Màrius Sampere, el cíclop del Besòs

8.12.2014

Aquest dimarts 9 de desembre Viena Edicions presenta L’escala de cargol, un nou llibre de Màrius Sampere. La presentació tindrà lloc a la Llibreria Alibri (C/ Balmes, 26) a les 19h i anirà a càrrec de Sam Abrams i Jaume Sayrach, de l’associació Fòrum-Grama. Jordi Valls ens presenta aquí dues novetats de Màrius Sampere: L’escala de cargol (Viena) i el poemari Dorm / Els espais ocupats (El Pont del Petroli).

Màrius Sampere | Foto: Pont del petroli

Màrius Sampere | Foto: Pont del petroli

Màrius Sampere és un poeta que ens torna a demostrar que està en plena forma, ha resistit els sacseigs dels temps que li han tocat viure, i no s’ha rendit davant dels menyspreus, prejudicis i classificacions acadèmiques; sempre s’ha escapolit de les cadenes amb eficàcia, com un Houdini de la poesia, amb tenacitat i dreceres sorprenents. Aquest hivern ens torna sacsejar i ho fa amb dues novetats imprescindibles : L’escala de cargol (Viena), de clara adscripció colomenca, i Dorm / Els espais ocupats (El Pont del Petroli), un llibre de poemes amb marca badalonina. Les dues noves propostes de Sampere tenen una clara visualització territorial en la comarca del Barcelonès Nord, d’on Màrius Sampere n’és un supervivent, i sense cap mena de dubte, en un àmbit globalitzat, una de les millors mostres de la poesia contemporània.

L’escala de cargol

A partir de les proses que li demanava la revista Fòrum-Grama de Santa Coloma de Gramenet, Sampere, ha confegit una tramat de camins sinuosos que aporten pistes per conèixer aspectes importants de la seva biografia, del paisatge viscut, i de la seva poesia. Jaume Sayrach en el pròleg del llibre ha definit en Màrius com un home que viu en una dualitat anímica:

“A mesura que vaig anar coneixent el Màrius com a amic i company, i la seva poesia, creixia en mi l’interrogant de com compaginar ambdós actors: d’una banda, l’home bonhomiós, cordial, tranquil, gens fanàtic i, en certa manera, bon vivant, i de l’altra, el poeta constantment barallat amb el món i amb la vida.”

El pròleg de Sayrach s’ajusta com anell al dit a L’escala de cargol i no ho dic com un elogi buit de contingut, poques persones coneixen el Màrius persona amb l’exactitud humana que el coneix en Jaume, l’amistat és reeixida perquè hi ha transfusió d’intimitats que només poden ser enteses per gent de la mateixa generació.

L’escala de cargol, és un llibre que a la contraportada es defineix com a “tridimensional” —compost de prosa, poesia i biografia—, i que jo qualificaria de llibre calidoscòpic, i afegiria altres elements compositius importants: la fotografia, la reflexió sobre diferents aspectes de l’experiència vital, els estats d’ànim, la filosofia, la teologia i la prestidigitació verbal. La virtut del plantejament del llibre el devem a un dels artífexs silenciosos del projecte, el periodista Eugeni Madueño. De fet, els articles de Màrius Sampere emmarquen impecablement els poemes amb què tanca cada reflexió. Són com una clau de pas que permeten una interpretació possible al poema, una mena de guia de lectura personal i amb voluntat més de crear una atmosfera d’aproximació que embolcalla, que de fer una precisa explicació dels motius que van induir a escriure’l. Aquesta és la principal singularitat del llibre, també l’aportació de retrat fotogràfic, que ens transporta a una altra època, on podem observar la imatge metamòrfica canviant de Sampere ens sorprèn i alhora ens convida a llegir-lo des d’un angle familiar, íntim, diferent de l’habitual.

Sampere parla amb un to de vegades tremendista però no exempt de tendresa, l’estirabot, el contrast abrupte, aboca al penya-segat però s’estimba fent cercles, amb algun element de salvació referencial, diu Sampere:

“I tornant als pares i l’angoixa de ser, acostumem a dir, referint-nos a tot en general —salut, diners i amor—: Déu ens ho dóna, Déu ens ho pren, lloat sigui! I malgrat la barbaritat, hom té raó: sempre torna la primavera. Jo malpenso, però, que la primavera dissimula, emmascara, adorna, celebra i glorifica el fracàs de la Creació. Fracàs que no ens impedeix, malgrat tot, dedicar un poema als meus morts.”

La tendresa, l’amor viscut, redimeix davant d’un futur incert i molt probablement tràgic. I quin són aquests àngels protectors del Màrius? Són amplament tractats en l’article que ell titula més endavant “La fotografia dels fantasmes”, on deixa clara referència de com s’emmiralla amb l’infant que va ser:

“No puc dir que jo fos feliç, llavors; però crec que sí. Perquè era una criatura ignorant, un animalet, un ninot de cera i cotó. En realitat, un projecte de fantasma. Anava cobrant les mides i la consciència volàtil. Un esbós amb els ulls d’un blau destriat, amb cabells blanquinosos de tan rossos, amb cara de passar gana i, naturalment, de no haver viscut la meva mesura rasa.”

En certa manera equipara aquesta criatura ingènua encara, amb el gos Satan, en qui acaba reconeixent l’animalitat de l’instint de l’infant Màrius. En un aforisme Sampere deixa clara la seva revolta com a ésser racional, que no va demanar ser: “Que la Mare Natura ens perdoni si som uns fills de puta.” Mestre de la paradoxa encara deixa algun exemple clar de la seva postura davant de les postures racionalistes: “Detesto la coherència. No sempre he de mentir.” o “Si dic Sí, no nego el No: l’afirmo.”

Hem de partir que Sampere ho qüestiona tot, és un poeta irreverent, però amb causa. Cap paraula sense sentit sura dels seus versos, i les proses que precedeixen els poemes de L’escala de cargol ens ho demostren. La poesia de Sampere no és una poesia a la babalà, està molt pensada, molt reflexionada. Amb un humor molt particular, molt anglès, —de vegades em recorda les entrades que feia Alfred Hitchcock cada cop que presentava una pel·lícula de suspens per la televisió— Res no és el que sembla i en com interpretar el detall hi ha la diferència de visió de la realitat. No espereu però, linealitat de discurs en un poeta. Absteniu-vos els racionalistes radicals! Per Sampere,

“la vida no és, desmentint el poeta, cap «riu que va a la mar…» i que, contemplativament, es pot seguir amb la vista admirada i devota. No. És un riu, sí, però turbulent i malferit, d’onades consecutives, brutes i perilloses.”

I en aquesta navegació fluvial, Sampere arrenca des de la seva infantesa a l’entorn de la família. La importància educativa i afectiva dels pares amb les seves “turbulències” domèstiques, que l’aboca sovint al pessimisme de Cioran però també a la seva particular manera d’entendre la tendresa:

“Jo malpenso, però, que la primavera dissimula, emmascara, adorna, celebra i glorifica el fracàs de la Creació. Fracàs que no impedeix, malgrat tot, dedicar un poema als meus morts.”

Màrius Sampere amb Jaume Sayrach | Foto d'Eugeni Madueño

Màrius Sampere amb Jaume Sayrach | Foto d’Eugeni Madueño

Sampere és un poeta de verticalitats, ascendents i descendents, en cercles concèntrics, arribant a punts insòlits i molts cops inexplorats a les nostres lletres. En aquesta ascensió hi ha l’arabesc de la música que el guia, una música en la retòrica de la seva particular veu poètica. Ens podem preguntar: ¿Qui ens parla des dels poemes de Sampere? L’autor? El narrador omniscient? Una veu externa al poeta i al poema? No queda clar. Sampere és qui diu ser? Tinc la intuïció que existeix la simultaneïtat de diferents Màrius Sampere en un sol poema. El que presenta l’atmosfera estranya, el que clama i s’emociona, i el lúcid que desenllaça amb contundència i llum. En aquest tractament és fonamental el llenguatge intangible de la música. Recordem que Sampere ho és, de músic, coneix les alçades i caigudes dels grans compositors romàntics, particularment sent una devoció especial per Wagner, Lohengrin, Parsifal. El doctor Pere Ballart, al llibre L’única certesa… Primer Simposi Màrius Sampere de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008 —Simposi, per cert, realitzat a la Torre Balldovina, casa d’estiueig dels Sagarra, actual Museu Municipal de Santa Coloma de Gramenet— escriu aquest passatge revelador a propòsit de l’obra samperiana:

“(Poques coses hi haurà més discutides que la genuïtat del cristianisme de Wagner), més enllà també de la seva música meravellosa, ens parla d’assolir la virtud a partir del sacrifici i de l’ascesi, ens parla de conèixer d’una manera no necessàriament racional i de trobar el propi equilibri gràcies a la pietat i a la renúncia (i no és sobrer recordar que Wagner, traspassat de pensament oriental, havia començat pensant a fer una òpera sobre Buda, o que trobem reminiscències de la història que acabo d’explicar en un lloc aparentment allunyat com ho pot ser Matrix, la pel·lícula dels germans Wachovski: Neó és Parsifal, naturalment. Les bales que s’aturen en l’aire, la Llança d’Amfortas. Etc, etc. I tampoc és sobrer recordar que el pensament postmodern ha cregut convenient tornar al mite de Parsifal per qüestionar-se la disgregació del subjecte, com ha fet per exemple el filòsof eslovè Slavoj Zizek).”

Aquest passatge de Pere Ballart em serveix per anar al nucli que el poeta Sampere ens revela, avalant amb una precisió sorprenent la mirada de Pere Ballart a la mirada ideològica de Sampere. El poeta, a la prosa L’etern retorn encara reblarà:

“Si bé l’etern retorn, concretament Die eiwige Wiederkehr, correspon al romanticisme de Nietzche, cal remuntar-nos molts anys enrere, fins a la Grècia d’Heràclit, per establir contacte amb el lógos, l’etern principi del foc vivent, la guerra cíclica de totes les coses. Per bé que, encara abans, l’hinduisme ja feia servir el terme kalpa per designar una infinitud d’anys que es repetirien infinites vegades sempre més. Això, que sembla mera fantasia, unit a l’evolució circular que proposava Averroes i la reconciliació implícita en l’epocatàstasi d’Orígenes i, també, a la cosmologia contemporània de G. Gamow, ens situa en la necessitat d’haver d’admetre la volubilitat d’un atzar per damunt de la severitat anacrònica dels dogmes. Sobretot ara, quan la ciència es decanta cap a l’indeterminisme, antesala de la ficció.”

A fe de Déu! Encara hi haurà qui afirmi que Sampere és un autor críptic? Que no coneix la matèria que tracta? Sampere és el compositor de la seva poètica. Encara hi haurà qui qüestioni l’alçada intel·lectual i artística de Sampere? La resposta és a L’escala de cargol; si hi ha algú que en dubti, de Sampere, a L’escala de cargol té una clau de pas, utilíssima, brillant i bella! Sampere és un poeta contemporani, amb majúscules, i el problema de la recepció de la seva obra, és que, lamentablement, la intel·lectualitat catalana, i no diguem de l’espanyola, encara no ha entès el món actual, la dimensió de la globalització a la cultura contemporània. Sampere ja ho estava descrivint als anys vuitanta i noranta del passat segle aquestes qüestions que són actualment sobre la taula del pensament modern. Molts s’emmirallen en la sociologia de Zygmunt Bauman, de Gilles Lipovetski; Sampere, ja era allà per mitjans propis, sense les baules del món acadèmic, però molt pocs ho han sabut veure.

Un vers de Màrius Sampere a la llera del Besòs | Foto: Beat

Un vers de Màrius Sampere a la llera del Besòs | Foto: Beat

Dorm / Els espais ocupats

L’evolució de Sampere aporta una poetització insòlita a les nostres lletres, l’originalitat és indiscutible per molts motius. Sampere inventa el món a partir de la realitat devastada de la metròpoli, i el seu imaginari obeeix bàsicament a la lectura, la música, la pintura, la família i el paisatge. A partir d’aquests referents generals, la reflexió lúcida del poeta es desenvolupa en un plànol paral·lel a la realitat. En el món d’Alícia a Alice’s adventures in wonderland de Lewis Carroll, els esdeveniments són ben lògics, encara que el curs de l’acció ens remeti a referents onírics pertorbadorament recognoscibles. De fet, a la poètica de Sampere hom podrà observar, en un moment de la seva producció, una fugida cap a endavant, un viatge sense retorn anunciat a partir d’Ens trobarem a fora (Proa, 2006), i que es va eixamplant o encongint al voltant del pensament nihilista. Som davant doncs, de la màgia d’un prestidigitador que inaugura a cada poema el seu propi ordre. La màgia del demiürg.

A Dorm / Els espais ocupats Sampere ens ofereix una nova ració de saviesa ben tramada en versos contundents i inquietants. Els poemes fluctuen en una constant comunió de les idees i de la música interna del poema:

“Llavors, les paral·leles
es troben a casa, es despullen
i apaguen el llum. I el misteri
recobra la simplicitat
de les aranyes filoses.”

Observem el domini del ritme, l’administració de les pauses, l’exacta paraula per fer expressiu el sentit de cada vers, la suspensió de la idea que acaba resolent amb aquest final concret. D’altra banda, són importants les teories que Sampere construeix i destrueix com si es tractés d’un joc infantil, Sampere juga amb la imaginació per camins propis de la seriositat i coherència del discurs filosòfic, polític, ètic, o epistemològic, un bla, bla, bla… que pren la quotidianitat del món modern, on sovint, l’excés de trànsit a les vies del discurs contemporani, porta Sampere a possibilitats insòlites del pensament més enllà de l’onirisme de les avantguardes, perquè encara que el llibre es tituli Dorm / Els espais ocupats és un poemari molt despert, ple de símbols que ballen al so del poeta:

“Però no som dos
a viure més, sinó tres
gotes de saliva transferida.”

El llenguatge no és innocent, tampoc no és culpable, però és poderós i Sampere, n’és conscient en tot moment:

“…el vell
depredador primer, fill del segon
campaner major, germà de llet
del sanguinari absolut, el més feliç.”

La felicitat de qui deconstrueix la creació per pura regeneració i plaer. La seva longevitat el porta a ironitzar sobre el final.

“Fins aquí he parlat jo,
més amunt ho faran els transportistes.”

Les sentències de punt i final tenen una excepció en el mateix autor.

“¿Qué es la vida. Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión”

Si Calderón de la Barca sentencia la farsa de la vida, Sampere la conclou amb la sàtira. Com he remarcat abans, en aquest darrer Sampere destaca la transformació del que podríem anomenar “el discurs esperat”. Sampere fa servir tots els elements que té a l’abast per menar el lector per camins de l’estranyesa, els monstres que crea l’apropen a la mirada dels artistes de Dau al Set, concretament a Joan Ponç:

“Els fills que tindrem
seran bellíssims
depredadors, diminuts
déus golafres, longituds
inconscients del seu amor essencial,
la gràfica continuació del món
en oposició a l’univers fantasma.”

Una altra característica, que és marca Sampere, és l’ús magistral de les sentències i interrogants, obrir paradoxes que alhora van obrint altres paradoxes, totes irresolubles des de la linealitat del discurs. En definitiva, Sampere és un irreverent de cap a peus, subverteix l’ordre d’una lògica comuna. A la seva poesia triomfa la mirada individual, entròpica, fantasiosa

“i no, no és això, em menjo a mi,
més encara, vaig menjant-me
tot, fa molt de temps, ara m’escuro.”

En un dels Versicles escampats al jardí arriba a dessacralitzar la idea de saviesa: “gràcies a aquesta fúnebre composició he sabut que la saviesa era el greix sobrer de la panxa del papu, el devorador de criatures” La irreverència de Sampere sembla no tenir límits:

“Penso que la fórmula, la resposta
a totes les preguntes
suspeses, podria
ser aquesta: quan vingui el masover,
o bé aquesta altra: demà
que és festa. O no, o totes dues
ficades al llit
del malalt d’amor.”

La prestidigitació verbal pren unes vies insòlites a la nostra cultura, som davant d’un poeta únic, gens habitual i problemàtic per la crítica. On situem Sampere? En quina generació, corrent, prisma, influència…? Sampere és un poeta incòmode, rar, inclassificable. Un dels millors poetes del món.

Com he remarcat al començament, es tracta, de dos llibres: L’escala de cargol i Dorm / Els espais ocupats emmarcats al Barcelonès Nord, llibres importants, perquè ens aporten dades i pistes sobre Màrius Sampere fins ara inèdites. I ens torna a demostrar que és un poeta que ens remou, amb les certeses que destil·la, el desplegament de les contradiccions de la vida. Sampere, agut, i sempre lúcid, ens ofereix un relat postmodern que entronca amb els coetanis del món. I, si a la vora del Besòs hi ha en Sampere, a Long Island hi ha John Ashbery, a Cracòvia, fins fa molt poc, Wislawa Symborska, a Estocolm Tomas Tranströmer, a Kwangju —Corea— el poeta Ko Un… I Sampere hi és, allà, reitero, entre els millors poetes del món.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Només una petitíssima correcció: no és epocatàstasi, sinó apocatàstasi, retorn de la caiguda, la doctrina que defensava la salvació final del mateix diable, gràcies a la misericòrdia infinita de Déu.