Mazoni: identitat en la diferència

25.02.2014

Fa uns dies Marc Grèbol entrevistava Jaume Pla, Mazoni, a Núvol. Aquest diumenge Mazoni va fer el concert de presentació del seu setè àlbum, «Sacrifiqueu la Princesa», a l’Auditori de Girona. Alexandre Nunes de Oliveira hi va ser i ens en fa la crònica.

 

Mazoni | Foto Bankrobber

Jaume Pla, en Mazoni, ha esdevingut per dret propi en un dels referents fonamentals de la música alternativa –i de qualitat– en català. A més, es tracta d’un personatge entranyable, que combina espontaneïtat, humilitat, bon humor i carisma. I per sobre de tot, la música li flueix d’una manera tan natural que a vegades sembla més un conductor (elegit per alguna mena de força superior) que un creador – que ho és, evidentment.

Totes aquestes consideracions les vam anar collint al llarg dels anys, seguint la seva trajectòria, i manifestament l’energia i la vitalitat contagiants que es desprenen dels seus directes. I vam tenir ocasió de ractificar-ho aquest últim diumenge, 23 de febrer, a l’Auditori de Girona, on l’empordanès va venir a presentar el seu últim llarga-durada, «Sacrifiqueu la Princesa», títol tant d’acord amb el seu tarannà, ja que ens pot remetre a l’antiguitat clàssica (concretament al mite d’Ifigènia) o a certs retombs coneguts de la política espanyola hodierna.

El primer que ens ha estranyat és que el concert no s’hagi fet a la sala gran, sinó a la de cambra, amb les entrades exhaurides fa un mes. Mazoni posseix òbviament un nombre de seguidors fidels a Girona –ciutat i província– més que suficients per omplir la sala principal, però la posada en escena ens va respondre al dubte des del primer moment: l’artista mateix cerca la proximitat i la complicitat amb el públic que només una sala petita pot donar, per fer efectiva l’ambientació del seu nou treball, que es vol més intimista. El petit format, a més, encara no sorgeix enllestit al cent per cent: tot i que els espectadors no van detectar cap errada, Pla i els seus tres acompanyants es miraven a vegades amb algun signe de compromís. Per tant, s’intueix menys incomoditat en un espai més reduït en aquest moment de transició.

Que tampoc és absoluta! El nou disc –tothom ho comenta– comporta una important inflexió en la sonoritat del projecte, ja que abandona els arquetípics esquemes guitarrers en benefici d’una composició molt més fundada en bases eletròniques. Per això Mazoni i els seus venien vestits seguint una moda vuitentera (potser reminiscent d’uns Kraftwerk, precisament els percursors de l’eletropop), utilitzant bateria sintetitzada i fins i tot un keytar (el teclat penjat amb corretja, com si fos una guitarra) – immens corol·lari d’una estètica retro. No obstant, «Sacrifiqueu la princesa» no canvia un pèl l’imaginari del bisbalenc, farcit de temàtiques urbanites i contemporànies, amb un indiscutible lirisme de caire romàntic, humor caùstic i una visió hedonista, aplicada a la vivisecció de les relacions humanes i la crítica social i política.

 

Mazoni | Foto Bankrobber

 

I l’actitud a l’escenari tampoc. Mazoni és Mazoni. Si el primer terç de l’hora i mitja d’espectacle va sorprendre per una certa contenció (potser eren els nervis), la injecció d’adrenalina va fer efecte durant la resta i es va fer ineluctable a partir de «Caputxeta» i «Eufòria» (dos clàssic del disc de consagració «Eufòria 5, Esperança 0»), obligant els assistents a aixecar-se dels seients i a inventar-se espais virtuals per ballar.

El nou treball va ser tocat integralment, ocupant la major part de l’alineació, amb «Som la carretera», «Bosc cremat» o «A.I.L.O.D.I.U» (aquesta, un dels moment álgids de la nit), entre d’altres, a deixar bones indicacions sobre el perfil d’un elapé quelcom inesperat, però ple de recursos melòdics i rítmics, com de lletres intel·ligents i inspirades. És al final, com sempre ens ha acostumat, aquest eximi creador de cançons, que reconstrueix la seva identitat –camaleònicament- en la diferència.

Cap al final, el públic va tutejar el músic i aquest no va tenir més remei que ficar-se tot sol, amb la guitarra acústica, per acabar amb la magnífica «Perduts a la boira». És que perdre’s així, val més que la pena.