Marià Villangómez, casa nostra

Els poetes Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor i Marià Villangómez també haurien complert 100 anys aquest 2013, al costat de Salvador Espriu. Fa unes setmanes vam dedicar un speaker’s corner a aquests tres poetes amb articles de Sam Abrams, Àlex Susanna i Jordi Valls. Avui hi tornem amb articles d’Antoni Riera Vives, Jaume Coll Mariné i aquest de Josep Maria Sala Valldaura.

A poc a poc degoten els homenatges amb motiu del centenari: Joana Raspall, Joan Teixidor, Amat-Piniella, Marià Villangómez… Tots ells van haver de suportar el daltabaix de les guerres, especialment l’autor de K.L. Reich, i van haver d’enfrontar-se a una política anorreadora, que volia marginar el català fins a arraconar-lo com una llengua sense cap mena de prestigi cultural. Aquella fornada, doncs, d’escriptors van aconseguir de ser-ne a contrapèl, tot esforçant-se per a alçar una obra amb prou vigoria literària però, també, havent de combatre per conservar una cultura, la seva, la nostra. Només cal recordar la feinada de Raspall com a autora de diccionaris, creadora de premis literaris i activista a Sant Feliu de Llobregat, etc.

Voldria, però, centrar-me en el paper de Marià Villangómez, que a Núvol, avui, i amb intel·ligència, Àlex Susanna qualificava de poeta alhora universal i local. No es tracta, però, de valorar-lo com a gran home de lletres que fou i que és. Des de Catalunya estant, sovint no ens adonem del que devem a autors que han viscut com a foravilers (permeteu-me la paraula) dels centres culturals, sobretot de Barcelona, però també de València o Palma de Mallorca. Quin conreu literari hauria tingut el català a Eivissa sense Isidor Macabich i, amb més força i presència, sense Marià Villangómez?, quins lligams mantindria a hores d’ara amb la resta de països de parla catalana?, quin prestigi hauria assolit a l’illa mateixa?

Quan vivia a Eivissa i xerràvem, una de les coses que em corprenien era el coneixement que Marià Villangómez tenia de l’illa i l’amor que emanava per ella, per la seva parla, per la seva terra “viva i dura”, per la seva mar, pel color del seu cel… Els lectors del poeta ho saben prou bé:

Venia passa a passa, segle a segle,
una parla de calç i roca fonda,
una parla fregant sal i savines […]

Se’m feien avinents poemes d’arrelament que mostren l’estimació amb què alguns poetes s’han aferrat al seu país, ni que sigui per no no trair els mots dels pares i els avis. Per exemple, el palestí Tawfiq Zayyad, quan afirma que gravarà a l’olivera de casa seva tot el que ell i el seu poble han hagut de patir, o el basc Gabriel Aresti, que a “Nire aitaren etxea” (“La casa de mon pare”) va escriure:

Defensaré
la casa de mon pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré la casa
de mon pare.

Hi ha moltes coses que no cal conservar. No és, però, el cas de la cultura que tenim, després de segles de cultiu i de transmissió. És probable que alguns ministres incultes i alguns polítics llagoters en discrepin. Entre altres raons, davant d’un poder destructor, hem de deixar constància de la nostra gratitud per als qui ens han llegat el català i, a més a més, l’han sabut enriquir. Moltes gràcies, Marià Villangómez!