Mata’m, de Manel Dueso

Malgrat que a “Mata’m” hi ha una fugaç escena de vaquers, estil spaghetti western, obra del dramaturg, actor i director Manel Dueso (Sabadell, 1953), i malgrat que un dels personatges ofereix diners a un altre per obtenir el do de la mort, la cosa no té res a veure amb aquella pel·lícula de Sergio Leone, “Per qualche dollaro in più”, aquí malgirbada amb el títol “La muerte tenía un precio” i més que popular per la banda sonora xiulada d’Ennio Morricone.

Malgrat que en la trama es fa una nostàlgica apologia del Chartreuse, el verd, un dels licors més elegants i reconfortants de les prestatgeries casolanes, el que l’autor vol recordar no és que el Chartreuse en qüestió, herència dels monjos francesos de la cartoixa parisenca de Vauvert, es va destil·lar i embotellar aquí mateix, a Tarragona, des del 1904 fins al 1989, sinó que el licor fet de la combinació de les herbes secretes, que només saben tres monjos, és considerat un elixir de llarga vida. Vida i mort, doncs, són els dos eixos sobre els quals rebota aquesta peça literàriament molt ben escrita per Manel Dueso —un autor desaprofitat potser perquè per generació no forma part de la colla de la nova dramatúrgia catalana— i teatralment molt ben interpretada pel quartet de luxe escollit en aquesta posada en escena, amb una perfecta escala generacional de dalt a baix: Boris Ruiz, Francesc Orella, Aurea Márquez i Carlota Olcina.

“Mata’m” és una obra d’humor negre i també de moments de tendresa. Però també és una obra que destil·la, com el Chartreuse, els estats anímics de cadascun dels quatre personatges: Arnal (Francesc Orella) és el propietari d’un pub que ha decidit abaixar la persiana del local —l’espai tancat on té lloc tota la trama— i que, a més, vol posar data de caducitat a la seva vida. No es pensin els espectadors que amb això es desvela ara i aquí el secret de l’obra perquè sabran, només fer-se el fosc inicial —primera escena—, que hi ha un mort i que el mort és l’Arnal.

Al seu voltant, gira en Bastero (Boris Ruiz) un expresidiari que ha pagat condemna per haver assassinat la seva dona, afamat per trobar ara una dona que li doni una mica d’amor, i a qui l’Arnal oferirà dones i diners, a canvi que premi el gallet i executi la seva mort en el dia i l’hora acordada pels dos. Entre ells, hi ha Chirli (Aurea Márquez) una exprostituta, ara ja viuda de l’Arnal, que es mou entre la seva passió pel marit perdut i la feblesa pels desitjos carnals d’en Bastero. I, la més jove del quartet, Devita (Carlota Olcina), filla de l’Arnal i la Chirli, amb somnis de ballarina, amb un Déu al cos que no dissimula ni la falsa modèstia i amb aspiracions de ballar aviat a Nova York davant de qui mani més, ja sigui l’alcalde, el president o qualsevol rei. L’obra, més que amagar un desenllaç sorprenent, es va paladejant durant una hora i mitja, amb un llenguatge molt polit i un cert aire simbòlic de Dirty realism, de decadència moral i social, sense valors. Manel Dueso mou els personatges endavant i endarrere en el temps i estructura el muntatge bàsicament en diàlegs de parella i en solos que no es poden considerar monòlegs, però que demanen que qui els interpreta tingui la capacitat actoral que desprenen els quatre protagonistes.

Tots quatre, doncs, tenen l’oportunitat de mantenir petits duels mà a mà i també d’enfrontar-se sols davant el perill, ja sigui amb el diàleg interior de l’Arnal amb el seu doble invisible, els passos de ballet somiats de la Devita, l’enyorança de la passió apagada de la Chirli o el rèquiem per una mort ben pagada amb retorn inclòs a la garjola d’en Bastero.

“Mata’m” és una excepció teatral singular entre la collita més recent de l’escena catalana que els interessats en el sector no s’haurien de perdre per descobrir que hi ha encara noves veus com la de Manel Dueso ni que vinguin d’abans que s’inventés la nova dramatúrgia catalana.

Intèrprets: Aurea Márquez, Carlota Olcina, Francesc Orella i Boris Ruiz. Composició i producció musical: Bàrbara Granados. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Xarli. Il·luminació: David Bofarull. Mescles i disseny so: Tomi Pérez. Vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Núria Llunell. Mestra de ball: Montse Colomé. Ajudanta producció: Nati Sarrià. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Manel Dueso. Producció executiva: Bitò Produccions, S.L. Grec 2014. La Villarroel, Barcelona, 11 juliol 2014.