Masculinitat desballestada

14.12.2012

El barceloní Cesc Gay retorna  a la cartellera cinematogràfica amb un esplèndid film de títol amb certes afinitats amb el western com Una pistola en cada mano. No es tracten de cowboys del llunyà Oest sinó homes que ronden la quarantena en un entorn urbà i contemporani. Un retrat coral i fragmentari de diferents personatges que es troben en duets successius i al final conflueixen tots plegats però per separat en un àpat final.

 

 

Un encadenament de trobades d’amics, d’ex-parelles o d’amants en diferents llocs de la ciutat que posen en solfa unes relacions humanes presidides sobretot pel ridícul d’uns mascles en franca decadència. Cesc Gay exposa un mosaic masculí per trinxar-lo a base de sarcasme i crueltat a través de la mostració d’unes actituds sovint patètiques i vergonyoses malgrat la vulnerabilitat detectada.Retrobem els universos coneguts de la maduresa però ara passats pel sedàs d’una despietada i feridora ironia.

Cesc Gay es serveix d’un star system hispànic pletòric de facultats i recursos en què els actors brillen a una alçada inusual en el nostre cinema gràcies a un desplegament prodigiós de matisos, mirades, gestos i posats.  No es tracta de privilegiar a ningú per damunt dels altres però en una pel·lícula carregada de grans moments tan sols assenyalar la interpretació de Javier Cámara que vol recuperar l’amor abandonat així com el temps perdut, o la de l’argentí Ricardo Darín empaitant a la seva dona adúltera, o la miserable conducta d’un Eduardo Noriega. Tots transmeten una càlida humanitat i una tendra fragilitat alhora que s’exposen inexorablement a un càstig implacable per culpa de les seves debilitats  i flaqueses.

No cal dir que l’èxit de l’operació de despullar anímicament i moralment aquests tristos i solitaris mascles al llindar de l’estupidesa i de l’amargura compta també amb l’ajuda inestimable d’un guió excepcional escrit a quatre mans pel mateix Cesc Gay i el company Tomàs Aragay ple d’intel·ligència i mordacitat amb rèpliques i contrarèpliques brillants i esmolades. En aquest gust exquisit per diàlegs enginyosos i, també, esmolats i enverinats, sovint el director no pot refrenar una disculpable tendència a les frases sentències, les màximes, els diàlegs lapidaris.

Al capdavall, aquesta pel·lícula de construcció mil·limètrica perfecciona els engranatges anteriors de films com A la ciutat o V.O.S, encara que en algunes ocasions la posada en escena apareix massa deutora de la funcionalitat de la planificació en plans i contraplans que li atorga una certa rusticitat i encotillament en les maneres.

 

Etiquetes: