Marta Batallé i les receptes de la vida

10.03.2019

L’origen de les cols violeta és la primera novel·la de Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978), llicenciada en Administració d’Empreses. En una òpera prima t’hi esperes excessos o mancances, errades bàsiques o estils encara en construcció. No és el cas de Marta Batallé, la qual ordeix una trama senzilla però efectiva en una novel·la fresca i realista, d’atenció al detall, molt ben escrita i amb més profunditat psicològica, més motius de reflexió i més contemporaneïtat que en moltes novel·les d’escriptors presumptament consagrats. El títol del llibre, això sí, es podria haver centrifugat una estona més. I el ritme, en alguns moments, necessita un punt d’acceleració. Foteses.

Marta Batallé a la llibreria Calders | Foto Ester Roig

L’interrogant atàvic que planteja la novel·la, “on ens dirigim i on volem estar?”, infereix un tarannà optimista i de segones oportunitats, malgrat totes les dissorts que hi planen i que s’entrellacen com les anelles d’una cadena. A partir de les relacions amb els altres, cadascú es crea la seva pròpia identitat perquè “la vida és una suma de decisions”. I la identitat de la Maria Bertran, la protagonista d’aquesta Terra Baixa contemporània, és una identitat redescoberta als trenta-un anys. Sociòloga de professió i dona de rutines, treballa a Barcelona, mig conviu amb l’Arnau, arquitecte addicte al mòbil i a la feina, i té cura de la seva germana Sara i del seu pare vidu, el doctor Bertran, un home negat per a la ironia i amb una capacitat d’abstracció infinita. La Sara, des de la mort de la mare, s’ha tancat en ella mateixa en una tristesa perpètua ―com les tortugues que té a la peixera―, i el pare s’ha concentrat en la feina a l’hospital sense deixar marge a les emocions.

A les primeres pàgines i després d’apuntar aquest panorama realment gris i monòton, a la Maria se li ofereix la possibilitat d’anar a treballar nou mesos (el temps que es gesta un nadó que encara no arriba) a les oficines que la seva empresa té a Tolouse, a col·laborar amb el projecte “Anàlisi de la integració de les terceres generacions d’immigrants a la zona”. Un cop acceptada la feina, després de pensar-s’ho molt perquè se sap (o es creu) imprescindible, cordó umbilical de la Sara i equilibri de la família, la Maria decideix instal·lar-se a la casa dels seus avis a la Rue Pasteur, 16, de Mirepoix, al sud de França, on al començament serà la forastera urbana i impacient que no encaixa.

Mirepoix és un personatge més de la novel·la, en la mesura que conforma un microcosmos farcit de secundaris de primera, de gent entranyable, que entretenen la Maria durant la seva estada al poble de cases “com d’un conte dels germans Grimm”: Chez Baillard, el botiguer corpulent i barbut del poble, un seixantí que escolta heavy a volum estratosfèric, que va perdre un fill de trenta anys i pensa guanyar un concurs a París amb cols de color violeta, una varietat de col local, una espècie recuperada; Muriel, la companya estadista de la Maria a Tolouse, una dona que encadena tòpics sobre els pobles, pren barretes energètiques i fa servir aplicacions per lligar; Jérôme, ulls verd gris, nas puntegut, cap rapat, metre noranta, ex esquiador cèlebre, rei de la secta, mascle alfa embolicat amb una dona casada i fillada, la Céline, i ànima del Café Castignolles, un bar de poble només per homes, excepte quan s’hi fan festes amb concursos de cultural general, un home que “sembla que surti d’una col·lecció de cromos i el distribueixin pel poble. És a tot arreu”; l’Arnau, que aprofita que ha d’anar a un mercat d’antiguitats a Pamiers i visita la Maria a Mirepoix. L’imbècil fa servir el mòbil fins i tot per escollir el restaurant on anar a sopar, fa fotos a les vinyes i espera els comentaris de les xarxes socials o juga al Clash Royale mentre, d’amagat, es fa perfils en webs de relacions esporàdiques.

La Maria passa a integrar definitivament l’elenc del poble, a ser una més de Mirepoix, quan Monsieur Baillard la convida formalment al saló internacional d’agricultura de París per presentar les cols violeta. Ella farà de cap expert, de creadora de les claus necessàries per a l’èxit comercial del producte i de connexió amb el públic de la fira. Pintura vegetal (l’antocianina) que fa les delícies dels assistents. El viatge de Baillard, el seu fill Jérôme i la Maria a la capital francesa és tot un èxit, es converteixen en trending topic: #colsliles #colsbaillard. I triomfa l’amor, un amor no premeditat, autèntic, inesperat.

L’estil de L’origen de les cols violeta és ric i ben treballat. Combina el monòleg interior narrat dels protagonistes o, el que és el mateix, un narrador plural, amb diàlegs, directes i indirectes, i la diferència de registres emprats i la incorporació de missatges, correus electrònics i hashtags d’Instagram. La novel·la juga amb la idea dels prejudicis (i dels tòpics) i els relativitza. Sí que al poble hi falla “l’Internet”, les veïnes són tafaneres, hi ha insectes pertot, els habitants són intuïtius, la freqüència de la ràdio es descantella sovint, es valora el producte fresc i original (com l’albergínia blanca o la col violeta que fa “clorofilar” de bona que és) i la lentitud, s’etziben uns renecs més elaborats, hi ha qui canvia una paraula per una altra, tothom ajuda tothom i es fa sentir foraster al foraster. Però l’autora també reivindica una intel·ligència cultural de poble, una manera de fer molt més humana que a les ciutats i una idea de família que contrasta amb la individualitat i la solitud de les urbs. Els prejudicis també sobre els “gavatxos” per part de la Sara, abans que la Maria marxi a Mirepoix, es fan miques a mesura que avança el relat.

La novel·la dona un consell clar i ho fa sense alliçonaments: trobar un lloc al món i fer-ho sols, sense cap manual d’instruccions per entendre’l. Com fan les moreres, que s’obren pas entre les males herbes. Marta Batallé ha escrit una primera novel·la que, en cap cas, ho sembla. Acabes el llibre amb aquella sensació que et sobrevé quan has entrat a un restaurant nou a dinar, has menjat prou bé i a la tarda no tens gens d’agror d’estómac.