo són dues cuineres d’un restaurant de menús que viuen atrapades en la seva rutina, en una feina i en una vida personal que no els satisfà i de la qual no són capaces de sortir. De sobte, un dia com qualsevol altre, Pepa descobreix en una revista un concurs que té per premi una setmana a Califòrnia, on no només podran gaudir de sol, sinó que arribaran a conèixer els protagonistes de la seva sèrie preferida. La reacció de Chelo és inicialment escèptica, considera l’empresa com a irrealitzable,  però no trigarà gaire a seguir la bogeria del seu Quixot. Amb Califòrnia com a meta i l’oblit durant unes setmanes de la seva quotidianitat com a utopia, les protagonistes s’endinsaran en una història on el fi justificarà els mitjans.

Menú del dia

Afrontar la realitat és difícil, sobretot quan es mostra crua i dolorosa, sense sentit. És per això que més enllà de mirar la vida de cara i intentar fer el seu dia a dia un mica més suportable, es refugiaran en un somni que es tornarà cada vegada més volàtil i més abastable. I continuen depenent d’aquest somni, el somni que tot ésser humà necessita per tirar endavant. Una fita, un sentit, caminar cap a algun lloc.

Menú del dia, escrita per Marilia Samper i dirigida per Joan Negrié, porta a l’extrem una situació cruelment habitual, que ens fa riure i alhora ens provoca basarda. Ens situa davant d’aquesta presó que molts cops és la vida, de la qual només en pots sortir mitjançant idees, petits moments de felicitat davant el televisor o la pantalla de l’ordinador. Ens denuncia la nostra conformitat convertint-la en patètica; ens mostra com, en el fons, no tenim cap poder de decisió. Som víctimes de la nostra realitat, i hem de saber com enfrontar-nos-hi.

La cuina on es desenvoluparà tota l’acció és tan estàtica com el seu dia a dia, i paradoxalment esdevé l’espai on podran somiar. El muntatge és prou aconseguit; la música, ben buscada, es correspon amb els estats d’ànim de les protagonistes. El treball de les actrius és bo, així com la direcció i la dramatúrgia. Tot i així, l’espectacle es limita a mostrar la superfície dels esdeveniments, on els personatges esdevenen més aviat plans i no arriben a tenir la profunditat que el tema tractat els permetria.