“Medusa” i altres abismes

Amb motiu de la publicació de Medusa d’Antoni Casas Ros, fa bo recordar la deu d’on prové aquest i altres textos literaris. L’origen és Girona, el talent editorial l’aporta Jorge Morales i l’editorial és diu El llop ferotge.

El llibre de prosa poètica de Casas Ros és perfecte per entrar al vestíbul d’una obra profunda i alhora curta en extensió —abastable. Medusa et convida a entrar en un pis de la Catalunya Nord, potser a Perpinyà, un passadís que es trenca de cop amb un angle il·lògic. Està mal il·luminat i amb les persianes mig abaixades que repiquen sotraguejades per l’obsessió de la tramuntana en segar qualsevol pensament. Qui ha escoltat aquesta música sempre en serà deutor. Ja no pots tornar enrere, no ho sabries fer, has de continuar trepitjant amb cautela els mosaics de diferents colors —escantellats—, has de contemplar la precisió d’un llenguatge que t’acosta a l’horror, al rebuig i a l’intriga. Enlloc no hi ha ningú, a pertot és ple de morts i del trompe-l’oeil dels fantasmes. Llavors obres cada habitació, en una hi “esnifes” una severa densitat, la pols de l’amor perdut —en singular—, en una altra, l’ànsia de desaparèixer i també, la mirada crua que porta a emplenar planes i planes d’imatges que no demanen compassió. Són. I el fet de ser commou. A l’altra banda del pis, un eco, un violí elèctric. Venus in Furs de John Cale? Aneu a saber. Així és com les lletres seguides de Casas Ros et sedueixen, com t’atrapen en un espai conegut i quan, de cop i volta, i per culpa d’un angle il·lògic o d’un fet atzarós —mínim—, et conviden a entrar cada vegada més endins d’un prodigi literari. El misteri està en la mirada. En la mirada torçada de qui no vol continuar avançant, en la de qui escup damunt la closca de l’autor i també en la mirada inquieta de qui s’enlluerna amb calculats i elèctrics espasmes narratius —fosca puntuada per l’oblit. Qui segueix l’autor, no cal ser cronològic, cada vegada té més la sensació d’estar ferit, potser mutilat, que acaba d’arribar a urgències d’un hospital, l’autor té l’envejable capacitat de deslocalitzar un territori conegut, de fer-te adonar que el paisatge de l’espera és el més terrorífics de tots.

Sigui com sigui el llop ferotge és una bèstia enigmàtica, és de pelatge fosc i un pèl fashion —xula—, d’entrada és esquerpa però també amable i sobretot fidel a la bona literatura. L’editorial ha cavat els fonaments en la poesia i de mica en mica obre portes cap a un cosmos més narratiu. No us perdeu l’eròtica 11 raons per no anar a dormir de l’Eva Bussalleu. Enllà d’això hi ha el gust i també la joia d’escoltar de cop i volta i en qualsevol racó una poesia, un misteri o una magnífica falòrnia post-punk, hipster o neo-hippy explicada amb la veu esgarrifadora del llop. Per dir una franxutada, Casas Ros ha guanyat el Goncourt de relats. Superbe! Allò que l’avala, però, és el seu savoir faire inhabitual i la manera com està “decorat” el vestíbul al pis de Perpinyà —la infantesa és una habitació d’urgències, d’espera mutilada. Jo hi he estat i us el recomano; després, sisplau, no m’expliqueu res.