“¿Me enseñas la sardina?”

10.12.2018

Es presenten amb el lema de “la millor comèdia del món”. No ho podem corroborar perquè no les hem vist totes. Però el que sí que podem confirmar és que Pel davant i pel darrera es manté incombustible al pas dels anys, i ja en porten trenta-tres. Aquest vodevil esbojarrat i passat de voltes del britànic Michael Frayn (aquí, en versió de Paco Mir) torna a Barcelona (per cinquena vegada!) disposat a seguir desencaixant mandíbules i fracturant estèrnums. Al Teatre Borràs, sense data de sortida.

‘Pel davant i pel darrera’ torna a Barcelona, al Teatre Borràs.

L’accés al teatre de la plaça d’Urquinaona està ple de gom a gom. La cua es bifurca fins al carrer, on no hi cap ni una agulla, i el públic que espera es barreja amb els vianants que hi transiten. Tampoc ho afavoreix que la vorera no sigui precisament ampla (prenguin nota, senyors i senyores de l’Ajuntament), però això no resta mèrit a l’atracció que suscita l’arribada de nou a la cartellera barcelonina del clàssic britànic Pel davant i pel darrera.  Amb aquesta ja en són cinc, de manera que la capital catalana és l’única ciutat del món que pot vantar-se d’haver viscut aquest fenomen tantes vegades consecutives.

Per això entre els parroquians que s’aglomeren a l’entrada hi ha molts repetidors. Que si jo la vaig veure el 1996, quan es va fer al Condal…, doncs jo el 2010, amb l’Anna Barrachina, la de La Cubana…, ui, doncs jo dues vegades, perquè la primera, de tant riure, no em vaig assabentar de res!… que si l’Abel Folk hi ha actuat dues vegades, com ara el Sitjar i el Díaz… I amb els veterans també hi ha fornades de noves generacions, alguna criatura i molts, molts adolescents, arrossegats pels seus pares amb ganes que se’ls encomani el cuquet del teatre i omplin les platees el dia de demà. Però quina mena d’iman té aquesta comèdia traduïda a 28 llengües, representada a més de cinquanta països des de fa trenta-tres anys i que ha seduït a 12 milions de persones?

Doncs cap. I tots alhora. Perquè Pel davant i pel darrera (Noises Off, en la versió original, i aquí traduïda i adaptada al català per Paco Mir) és aparentment (i només aparentment) una poca-soltada al·lucinant, una astracanada superlativa, un divertimento “de portes que s’obren i es tanquen” passat de rosca, però tan mil·limètricament cosit que el resultat el catapulta als altars celestials. En realitat, són dues comèdies en una. La primera, un vodevil esbojarrat, tirant a ordinari, titulat ¿Me enseñas la sardina? La segona, les dificultats de tota mena que pateix una tronada companyia de pèssims actors per “muntar” i “girar” aquesta “magnífica obra”. És, en paraules del seu director, Alexander Herold, “una màquina perfecta per a produir l’efecte més difícil i alhora més estimat de la nostra existència: el riure”.

La troupe encarregada d’aixecar el teló cada dia està formada per Carme Pla, Jordi Díaz, Agnès Busquets, Miquel Sitjar, Laia Alsina, Lloll Bertran, Xavi Serrat, Lluís Villanueva i Bernat Cot (a aquest ritme, i després de cinc muntatges, tota la professió anirà passant per escena!). Un repartiment coral de nou intèrprets al servei d’una maquinària i d’un engranatge de filigrana perquè tots els passos quedin ajustats. La nova versió de l’obra actualitza el text original i manté un dels trets que tant van agradar no només al públic d’aquí, sinó també al mateix autor, i que van contribuir a l’èxit del muntatge a Catalunya: el bilingüisme. Aquest fet ha permès als responsables poder diferenciar el vodevil que els actors estan assajant de l’obra de teatre. Herold també l’ha modernitzat introduint-hi el mòbil, amb referències a l’actualitat i ambientant-la en una mansió de la serra madrilenya, que queda més cañí.

La peça ens mostra els malentesos i les misèries del món teatral davant i darrere de l’escenari. De fet, Pel davant i pel darrera no deixa de ser un “poema d’amor cap a la gent del teatre”, afirma el director, un sentit homenatge que mostra el que passa entre bambolines, on no tot és tan bonic com sembla, però sempre des d’una simpatia entranyable. En aquesta doble ficció, de ritme trepidant, veurem el caòtic assaig de ¿Me enseñas la sardina? amb una segona part sense text, gairebé en mim, rematat amb una mena d’epíleg directament delirant i que provoca que el teatre entri en coma.

Noises Off es va estrenar l’any 1982 al Lyric Theatre de Hammersmith, a Londres. L’empresari dubtava de si aguantarien les sis setmanes previstes, i la realitat és que s’hi van estar més de cinc anys. L’èxit els ha acompanyat sempre més, i contínuament es representa en algun lloc del planeta. Una comèdia que mai passa de moda i que periòdicament torna a les cartelleres i que el públic agraeix recuperar. Fins i tot se’n va fer una adaptació cinematogràfica, amb el mateix títol, dirigida per Peter Bogdanovich, amb Michael Caine, Christopher Reeve i Carol Burnett, entre d’altres. L’obra va arribar a Barcelona el 1985 i posteriorment ha tornat als escenaris el 1996, el 2002 i el 2010.

Aquest 2018 el públic ja riu només encendre’s els llums i veure aparèixer a escena la Lloll Bertran amb un vestit impossible que fa mal d’ulls. Els adolescents es miren de reüll preguntant-se on coi els han portat. Quan cau el teló, els veterans es reafirmen en l’aposta i els púbers encara es recuperen de la pertorbació mental que acaben de viure. Chupi!, com diria la Vicky, la rossa-curta-de-gambals-explosiva de l’obra. El Borràs ho petarà, aquestes festes.