Memòries de Rubert de Ventós

Des del portal se sentia música clàssica a tot drap. No em va sentir arribar; vaig haver de fer un crit de la porta estant i llavors va sortir al jardí. Érem el juliol del 2010 i en Xavier Rubert de Ventós s’estava a Empúries en companyia dels seus dos fills petits. Sota el porxo hi havia una taula amb tot de llibretes i llibres amuntegats, cendrers, bolis i papers. Ens vam asseure, em va oferir un cafè i em va explicar que estava recollint les seves memòries, les memòries d’una mena de vida… o així és com se n’havia de dir d’aquell munt d’apunts mig escrits a mà i mig mecanografiats que tenia en part en paper i en part en un llapis de memòria que li feia pànic perdre.

Aquell estiu el vaig ajudar a posar ordre a aquell grapat d’històries desendreçades que componen el que s’ha publicat amb el títol de Dimonis íntims (Edicions 62, 2012). Jo m’enduia el material a casa, capítol per capítol, amb l’objectiu de refer tots els escrits en un document per presentar a l’editorial. Ens anàvem veient cada tres o quatre dies i ell m’anava passant més papers amb correccions fetes a mà. En Xavier fa una lletra indesxifrable i hi havia documents escanejats que no es llegien bé. Era una feinada de bojos, però també és cert m’ho vaig passar molt bé. Quin privilegi ser dels primers a llegir les seves memòries! Cada capítol que m’entregava, en Xavier se’m feia més real —sense haver-lo conegut personalment abans— com a pare, com a fill, com a amant… En aquells papers es desprenia de consideracions teòriques per parlar d’ell mateix, un exercici autobiogràfic on passava revista a tota classe de vivències escampades en l’espai i el temps.

Un dia em va rebre una mica neguitós perquè unes memòries sempre tenen un punt d’arriscat i de morbós pel fet que el que s’hi explica no només afecta el qui les escriu sinó també el qui és part de la seva vida. Semblava que no tenia gaire clar què veuria la llum i què no, de tot allò que anàvem retocant. Quan ens vèiem, repassàvem els capítols junts i en comentàvem alguns detalls, com quan, de manera inesperada, corria pels passadissos del Pentàgon negociant l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN, o com quan els malsons se li feien ben reals i patia pels seus fills… Jo li preguntava per la seva conversa amb Borges, pel risc de fer coses des de la clandestinitat a l’època franquista, per les parties i pels progres… Tantes històries i algunes tan rocambolesques, que de vegades no m’acabava de creure tot el que hi havia en aquells papers. De fet, a Dimonis íntims, “tot és veritat però res és com ho explico”, adverteix en Xavier Rubert de Ventós a la primera pàgina del llibre. Totes aquelles veritats, doncs, les descrivia maquillades, narrades a vegades amb ironia, d’altres amb un to més greu, però sempre amb la mateixa intensitat que les havia viscudes.

A finals d’aquell estiu vaig aconseguir presentar-li, a corre-cuita, un document on recollia tot el que ell havia escrit amb les correccions incloses. Després d’haver llegit tota aquella colla de records, ja li’n coneixia les dèries, les passions, les pors, les vergonyes… Finalment ara tinc a les mans aquesta autobiografia que no ho és ben bé, que se sosté entre el “dietari íntim” i “l’assaig”, un híbrid que t’atrapa des de la primera pàgina i que descobreix una filosofia de vida d’un filòsof despullat de teories. Com es fa per tenir quatre fills, ser professor a Harvard, parlamentari europeu, escriure sobre estètica, ètica i filosofia, i, a sobre, viure tantes coses amb tanta intensitat? Dimonis íntims és una obra que humanitza l’intel·lectual i desmitifica el filòsof, són els retalls d’una mena de vida sense principi ni final en què el jo d’en Xavier Rubert de Ventós aflora en un viatge per la seva intimitat, explorant d’una manera sagaç i des de la maduresa tot el que l’ha portat fins aquí, avui.