Me n’he anat encara que hi sigui

Se n’ha parlat molt d’allò que hom entén per dramatúrgia, però cenyim-nos a la definició estricta basada en els recursos que fan teatral un determinat text. Des del punt de vista de la composició dramàtica, l’Amor & Shakespeare de Guillem-Jordi Graells és un despropòsit per diversos motius. El més evident de tots és la aparent manca de coneixement de l’autor sobre el mecanisme textual que sustenta Els dos cavallers de Verona i Molt soroll per res, les comèdies escollides que, per la seva evident composició simètrica, no s’haurien de representar seguides (i menys encara fragmentades!) si no volem tractar els espectadors d’éssers incapaços de treure l’entrellat de dues comèdies shakespearianes que, tot s’ha de dir, no són de les més reeixides.

Aquest primer error fa que l’espectacle sigui reiteratiu, amb un ritme desigual i obliga el públic a decantar la seva atenció cap a una de les dues peces, majoritàriament Els dos cavallers de Verona, bàsicament per haver estat menys representada que l’altra. L’altra pífia dramatúrgica que dificulta el correcte seguiment de l’espectacle és l’abundància de nivells metateatrals: uns actors interpreten els personatges de Treballs d’amor perduts que, a la vegada, escenifiquen les comèdies esmentades una de les quals té un personatge que es disfressa del sexe contrari (la Júlia/Sebastià de Els dos cavallers de Verona que, per sort, interpreta Rosa Renom).

L’espectador queda immers, per tant, en un muntatge cíclic mal resolt ja que els desenllaços de cada nivell no queden definits i s’entremesclen d’una manera gratuïta que tampoc afavoreix a distingir les relacions dels intèrprets a cada estadi. Partint d’aquest material, Josep Maria Mestres ha triat uns actors consagrats (i llegiu aquí d’edat) per a interpretar uns personatges propers a l’exaltació adolescent, fàcils d’enredar i que, disfressats aquí amb vestits d’època i perruques de gust discutible i transitant una escenografia a la qual, com a mínim, se li hauria de donar una capa de vernís, resulten ridículs. I, més tard o més d’hora, l’espectador se’n riu de tot plegat, i no pas per l’agudesa amb la qual Shakespeare retrata la qüestió amorosa.

A tot això hi hem d’afegir que, de tots els intèrprets, només n’hi ha dos que han aprofundit visiblement en les emocions dels seus personatges, és a dir, que demostren rigor i seriositat en el treball al marge del plantejament humorístic de la proposta, i que resulten brillants a l’hora d’exhibir les progressions dramàtiques corresponents per la implicació i el compromís que demostren amb el text shakespearià.

Les interpretacions de Rosa Renom i Jordi Boixaderas (Benedicte a Molt soroll per res amb humor finíssim i presència impecable) són l’element que sustenta un espectacle massa llarg i, sorprenentment, ambdós resulten arriscats en una proposta el to de la qual no va més enllà del riure fàcil. Especialment atractiva i gratificant resulta la composició de Renom que, malgrat l’excessiva fragmentació que ha patit el seu personatge, es posa el públic a la butxaca ja sigui amb el divertiment que resulta de la vessant humorística i quasi carnal de l’inici del seu personatge o amb la contradicció de fons bonhomiosa del desengany explícit de qui, un cop disfressada de noi, és incapaç de maltractar la bona persona que, malgrat ser-ho, causa el propi dolor. Com diu la seva Júlia, la resta “sona tan fals que desafina les cordes del meu cor”.