Matrimoni o sexe salvatge

8.05.2016

“Avui vindrà, el teu amant?”, pregunta en Richard a la seva esposa Sarah. D’això se’n diu fer-ho a l’anglesa, amb una copeta de whisky entre mans. És l’inici de L’amant de Harold Pinter que podreu veure al Teatre de l’Akadèmia fins al 29 de maig. El dia de l’estrena a l’Akadèmia, la funció no comença fins que la mecenes italiana Elsa Peretti entra a la sala, i bona part del públic s’incorpora per aplaudir-la. Acte seguit Peretti es congratula en veu alta que sigui un director italià, Guido Torlonia, qui dirigeixi L’amant en català. Al fons de la sala, amb el cap repenjat contra la paret, hi ha d’espectador l’actor Josep Maria Flotats. 

amantfoto

Alícia González Laá i Pep Planas a ‘L’amant’, al Teatre Akadèmia

Pep Planas broda el paper de Richard, cap de família sense fills, l’home que porta els pantalons i els ingressos a la casa de camp, aïllada, deliciosa –“Que bé que s’hi està, a casa, oi?” és una frase recurrent en el diàleg que s’estableix entre els dos esposos. Alícia González Láa encarna Sarah, l’esposa burgesa que llueix a les festes i que té la cultura justa i necessària per fer de companya elegant i socialment acceptable. Pinter va ambientar l’obra a la dècada en què va escriure-la i publicar-la (1962), i res del vestuari d’aquesta adaptació sembla contradir-ho –no hi ha tauletes ni mòbils, encara s’utilitzen agendes. Assistim a la vida domèstica (i regalada) d’en Richard i la Sarah, i també assistim a la seva cara més fosca, la que ni tan sols ells mateixos volen integrar i aceptar com a pròpia. Més que una obra eminentment textual (com ho era l’obra programada anteriormnet al Teatre Akadèmia, Vespres de la beata verge), L’Amant és un joc subtil de miralls creuats: domesticitat i passió, poder econòmic i poder de seducció. Tot sense grans exabruptes i amb paraules amables.

El frenesí eròtic es caracteritza amb un gest –els cabells vermells de la Sarah-Alicia G. Láa cauen damunt les seves espatlles—, i amb el tam-tam que ens transporta a la pulsió sexual més antiga. Al so de la percussió, els personatges deixen de ser el que semblen per esdevenir el que (també) són. Més enllà de la crítica a la hipocresia sexual del matrimoni burgès clàssic, el joc de miralls que s’estableix a L’Amant pot traslladar-se a altres temps i circumstàncies. Tots som múltiples personatges i tenim capes de convenció, d’erotisme i de sexualitat crua. Aprendre a sincronitzar-les o alternar-les és una tasca de cada dia, amb moral burgesa clàssica o sense.

L’escenografia de L’Amant és de somni. No només us creureu que l’escenari és realment una casa amb una saló sinó que, a més, hi voldreu viure. Amb enginy creatiu i economia de mitjans –tot i que al bell mig d’escena hi ha una gàbia dissenyada només per a l’ocasió–, Ricard Prat i Coll ha excel·lit com va fer-ho al mateix Teatre l’Akadèmia amb els Vespres de la Beata Verge. La direcció de Guido Torlonia prima la coreografia i l’humor en lloc de capficar-se amb la tensió de la parella. S’encenen els llums i l’obra s’acaba: Sarah ha sortit guanyadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No em voldria fer pesat amb els meus comentaris sobre les obres que es representen a l’Akadèmia, però ho sabia. Es més, quan m’hi acostava, a la sortida del Boliche -un altre local de referència!-, passejant per la Diagonal, estava convençut que en sortiria satisfet. I ha estat així. Si l’obra és plena de sorpreses més o menys intuïdes, no ho han estat els resultats que mereixen un excel·lent en tots els sentits i que fan els honors a Harold Pinter. Un mestre.