Marina Garcés i la necessitat de trobar-nos en les paraules dels altres

1.11.2017

Dimecres passat, l’Ateneu Barcelonès donava el tret de sortida al curs de l’Escola d’Escriptura i ho feia amb una dosi de creativitat al quadrat. Marina Garcés (qui va impartir la lliçó inaugural del curs), Isak Férriz, Anna Guitart, Laia Santanach i Clara Peya van ser-ne els protagonistes, juntament amb l’audiovisual de Fran Ruvira i les paraules de Jordi Casassas, director de l’Ateneu, Pau Pérez i Jordi Muñoz, i els directors de l’Escola d’Escriptura.

Marina Garcés | Foto: Revista Valors

L’Ateneu es va omplir de paraules. Paraules vives: dites, recitades, cantades, ballades; però, totes elles carregades de sentit, però també de resistència i esperança. Tal com recordà Casassas, la cultura és, en aquests dies convulsos que ens acompanyen, una forma de resistència. No és la resistència l’última forma d’esperança? I quina millor manera de resistir que fer-ho tot festejant?

Immersos en un batibull d’emocions, contradiccions i excepcions, de sobreinformació i badomeries, la cultura pot convertir-se en un bon oasis. Un oasi ben allunyat dels imaginats jardins d’Edèn, tancats amb pany i forrellat. Un oasi que hauria d’estar a vessar, amb les seves portes obertes de bat a bat.

“Em fa il·lusió estar en un lloc que s’autoanomena escola” foren les primeres paraules amb què Garcés encetà la lliçó inaugural de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès referint-se a la institució. L’escola és l’espai on trobar-nos, on créixer, on exposar-nos, on poder ser, en plural. I, com ens recordà Garcés, també, els llocs on arribar i tornar. Les escoles són o haurien de ser espais oberts, a tothom i en tot moment. Qui no voldria tornar a l’escola? Tots, un dia o altre, marxem de l’escola, amb una motxilla que ens pesa de coneixements i, a molts, de recança. Quants, però, carregats de noves vivències i amarats de nous coneixements hi tornem, a l’escola? Per què no ho fem? Que potser ens fa por pensar o reconèixer que encara estem aprenent?

Què ens du, de menuts, a entrar a les escoles sinó aprendre col·lectivament, els uns dels altres? Les escoles, lluny de ser torres de marfil on se salvaguarda el coneixement, són espais oberts, de tothom i per a tothom. Són, per a Garcés, el planter de la cultura, la pedrera del coneixement. Són l’espai on brota el coneixement. Un coneixement viu, que es belluga tothora, que està als carrers, les places i les escoles. Sempre envoltat de soroll de fons: el so de la vida. A l’escola podem “ser en singular i trobar-nos en plural”.

I, d’adults, on trobem aquests espais? Tant la lectura i l’escriptura són pràctiques socials, que formen part de la vida col·lectiva. Són espais de socialització, d’aprenentatge i convivència: espais de singularitat i alhora complicitat: els llocs de trobada amb l’altre, però també amb un mateix. Quan llegim ens trobem amb les paraules dels altres i esdevenim molts altres jos i podem ser-los alhora: els nostres jos reals, imaginats, somniats, idealitzat. Deixem de ser nosaltres, subvertint tota lògica identitària i obrint-nos a noves resignificacions. Una resignificació del jo individual, però també del nosaltres col·lectiu.

Llegint i escrivint, posem en joc constantment el qui som i des d’on: podem “ser d’una manera que no es plega ni es doblega davant la pregunta pel qui ets o pel qui som”. Són, aleshores, la lectura i l’escriptura espais de dissidència, de resistència? I tant. Llegint i escrivint, també, resistim.

En la lectura es posa en marxa una altra noció de nosaltres que interromp els models de relació funcionals. Tal com recorda Garcés, “quan llegim fem quelcom que ens distancia de l’habitual, del que s’espera de nosaltres”. I, ens convertim en “desertors” de la funcionalitat: deixem d’estar operatius. Out of order. Fora de servei. Els lletraferits som uns desertors, uns desertors del pragmatisme, de l’utilitarisme, de la funcionalitat.

Quan llegim i escrivim ens allunyem per una estona d’aquest món hiperconnectat que ens té acaparats. Estem sols. Sols i alhora acompanyats, lluny de la salvatge jungla de leds, pantalles i clics però també de l’àrid desert de l’elitisme i l’academicisme. El pensament i la cultura són quelcom viu, efímer, en constant moviment. Quan llegim, inevitablement, ens arrepleguem en nosaltres mateixos. És bo arreplegar-nos? A diferència de la figura del pensador de Rodin, l’Escola d’Escriptura ha volgut que l’acompanyi enguany una escultura de Jaume Plensa. En lloc d’un pensador tancat i recollit en si mateix, en la seva circularitat, autoreferència i masculinitat, el pensador de Plensa, sense gènere fet de lletres i espais buits, està assegut a la gatzoneta, relaxat, còmode però en una posició dinàmica i amb la mirada endavant. Cap endins i alhora cap enfora.

Qui s’hauria imaginat que “les guerres culturals tornarien a casa nostra”? En aquests dies convulsos en què vivim, amb la cultura al punt de mira, correm el perill de caure en el parany d’adoptar posicions defensives. La cultura pot ser una bona arma, potser l’única. Segons Garcés, podem defensar-nos sense ser en tot moment bel·ligerants; podem arreplegar-nos sense haver d’atrinxerar-nos. Podem ser, resistint.

Després de les paraules de Garcés i els versos de Férriz, carregats de sentit i d’emoció, van venir-ne més, de paraules. Clara Peya, Anna Guitart i Laia Santanach van omplir l’auditori de l’Ateneu de paraules vives: música, dansa i poesia. Tot en un. Una explosició de sensacions i emocions. La paraula al quadrat: dita, ballada, tocada, representada. Viva i viscuda.