Martí Domínguez. Una bibliografia de la mort

25.09.2017

Hi ha algunes morts simbòliques que no poden passar inadvertides en la cultura occidental. Una és la mort de Déu, pronosticada per Nietzsche, el 1883. L’altra és la mort de l’autor, explicada per Roland Barthes, el 1967. Partint d’aquests antecedents, la propera víctima hauria de ser el crític literari. Això no li ha passat per alt a Martí Domínguez, autor de la L’assassí que estimava els llibres (Proa), una novel·la inclosa al catàleg de la Setmana del Llibre en Català, presentada el passat dijous 14 de setembre. Aquesta història de ficció, ambientada a València, és una proposta interessant que agradarà als lectors i que satisfarà els experts. Si més no, l’assassinat d’un crític literari, com argument principal, a manera de correlat, hauria de ser un factor dissuasiu per a les ressenyes negatives. Així que, periodistes, vosaltres sabreu!

Martí Domínguez | Foto: Martí Albesa

Com és propi del gènere policíac, els esdeveniments comencen a desgranar-se a partir d’un crim. En aquesta ocasió, el cadàver és Guillem Gual, un crític incòmode que s’havia guanyat enemistats a base d’opinions demolidores. Al lloc dels fets, s’hi troba un llibre publicat per l’editorial universitària Incitacions: L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Així, tots els indicis apunten a un homicidi performatiu amb voluntat de literatura escènica, per la qual cosa, de seguida, es demostra la necessitat d’una investigació bibliogràfica més que no pas forense.

A part d’això, aquesta mort té repercussions sobrevingudes dins les instàncies textuals, ja que, l’assassinat del crític, entès com a metàfora, suprimeix el paper de l’intermediari entre l’obra i el públic, de manera que, els lectors, tot d’una, ens trobem sols davant d’aquesta història, que, de sobte, comença a desbordar-nos amb un augment de les pulsacions narratives. L’absència evident de Guillem Gual fa que nosaltres, inconscientment, ens preguntem què hauria dit ell d’aquesta novel·la de Martí Domínguez que ara estem llegint, sense adonar-nos que afegim responsabilitats a la lectura. La seva ressenya impossible, ens convida a posar-nos al seu lloc per jutjar L’assassí que estimava els llibres, intentant no esdevenir, nosaltres mateixos, una nova víctima.

Efectivament, hi ha una gran nombre de candidats sospitosos d’haver comès el crim, tots ells, escriptors que havien estat objecte d’escarni per part del crític assassinat. Aquest conjunt de títols i d’autors conformen una bibliografia de la sospita que s’ordena en forma de laberint de cites del qual és impossible fugir. D’aquesta manera, el lector queda engolit per les textures narratives i, com en un joc especular de mise en abyme, se sent presoner d’una realitat feta exclusivament de paraules. La novel·la és plena de miratges metaliteraris.

És cert que, en determinats moments, podem arribar a sentir una lleugera claustrofòbia textual, però, Martí Domínguez té l’habilitat de dosificar-la dins un relat molt dinàmic i suggeridor, que alterna alguns recursos del best-seller per captivar les expectatives dels lectors i mantenir el seu interès. L’assassí que estimava els llibres és, sobretot, una novel·la molt ben construïda que admet, entre les seves pàgines, una gran quantitat de personatges amb històries particulars que van diversificant l’acció, a l’hora que avancen els descobriments policials sobre el cas, fins que, definitivament, acaben confluint totes les derivacions del relat amb la coherència d’una sola història enigmàtica i sorprenent. Aquestes trames secundàries estan protagonitzades per tres famílies instal·lades a València, les quals, sense voler-ho, comparteixen vincles que es van estrenyent de manera progressiva. Es tracta dels Garín, dels Cantallops i dels Tena. Entre ells, s’estableixen afinitats i ruptures que inclouen una gran varietat de matisos, des de l’amor fins al rebuig passant pel sexe desenfrenat. Aquestes relacions explosives esdevenen vàlvules d’escapament per a la lectura, respecte la trama principal sobre l’assassinat.

El personatge que suporta més pressió, dins el text, és Agustí Tena, l’inspector de Policia que investiga el crim. D’una banda, el lector li pressuposa el deure d’arribar a l’entrellat del cas i, de l’altra, el compara, inevitablement, amb aquells protagonistes cèlebres del gènere negre, en un exercici legítim d’intertextualitat. Per això, al costat de l’inspector, s’hi comencen a transparentar les ombres figurades de Philip Marlowe, Sam Spade, Auguste Dupine, Sherlock Holmes o el seu compatriota, Pepe Carvalho. Aquests personatges confirmen unes diferències insalvables entre el detectiu privat i l’inspector de policia, que es basen, sobretot, en una qüestió de poètica. A diferència de tots ells, Agustí Tena no ha sortit de cap facultat de filologia ni ha estudiat a Oxford, la qual cosa el converteix en un personatge més prosaic però, definitivament, més humà i més realista. En aquest sentit, l’inspector esdevé un referent molt proper al lector, ja que pot identificar-s’hi i progressar amb ell, conjuntament, a mesura que avancen els fets, tal i com passa a les novel·les iniciàtiques. No hem de perdre de vista que el seu propòsit consisteix en desxifrar un crim que s’ha preparat literàriament i, per aquesta raó, no té mes remei que introduir-se al món de les lletres, sovint hermètic i endogàmic. En aquest context, l’inspector esdevé, pràcticament, un anti-heroi, ja que representa valors totalment oposats a aquest entorn i s’evidencia la seva incultura. Aquestes mancances, lluny de ser un defecte, s’aprofiten per a fer una crítica social que té, en el seu punt de mira, l’esnobisme i l’elitisme de la cultura. El lector tindrà l’oportunitat de seguir aquest debat, llegint entre línies i, finalment, no podrà evitar sentir-se interpel·lat per totes aquestes qüestions que l’afecten, directament, i que condicionen la seva lectura.

Mitjançant el recorregut d’Agustí Tena a través de les editorials o de les facultats universitàries i a partir de les seves entrevistes amb professors, traductors o escriptors, el lector acaba coneixent, des de dins, les intimitats del món de la cultura i de totes les seves casuístiques menors, sovint penoses, on abunden els recels, les enveges, els interessos, les intrigues… Així, se’ns demostra que la literatura, en cap cas, no és aliena a totes aquestes disminucions pròpies de l’ús mercantil, a través de la seva retòrica de corrupcions, sabotatges i depredacions.

Amb aquesta novel·la, Martí Domínguez es reivindica com un autor solvent entre els gèneres de ficció i cal reconèixer la seva habilitat a l’hora de construir una història intensa i absorbent. Encara que l’autor hagi fet concessions a l’escriptura directa i superficial del best-seller, esperem que això serveixi per atreure al públic majoritari i faci créixer el seu nombre de lectors.

Etiquetes: